La Rasa

Algú va decidir construir-hi una trinxera, al davant mateix de la platja, tota una renglerada d'un quilòmetre de rasa d'un metre i mig de fondària i un metre d'amplada. Allà s'havien d'instal·lar un total de cinquanta soldats, per tal de fer una vetlla de la costa, per si de cas. El pitjor de tot semblava excavar la rasa, però no ho era, perquè mentre ho feien els soldats estaven ocupats, i així no els calia pensar. Només en els detalls de la seva feina, com donar el cop millor, estudiant el terreny, com esquivar les pedres. Un cop acabada la feina quedava pel davant la guaita, i contra això no hi havia cap remei, perquè no hi havia res de res a guaitar. Com si ells fossin capaços de distingir un vaixell abans que l'electrònica dels radars.

El comandament però no ho tenia en compte. Les coses s'havien de fer per experimentar, per veure com anava, perquè sempre era possible que hi hagués una definitiva invasió terrestre, els altres eren capaços de tot, i per això calia estar preparat, i si tot plegat es precipitava havien de tenir assajat un escenari de repel·lió. Aquest era el sentit de la rasa, a on no bufava l'aire correntment. Les llums llunyanes feien pensar. En J. volia ser déu, per no existir, l'altre es volia fondre, a poc a poc, sense fer soroll, només una lleu crepitació, per extingir-se com tantes formes orgàniques, i entrar en el cicle de la vida començant de nou pels elements més petits. Un altre pensava que no podria resistir aquella tensió, encabit dins la rasa, observant darrera un parapet, amb l'arma freda a les mans, sense poder-la escalfar, amb el mànec de ferro, rústic, primari. No podia fer res per evitar-se el patiment de veure passar el temps lentament. Perquè passava molt lentament, i costava de fer caure les hores, el rellotge arrossegava les busques, no volia donar l'hora a la velocitat normal, un estrany fenomen relativista es produïa durant tot el dia. Els soldats no podien fer altra cosa que parlar entre ells, jugar a les cartes, escriure als seus amics i coneguts, a les seves companyes. Tot plegat era el de sempre, només que es trobaven a dins de la rasa, i el caporal passava de tant en tant i els esbroncava, perquè no vigilaven l'horitzó. Aleshores es posaven en situació de guaita, durant uns minuts, i tornaven a la seva.

Però de totes maneres aquell estat no era satisfactori, perquè no podien moure's de la rasa, i això els impedia, i no tenien aiguardent ni cervesa, ni vi, ni que fos de garrafa. No tenien res de res per beure o fumar, només cigarretes. I això feia que les hores es fessin molt llargues. Segons el comandament havien d'estar preparats per donar l'alerta en cas d'invasió, i no es descartava que el comandament iniciés una de simulada per comprovar l'eficàcia de la trinxera a peu de platja. Se'ls hi en fumia als soldats tota aquesta tàctica militar. Ells el que volien era tornar al quarter, que els destinessin un altre cop a una de les fragates, poder escampar la boira i no haver de glaçar-se a una rasa infame. I realment ho era, perquè de seguida es començà a parlar en altres destacaments de la vida a dins, del càstig que representava.

Els soldats ho sabien, se sentien observats, perseguits, marginats, pel comandament i pels companys. Perquè no hi havia una revolució de tots els cridats a files? Ningú no hauria d'obeir cap més ordre, tots haurien d'alçar-se contra els comandaments, desobeir, transgredir, agredir. Sense miraments, perquè ells eren allà a la rasa podrint-se, i els altres gaudien de permisos i de jornades memorables a la taverna del quarter o en d'altres llocs. Però ningú no volia revolucionar-se, era contrari a la disciplina militar, i misteriosament la bastida jeràrquica es mantenia, i no hi havia manera que trontollés, a pesar de les vexacions, de les males jugades, de les ordres absurdes, del patiment i el dolor, contra més patien els soldats més afectes eren a l'exercit, i més disposats estaven a donar-ho tot per l'objectiu.

I l'objectiu era ben indeterminat, un enemic boirós, difuminat, tacat d'aigua, del que no es pot distingir la cara, del que se sap que mai no apareixerà davant de la rasa, i que no hi haurà cap acció violenta que hagin de repel·lir. L'enemic només es pot tenir a dins, i les ganes de fugir, de la rasa, del propi cos, del cap, del temps mort com un erm, incapaç de moure's. Els soldats sabien de la seva dissort, comprovaven en converses telefòniques amb d'altres destacaments que el seu cas començava a ser proverbial, i que fins i tot es feia servir d'amenaça la destinació a aquella rasa, per l'inhumà de les seves condicions. Els soldats havien de defecar a prop, a una comuna, que havien posat massa a prop de la rasa, i que empudegava tot l'ambient densament.

El caporal sabia de la duresa de la seva missió. D'alguna manera se sentia recompensat per aquell encàrrec, no comprenia l'aversió dels soldats envers el que els havia tocat experimentar, ell ho vivia com un veritable honor, com una distinció sense parió. Ells eren els encarregats d'encetar una nova línia de lluita contra l'enemic, ells eren els homes de confiança que feien la tasca difícil. Però no hi havia res d'això, només en la imaginació dels caporals, sergents i un capità que ocasionalment es deixava veure per la rasa. Els soldats sabien perfectament que els estaven matant de fred i patiment per no res, que no hi hauria invasió terrestre, i que no calia témer per un desemparament de les platges, perquè ningú no estava interessat en encetar accions bèl·liques a aquell nivell. A més la guerra tenia els dies comptats. Els soldats ho sabien, el comandament també ho sabia, no eren uns enzes. Havien de saber-ho.

Els soldats maquinaven la manera d'escapar d'aquella situació insofrible. Potser auto-lesionant-se, amb un ganivet, una ferida ferma, a la cama, que no deixés seqüeles. Més això era difícil, perquè de seqüeles sempre hi han, i no es pot preveure l'abast d'una lesió, menys encara amb una pistola o un fusell. Hom podia quedar coix. D'altres parlaven de beure aigua del mar, per agafar una bona diarrea, que els quedés al cara ben descomposta i esblanqueïda. Així agafar la baixa, una temporada a l'hospital, amb infermeres dolces per totes bandes, observant la badia des de la distància, sense donar-li cap importància. El contrari del que feien ara. La badia se'ls menjava, els devorava, amb la seva immensitat, amb el seu pes, la humitat traspuava, malgrat que la rasa havia estat fet per sobre del nivell de les aigües. La humitat pujava per les parets de la rasa, al cap d'una estona de ser-hi ja es notava l'entumiment de les articulacions, els ossos mal encaixats, els dolors inexplicables a l'esquena. El comandament ja ho havia tingut en compte, i els proporcionava calmants, per via del caporal de cada secció de la rasa, i només en casos de dolor extrem. Els altres s'havien d'aguantar.

Els soldats no entenien per quina raó els feien passar aquell suplici, que havien fet per merèixer-lo. Alguna falta devien de tenir, però era estrany, perquè tot el destacament que havia estat enviat a la rasa no podia haver fet un tort, algun innocent hi havia d'haver, i aquest estava pagant. No enviaven el pitjor de les altres divisions de soldats, només eren ells, els que havien tingut la fortuna de provar les noves estratègies.

De sobte l'obús. Primer un xiulet llunyà, canviant de freqüència i d'intensitat, a més aguda i més forta, i en pocs segons l'esclat, primer el llampec i alhora el tro. Els ulls i les orelles afectades, els cossos per terra, el caporal histèric.

L'obús esclatà, el primer d'ells, a cinc metres de la rasa, per davant. Els que havien disparat havien arriscat molt, perquè amb aquest marge no hi havia seguretat de no encertar la rasa, i aleshores haguessin hagut de respondre, potser encetar la guerra de veritat. Allò era una bala perduda, algú que havia discalculat les coordenades, i que de poc no els matava. Els soldats tremolaven dins la rasa, per l'ensurt i pel fred. Ningú no els havia proveït d'abrics de llana o de bufandes, només tenien l'equip de campanya, els pantalons i una jaqueta, sense folre, del tot insuficient.

Alguns varen causar baixa de seguida, per motiu d'infeccions pulmonars i de grip forta. Els que tenien símptomes menys greus eren tractats amb medicaments i retornats a la rasa des d'una infermeria que s'havia instal·lat uns cinquanta metres terra endins. Els que tenien pulmonia els havien d'enviar a l'hospital, aquests s'havien lliurat, només els quedava salvar la pell. Alguns demanaven que els tossissin ben a prop de la boca, i respiraven fons, a veure si agafaven el virus. Alguns desesperats anaven en màniga curta, embogits per la febre i per la proximitat d'una resolució del seu patiment. Finalment varen arribar els abrics.

La comandància es va adonar que no anaven bé, que hi havia massa baixes i fins i tot hi havia hagut morts. Ho havien d'explicar a les famílies, als mitjans, al president. Tot per un experiment, per un cas hipotètic. Ho havien fet amb tota la intenció, perquè no hi havia abrics per a tot l'exercit, i en cas de mobilització d'urgència no se'n podrien fabricar, calia saber que hi havia aquest problema. Amb els abrics els soldats varen poder deslliurar-se una mica del fred, si més no al cos, encara que els peus seguien patint, i a més el caporal de zona no els deixava ficar-se les mans a la butxaca, les havien de tenir a l'empunyadura de l'arma a punt per disparar.

Desprès va venir la intoxicació alimentària. Uns sobres de sopa en mal estat, que els soldats feien servir per escalfar-se, amb un escalfador de gas, i aigua que bullien, hi abocaven els pols de la sopa. Però un bacteri de nom impronunciable, conegut només dels especialistes, va contaminar-se a la planta de processament del brou a on trituraven les gallines senceres per barrejar-les amb sal i d'altres productes per fer les sopes. Ho feia el mateix exercit, que creia que havia de tenir aquesta intendència controlada, i ho
feia rematadament malament, perquè no hi havia dia que no es declarés una intoxicació en una banda o altra d'entre els destacaments. La sopa era popular, perquè servia en les nits fredes per recordar per uns moments la calor d'una llar, una sensació dolorosa però necessària.

Varen caure malalts un total de dos-cents soldats, quasibé la meitat de la rasa, que varen causar baixa durant tres dies de mitjana. Els varen conduir a un hospital, perquè a la infermeria no hi cabien tots, i els hagueren de fer rentats d'estómac i tractaments de reconstrucció de la flora intestinal. Aquests eren els afortunats.

Els dissortats eren els que no havien passat ni la pulmonia ni la intoxicació de la sopa. Aquests des del primer dia, i eren una vintena, havien romàs a la rasa, passant totes les penalitats i sense un moment de descans. Eren un element dispers, no concentrat en cap tram en concret, eren els més queixosos de la seva zona. Uns quants del sector cinquè van decidir buscar-se, els uns als altres. Primer va començar un i quan va trobar un company varen seguir caminant la rasa fins a trobar un total de quatre en aquell sector. No podien canviar de sector, perquè els caporals de zona s'ho havien impedit explícitament, però si més no eren quatre. Quan va venir el capità tots quatre eren junts, s'havien agermanat per la circumstància i s'avenien. Parlaren amb el capità de la seva situació, de la necessitat d'un permís, que els altres havien tingut d'una manera o una altra i que ells s'havien perdut.

El capità denegà la petició, els titllà de derrotistes i anti-patriòtics i els forçà a excavar unes noves comunes al costat de les que ja hi havia a la seva zona. No tornaren a parlar del tema. Dels quatre un no va poder aguantar més, i quan ja duien un més i mig a la rasa va decidir fer-se un tall al coll. De poc que no ho explica. Els altres varen provar de convèncer'l que no ho fes, que el millor era un tall al peu, que no hi havia perill i que no podent caminar l'enviarien a l'hospital, o a la brigada de ferits, que allò del coll era fer un gra massa. Però el soldat estava fora de si, volia sortir de la rasa com fos, i havia de fer-se un tall que fes feredat, al coll, quelcom sagnant. De poc que no es mata per secció de la jugular. L'animal es va clavar el ganivet pel mig del coll, i per miracle no va afectar cap conducte venós important, i només es va foradar la tràquea. Els que ho veieren no pogueren pensar més que es volia llevar la vida de veritat.

La vida a la rasa era dura, i el sentiment d'indefensió dels soldats prou gran. Ningú de la comandància no havia de passar per allò, cap dels altres destacaments no havien de participar en l'experiment. Només ells eren els afortunats. Quina benaurança, tan estranya com heroica. No passava setmana que no aparegués el capità amb discursos inflamats sobre la conveniència del servei a la pàtria i l'obediència de les ordres sense analitzar les justificacions. Analitzar no era cosa seva, només havien d'obeir, això els feia herois. Ells eren uns herois perquè llençaven la pàtria endavant, i la pàtria els necessitava perquè eren uns herois. Semblava que el capità no tenia altres paraules a la boca que pàtria i heroi, i que havia de fer-les sortir en totes les frases. El seu discurs era infumable de veritat. I els soldats l'havien d'aguantar, com un xàfec que t'enxampa en mig del carrer, a pocs metres de casa teva, i no tens amb que tapar-te. Només tenien la virtut de la brevetat, perquè hi havia molts metres de rasa i havia de fer via.

La rasa durà un total de cinquanta-dos dies, en els quals els soldats patiren una degradació de les seves persones que els conduí, tret d'alguns casos sorprenents, cap a l'hospital general primer i psiquiàtric després. L'experiment no va servir per a res, perquè no hi va haver cap invasió ni va córrer perill en cap moment el sistema fronterer del país, el comandament d'aquell sector i tota la cadena que havia decidit posar en funcionament aquella rasa, varen ser jutjats després de la guerra per les forces del protectorat, per criminals de guerra i per accions inhumanes contra la pròpia tropa.

La major part de soldats, però, varen acabar per recuperar-se. Primer físicament i després mentalment. Només era una qüestió de temps. Les seqüeles podien ser estranyes esgarrifances nocturnes, malsons suosos revivint aquells dies de dolor sagnant, claustrofòbia, fòbia social, tremolors, basques, vòmits, i alguns d'altres, però que els permetien de fer vida normal. Alguns fins i tot varen veure's millorats per l'experiència, en la que havien aprés a contenir-se i a conèixer els seus límits, el que podien esperar i el que no del seu cos i a aguantar el patiment sense immutar-se. Un dels soldats de la rasa es va fer faquir, de gran èxit, un altre acròbata de motos, i uns altres més també varen derivar-se per professions de risc. El protectorat va decidir no tapar la rasa per a record i exemple de les generacions.