La porta (Tema: Bogeria)

Sempre he considerat que la imaginació era un dels aspectes que ens fà homes. Existeix molta gent que dedica la seva carrera i la seva vida a satisfer una de les mancances intel·lectuals més presents en els temps que ens toca viure: somien els animals? Són capaços de fer servir la imaginació? Jo he arribat a un punt, tot i la desconeixença de la resposta, en que puc afirmar que aquesta característica de la nostra psique no es pas casual i que com diu el tòpic és superada per la realitat. És possible que els grans autors de fantasia i ciència ficció no féssin més que plasmar en una història una experiència pròpia que d'una altra manera hagués provocat el seu tancament en un centre especial.

Avui fa 48 anys que vaig néixer. Sempre he viscut a la mateixa casa, que quan van morir els meus pares deixàren en herència a un fill que es menjaria el món: Jo. Quantes vegades he passat pel meu carrer és una cosa que mai podria comptabilitzar, però segurament seria un número bastant gran. El carrer és vell, desgastat, llarg i estret que et fa empetitir sota la mirada amenaçadora d'uns edificis de no més de 3 plantes però amples com les espatlles d'un gegant de cap gran però amb la cara plena d'espai lliure. Ulls, nas i boca atapeïts en el centre i que ha d'ajuntar encara més per mirar-te sense que tu gosis ni aixecar la mirada. Com pot ser doncs que mai hagués vist aquella petita porta que estava oberta aquest matí? Ara sé de cert que sempre hi ha estat, però mai l'havia vist. La curiositat m'ha traït, i després d'entrar l'únic que he vist és una taula amb una antiga Ollibeti. No entenc perquè, però després de 10 minuts, sé del cert que mai tornaré a sortir. Només em queda despedir-me i pregar perquè mai ningú llegeixi aquesta carta. Si no tranquil, hi ha més fulls sobre la taula.