La revelació

Les fulles dels arbres havien crescut molt darrerament, era l'època, calia que així fos, era indispensable, ell ho pressentia, ho sabia d'alguna manera. Sempre havia tingut aquests pressentiments, de coses que eren necessàries, que havien de passar de totes totes. De grans desgràcies i de petits incidents. Tenia la capacitat visionària de llegir en els cors dels altres, i en al ment del món, per extreure'n els seus pensaments més ocults, o els que li volia revelar. Potser tot això sembli un disbarat, una pretensió exagerada, una vanitat massa gran, però així era. I en feia ús. Però això no és l'important.

L'important era que la sensació li martellejava dins el cap, i li deia el que havia de fer, una veu potent, autoritària. Li deia que havia de fer tal o qual cosa, i ell ho feia. Sense més, no es plantejava una revolta contra aquella imposició, que ho era. Només cercava la seva pau, només la buidor, l'absència. Per tant havia de fer cas del que li deien, des d'un racó de la seva ment, alguna persona sàvia.

El paisatge corprenia. No era maco, perquè la bellesa no pot fonamentar-se en la magnitud, però marejava, feia ballar el cap, i impressionava. Era un espectacle formidable. Ell se sentia alleujat i neguitejat alhora per aquella visió. Al fons de la vall un rierol indecís s'allargassava, i visitava les ribes sense ordre aparent. Ell sabia que alguna cosa magna havia de passar, que se'n preparava una de molt grossa, i ell l'havia d'endevinar, era'l seu destí, era al món per tal de fer aquesta mena de coses, per deixar els altres en una posició avantatjosa, anticipant-los coses que els afectaven. Se sabia posseït d'aquest poder, i mirant la fullaraca del terra, que colpejava amb la punta de les sabates, esperava poder trobar una resposta, quelcom que l'apropés a la revelació. Ell sabia quan li arribava, per un sentiment intens, per una claredat mental sense comparació, per un convenciment que no es podia trencar amb dubtes circumstancials. I tot i això sempre tenia dubtes, sobre si mateix i sobre la seva capacitat. Era un sonat?

No ho era pas. Tenia la capacitat, un avió s'estimbaria contra la vall, o bé una esllavissada soterraria un poble sencer, o un allau de pedres cauria sobre un ramat sepultant els animals i el pastor. Alguna cosa havia de passar, terrible, en aquella vall. El sentiment el començava a envair, era lent, no arribava encara l'esclariment, havia de patir una mica més, retorçar-se per dins, sentir aquell maldecap que anunciava l'arribada de la revelació. El moment era propici, el maldecap incipient, les coses s'havien de precipitar. Però res no passava. Es posà trist. Les persones amb les seves ambicions el posaven trist, perquè només cercava la felicitat, infantilment, sense convicció, una felicitat que la mala fe sempre trencava. I la confiança que havia posat en tants havia estat decebuda. Sempre per coses minses, insignificants, per petiteses, per enveges, per ànsies. No s'estava concentrant, i així no arribaria a la revelació. O potser en aquella vall no havia de passar res de res, no havia d'haver cap cataclisme, ningú no en sentiria parlar mai d'aquella vall, ni el seu nom seria conegut de persones que no en tenien res a veure.

El cas era que sentí ganes de caminar. I així feu. Començà a enfilar un camí vorà al nivell de la muntanya, però amb una lleu inclinació, i ques feia costerut més endavant. La vall seguia igual, la visió de la seva extensió era la mateixa, ample i orgullosa, sabedora del seu poder, i de la seva llunyania, sabedora que ningú no la volia per viure-hi, només la natura més salvatge, i alguns vilatans al poble solitari a tocar del riu. Pensà per uns moments en els vilatans. Les seves feines desconegudes, ell no era d'allà, no hi pertanyia, i alhora era un habitual, un arrelat. Tot alhora. Perquè els arrelaments sempre són discutibles, i les manques de pertinença impossibles. Ell sentia que algun au havia de passar i picar-li l'ullet, avisant-lo que el futur l'esperava, que ja havia arribat el moment de conèixer el que havia de passar. Que tenia davant els peus la veritat, que només l'havia de collir, com un bolet. Per la vora no n'hi havia. Ell mirava entre els arbustos a veure si veia alguna cosa interessant, només topava amb branquillons molsosos i espines de plantes de tota mena, protegides de l'home potser, o de la llengua rasposa dels rosegadors. Ningú no volia saber res d'aquelles espines.

"Les mateixes del Messiah", pensà. De seguida s'adonà que ell no hi creia en aquestes coses. La seva educació l'havia traït. Per un moment totes les seves conviccions s'havien esfondrat, i havien deixat pas als paradigmes d'una infantesa massa conformista, capaç d'acceptar-ho tot sense discussió. Després, amb l'aparició del seu poder, de la capacitat mental d'avançar-se en el temps, i de viatjar al futur en coses fonamentals, havia hagut d'admetre que no podia creure en res. Ell no era un bruixot. Només tenia aquest poder. Era una cosa normal, que no podien entendre els caps de suro que no el tenien. L'enveja i la rancúnia, en contra seu, sempre assetjant-lo, amb falses acusacions, tenint-lo per un sonat. Ell no ho era pas de sonat. Tenia el poder, això no es podia dubtar, per bé que ni ho volia ni ho podia demostrar. Esperava només un senyal. Per tal de poder mirar en la direcció adequada. Tot el dia podria estar pujant per aquell camí, observant les escorces esquerdades dels arbres, els animals esquívols esmunyint-se darrera un lloc imprecís, amagant-se de res, perquè ja de primeres no havien estat vists.

El camí era un símbol. Per això el seguia. I el cim una prometença, cap allà anava. Esperava que en la seva ascensió alguna cosa canviés, que el seu esperit es concentrés, s'allunyés de les coses que l'envoltaven, per naturals que fossin, i aprengués a navegar en la incertesa, per tal de capbussar-se en el futur. Se sentia preparat, a punt per trobar la resposta. El seu cap ja no donava tantes voltes, s'aturava, i s'aturava en un lloc central, en el que hi havia d'haver la veritat revelada. Ell tenia el poder, l'havia fet servir altres vegades, i ho havia sabut, i era capaç de predir, i ningú no ho podia negar, ni els jerarques de l'església ni els descreguts que riuen de qualsevol cosa, per qualsevol motiu. Ell tenia la capacitat, intermitent, és cert, només apareixia quan calia. Però la tenia, i sobre això no hi podia haver cap dubte. I quan arribés al cim tindria una revelació. Ho pressentia, i si ell ho pressentia era veritat, perquè els seus pressentiments poques vegades s'equivocaven. Seguí caminant cap a dalt. Les pedres del camí l'inspiraven, amb la seva diversitat.

Les seves mides i formes eren un estímul per al pensament, per a la seva abstracció, per allunyar-se de les coses concretes, per entrar en una mena de trànsit. El cim era a la vora. Va trepitjar el cim finalment. Era al cim. Res no passava.

La revelació es feia esperar. No era el cim la seva destinació, no era el que esperava. Tot havia anat molt malament. La seva concentració dequeia, res no era segur. El seu poder l'havia abandonat, o no volia encara manifestar-se. Alguna cosa havia de fer. No havia pujat fins allà dalt per no res. Havia de trobar respostes. Saber el que passaria. Insistir-hi. Però no servia de res. El seu cap s'obstinava amb sorrudesa en no voler fer un acte de concentració, i deixar-lo entrar en l'estat que volia de clarividència. No volia i prou. S'ajagué damunt el terra, allà on creixia una mica d'herba, no era un cim pelat, d'alta muntanya, era un cim intermig, a on hi havia plantes, i una pedra que li serví de coixí. Un cop tancats els ulls pogué concentrar-se millor. Potser era qüestió de relaxació, de dotar el destí dels mitjans per acomplir-se. Allò era el que havia de fer, deixar-se anar, buidar-se per dins.

Mes no sabia de què buidar-se, perquè poques coses tenia ja per desprendre's. Havia deixat enrera el món per arribar al cim. De sobte veié un artefacte, un avió o un vaixell, de grans dimensions, surant, en l'aigua o l'aire, i tot seguit l'aparell o embarcació es transformava, mutant el seu material, ferri d'origen, en sorra fina, i perdia la forma mentre els grans de la sorra lliscaven formant muntanyes, aleshores comprengué que el món era a punt d'acabar-se, que les coses flotants s'enfonsarien, i que anirien a parar a la platja els seus restes. Però no va poder comprendre res de la vall. I havia anat allà per la vall, per saber el seu futur, per entendre coses seves. Seria estrany que un vaixell en alguna punta del món no s'enfonsés, o que un avió no s'estavellés. Allò no era cap novetat, no era una veritable predicció. L'allau de pedres sobre la vall si que en podria ser una. Va pensar-hi. Va provar de relacionar la sorra amb les pedres, allò petit i allò gran, relacionat, la muntanya surant per sobre de la vall, es transforma en sorra, que són les pedres. Perquè la sorra d'un ésser geològic són pedres per a l'humà que les observa de prop. Per la muntanya només sorra que es desprèn, un esdeveniment poc remarcable.

Sentí un esfereïment, un glaçament de la sang. Havia d'alertar el poble. La muntanya era a punt de desfer-se. Va mirar amb intensitat les dues bandes de la vall, allà on pogués haver una clapa de material que es pogués esmicolar, a on hi hagués pedres acumulades sostingudes només per un sortint, que pogués cedir. Alguna pista d'a on havia de passar tot plegat. Cap pista. No tenia aquesta capacitat. Es va desesperar. No volia tornar al poble. El prendrien per boig, i fins i tot podia ser que no passés res. Que no hi hagués pedres i que no hi hagués cap ferit, o que hi hagués un despreniment i els del poble ni giressin la cara, perquè les pedres caurien lluny. Ningú no prendria mal, no valia la pena avisar. Tanmateix ell sabia que sí calia avisar. Perquè si havia tingut el pressentiment era perquè el succés era significatiu, i per tant no podia quedar només en la remor d'unes pedres llunyanes que rodolen pendís avall.

Havia
d'avisar els del poble. Va començar a baixar a tota velocitat pel camí, entrebancant-se amb pedres i branques, esgarrinxant-se les cames amb les espines dels esbarzers, abundants a la zona, i d'altres plantes de punxa. Finalment se li va travar un peu a una arrel sortint i va ensopegar. En la seva caiguda va topar-se amb el cap amb una pedra bastant gran, que coincidia que era al caire d'un petit cingle, que trencava la monòtona rodonesa d'aquella muntanyola accessòria a la banda dreta de la vall que havia triat per fer la seva ascensió. La pedra va rodolar. Ell va tenir un segon pressentiment, funest com el primer. I es va fer realitat. La pedra en rodolant va anar a parar a un roquerar, recolzat en una cornisa de la muntanya. L'allau era llest. Es dirigia cap al poble. Ell havia estat l'agent predictor i l'executor. Allò era una mala jugada del destí. No volgué mirar. Només sentia la cada cop més llunyana fressa de les pedres rodolant, i aproximant-se a una casa situada als afores del poble. Les pedres destrossaren l'estable i les estances de la família. I de ben segur que algú havia mort. La desgràcia havia estat inevitable.

De sobte sentí que el destí se li cernia, que li explicava que de tant predir desgràcies les podia acabar provocant, que ell no estava lliure de ser responsable dels seus actes, i que en la seva follia havia fet ell mateix el que havia pressentit. Ell s'alleujà pensant que la desgràcia era inevitable, i que la pedra que havia tocat amb el cap era en un estat de difícil equilibri, i que el roquerar que havia posat la metralla de l'impacte només necessitava una empenta per tal de desfermar-se. Ell no havia estat el culpable. Mirà al lluny. Del poble sortien algunes persones, uns punts inapreciables, que s'encaminaven vers la casa atacada per les roques. Ell sabia que podia ser vist. La gent de poble poden ser temibles, el podien matar a escopetades o gitant-li pedres. Havia de desaparèixer. Fugir. Aquesta era la seva prioritat. Seguí corrents cap avall, i en arribar a la bifurcació agafà el camí que s'endinsava encara més a la vall, molt més endins, darrera un canvi d'orientació de les masses geològiques, que feien que la vall fes un revolt. Allà dalt hi havia un altre poble, i podria creuar la serralada per un port que coneixia. I a l'altra banda ningú no sospitaria d'ell.

Va allunyar-se capcot. El seu poder l'havia traït. I tanmateix el tenia. Però no el volia d'aquella manera. No volia ser ell l'executor i l'avisador del mateix esdeveniment. Durant un temps no tornaria a concentrar-se, no voldria saber res d'endevinacions. No tenia ganes de veure més morts, de trobar-se amb més desgràcies, de sospitar de les persones aparentment honestes, de sentir-se decebut per actituds que sabia falses, i de sentir-se envoltat d'enemics que només volien la seva humiliació. Tot això ho pensava ràpidament, com en llampegades que li passaven pel cap, mentre s'allunyava del poble, a pas eixerit. Al poble ningú no s'estranyà de l'accident. Alguns pastors i pagesos ja havien advertit del perill del roquerar. Un perill evident, i un destí ensopegat.