La pulcritud

La pell enrogida sota el raig d'aigua de la dutxa i els frecs frenètics de l'esponja. Els gemecs i les llàgrimes es barregen amb el sabó. També la sang.
Nua, asseguda sobre les rajoles, amb els genolls contra els pits i amb el desguàs entre els peus; el desguàs que xucla aigua, sabó, sang i llàgrimes.
Vol netejar-se fins a l'últim vestigi d'impuresa, si pogués es netejaria per dins, també, intentaria expulsar del seu interior la brutícia, però no pot, aquella brutícia ja li circula per dins i la devora.
Sempre se sent igual. La pulcritud és necessària per redimir la seva ànima. Ha de quedar sempre ben neta, ni que sigui per fora, ja que les seves entranyes estan perdudes.
Sempre després del sexe, necessita acabar amb la bèstia que l'ha envaïda, al portador d'aquella brutícia, d'aquella brutícia que un dia algú va imposar-li violentament, quan encara no podia entendre's a si mateixa ni al seu cos.
Des d'aleshores sempre ha estat igual. Aquell rampell de necessitat horrible, d'atracció, de desig impossible, de comunió amb l'estrany, de coit animal. I després la impuresa, la caiguda del ganivet, reiterada i implacable. I la sang, la carn esquinçada. I aquella màcula. La que li llisca per dins i l'impregna la pell.
S'ha de netejar, s'ha de netejar acuradament sota l'aigua calenta, quasi bullint, de la dutxa, amb mètode, amb força, amb ràbia…
Amb pulcritud.