La por més temuda

Com un ésser espectral que ve a mi com un policia al sentir una alarma de robatori... M'abraça, s'aferra ven fort al meu cos, i em clava profundament les seves ungles, me les clava directament al cor.
Llavors l'intento oblidar, realment m'ho proposo, però no puc. Em demostra la seva existència sempre que en ell no hi penso, com un primogènit reclama la seva mare quan aquesta està amb el seu fill petit...
I quan ve em torna a abraçar... Sempre ho fa però jo no vull, em fa mal. Li explico, però se'n riu de mi.
Es cruel, egoista... Només em vol per ell. Vol ser l'únic, el privilegiat que pot rondar pel meu cap sense que ningú més el destorbi... Li torno a dir que em deixi, i es torna a riure de mi.
I així sempre igual.
L'intento esquivar, però ell s'amaga i m'apareix per sorpresa quan menys m'ho espero. La meva relació amb ell és com un fet i amagar constant en el qual ell sempre guanya. I mai en té prou.
No sé que fer, marxa i torna, marxa i torna, així constantment. Perquè torna. Sempre torna. I sempre em clava profundament les seves ungles.
Però... Com puc deixar de tenir por de la por?