La primera rosa de Sant Jordi

Eren les 10 del matí d'un dissabte del mes d'abril, el 23 d'abril de 1976. Com cada dissabte s'havia llevat d'hora i anava corrents pel camí del Pedró cap a col·legi a l'entrenament de bàsquet.

Tenia catorze anys és deia Nina. Estava encara en l'etapa efebo, una adolescent que amb el cabell curt que portava a primera vista no es reconeixia si era noi o noia. No havia trobat el seu espai en el món semi adult, però ja no pertanyia al món dels infants. Era molt vergonyosa amb els nois, 14 anys d'ensenyança en monges havien aconseguit que el primer any d'estudi mixte fos molt dur. Ja el primer dia de curs no va ser prou ràpida i es va quedar sola i l'únic pupitre que quedava era un individual a primera fila. Durant molts mesos li va picar la nuca imaginant-se els ulls posats damunt seu.

Una vegada acabat l'entrenament, es va acomiadar de les de l'equip i va tornar a agafar el Camí del Pedró, que escurçava per arribar a casa al passeig de la Via. En aquells temps només hi havien dos edificis de pisos en el Passeig, el seu que estava tocant a l'estació i un altre a mig passeig. La seva familia vivia al sobreàtic, que era el pis més gran, n'hi havia un a la seva planta, mentre a les altres n'hi havia quatre per planta. Quan van comprar el pis, que en aquell moment era el més gran i més car del poble, els veïns els van criticar i envejar a la vegada. Però no estava en els ànims de la familia enfrontar-se amb els altres. Ells vivien i deixaven viure.

Estava caminant per l'irregular Camí, amb unes galtes molt vermelles. Era blanca de pell, transparent, amb pigues pel nas i els pòmuls. El cabell ondulat i abundant, quedava com una col al seu cap. Sempre havia portat el cabell llarg, amb cues o trenes, però aquella tardor es va voler fer un canvi i va veure la foto d'una actriu de moda i li va dir al perruquer que volia aquell tallat. No va tenir en compte la calitat del seu cabell i va quedar malament. Odiava el seu cabell, es trobava lletja i tenia alguns complexes, sobretot ser blanca de pell. Què més hagués volgut que ser bruna com la Minnie, la seva germana, un any més gran que ella. Era tan guapa, morena, prima, bé ella també era molt prima.

Anava amb pantalonets curts d'entrenament i la samarreta vermella, ajustada al cos amb una franja blanca al pit amb el nom del col·legi, darrera hi duia el número 9. L'havia escollit ella. Havia estat el número d'en Cruyff, l'únic jugador de futbol que li havia agradat i seguit. Inclús als 9 anys s'havia folrat el llibre de francès amb un pòster d'ell tret d'una revista juvenil.

El camí era buit, generalment ho estava, es podia creuar amb algú però era infreqüent. De cop va sentir una soroll darrera seu, molt a prop i es va topar amb la cara d'en Bernabé, de la seva classe. Venia amb bicicleta, l'havia seguit des que va sortir del col·legi, esperant el moment de trobar-la a soles. Ell tampoc esta gaire avesat en aquests assumptes d'amor i va aprestar una mica els pedals per agafar-la abans que sortís del camí. Quan va ser ja al seu costat, ella es va girar i ell li digué de forma abrupta:
Això és per a tu!
Ella es quedà molt parada i agafà la rosa que li oferia. De fet, no sabia si l'havia d'agafar o no, ja que no s'ho esperava i si de cas hagués volgut que li regalés l'Agustí, el més guapo de la classe. Però no, va i li dóna en Bernabé, a qui ella trobava un fatxenda, lleig, mal vestit i que li accentuà el sentiment de repulsió que ja li provocava.

L'agafà. Li anava a dir que millor no li donés a ella perquè aquella flor significava quelcom que ella no compartia. Però com va tardar uns segons a obrir la boca, ell no li donà temps i començà a pedalejar i es va allunyar. La Nina es quedà bocabadada amb un pes que li acabaven de posar al damunt difícil de suportar. Tornà a caminar amb la flor vermella a les seves mans.
Què hauré de fer? I si no ho explico?, igual s'assabentaran. Merda! Per què m'ha de passar a mi, sóc una desgraciada. Clar com sóc lletja, em dona la flor el lleig!

Caminant va sortint del Camí i arriba a la plaça de l'estació, tombà a la dreta i es dirigí cap a casa. Entrà i pujà els nou pisos amb l'ascensor. Trucà al timbre, però ningú obrí. La mare era a comprar amb la Minnie, el pare a la fàbrica i els nens amb els seus amics o a entrenament. Quedà asseguda a l'escala, escoltant la màquina dels ascensors, que estava a la sala de màquines al pis de sobre. Un, dos, tres, quatre, parat. Comptava tots els ascensors quan pujaven i se sentia cada cop més desanimada pel marron que li venia a sobre.
Hauré de sortir amb ell?
Ella no volia. Mai no havia sortit amb ningú i no voldria que aquell fos el primer.
Li diré que no hi ha res entre nosaltres, li tornaré la rosa... Em sap greu per ell, però és que és tonto, perquè me l'hagut de donar a mi...
Un, dos, tres, quatre...set, el so de l'ascensor s'aproxima, vuit, s'aixeca de l'escala per obrir la porta de l'ascensor i nou. És la mare la que l'obre.
Hola Nina, que fas, quan has arribat?
Fa una estona...Arrencà a plorar.
Nena, què et passa? La mare obre la porta i entra les bosses amb la Minnie i la Nina.
Mira, mare, mira que m'ha donat el Bernabé! Li ensenyà la rosa, de la que no ha tingut gaire cura. La mare es posà a riure. Deu pensar, ai la meva nena que li regalen la primera rosa!
No riguis, mare! Què he de fer, ara?
Res, Nina. T'ha regalat la rosa perquè ell ha volgut, però tu no has de fer res.

Se'n va al bany amb la rosa, obre la tapa del water i la va desfullant un a un els pètals i llençant-los a la tassa. Finalment queda només el tall, que també tira. Estira de la cadena i se sent més alleujada.

El dilluns que següent torna a classe. El Bernabés'asseu davant d'ella. Fan com si no hagués passat res. Bé, ella fa més que això. No li parla durant un any.