La posta i jo

Ocells, molts ocells, milers d'ocells, es dirigiren cap a la posta, una posta enprenedora, semblava com si et volgués transmetre uns sentiments, sentiments que poca gent hauria pogut arribar a entendre, semblava com si tu volgués dir només a tu.

Un instant després, els ocells anaren desapareixent per l'horitzó i la posta s'anava convertint en una nit de lluna plena. Estrany, molt estrany, en aquell moment no hi havia ningú al carrer, només un vent, el Tramuntana, típic de la zona del Baix Empordà, bufava amb força i feia que al carrer només quedés els arbres, els llums, quatre parets de diferentes cases i jo.

Passant de carrer en carrer vaig anar veient que només i era jo, tothom era dins les cases, era un dia d'hivern que feia fred i la llum que provenia del carrer era la meva única escalfor i companyia, m'estava esperant, esperant la meva mare.

Arribà, tardà una hora, una hora insuportable. Ara ho entenc, els ocells que anaven desapareixent per la posta m'avisaven d'aquest fet improvisat.