La resistència

Vols mirar enrere per poder veure en quin moment vas començar a regalar la teva llibertat sense ser-ne conscient però no és fàcil. Hi ha tantes decisions que semblen impostades, amagades en un “és el que fa tothom”, que per mandra o rutina cedeixes vagament l’esforç de pensar per tu mateix a la imitació i a la comoditat. La comoditat i el luxe ens atrauen tant com la llum a les mosques, això i la paraula “gratis”. Som massa ingenus si pensem que no existeix la lletra petita, la veritat amagada. I d’aquesta ingenuïtat generalitzada, aquí és realment on podríem dir que ens vam vendre.
Ens va cegar el desig de tenir per fi accés a internet sense necessitat de cap aparell que transportar. Perquè els mòbils ultralleugers i plegables que portàvem penjats al coll o bé en les arracades estaven ja obsolets i ningú es vol queda enrere en aquesta competició absurda de tenir el últim model quan abans millor, ni tan sols quan aquest gest suposava renunciar a la última oportunitat que teníem de “desconnectar”. Molts diuen que ja érem massa esclaus, però és una excusa més per justificar la decisió més absurda que vam prendre: implantar-nos el xip, i gratis!
Però aquella dedicació exclusiva i personalitzada, inicialment agradable, es va anar tornant un pèl excessiva, fins arribar al punt de que ja no sabíem si realment volíem comprar allò que ens compràvem, anar on anàvem. Senzillament vam deixar la tasca de decidir, vam caure en un parany del que estàvem tan a dins que ens havíem acomodat a aquella presó sense barrots.
L’única sortida era començar de cero, renunciar a aquella falsa comoditat de consum continu, descobrir el món a través de la experiència real i no a través de la xarxa, de la teranyina en la que havíem quedat atrapats.
Arrancar el xip de les nostres entranyes per poder pensar lliurement era com el dolor del part, un renaixement necessari per saber qui érem: la resistència.