La poetessa

A l'estació de rodalies, les persones amuntegades, el tren que no arriba, una situació límit. Les persones mirant-se els uns als altres. Algú anota uns versos en un paper, després el rebrega i el llença a la paperera propera. Els versos eren sentits, no cal dir-ho, versos de ràbia i impotència, però de res no val fer-se mala sang per coses inevitables. Així ho pensava qui els havia escrits, i per això no els havia volgut conservar. Les coses espontànies tenen el seu valor relatiu, pensava, una dona, amb una bona feina, en un edifici enterc aixecat en mig d'una plana marítima. No valia la pena conservar aquests moments d'ira. Més valia conservar-ne d'altres. A més s'avergonyia de ser poetessa. Ningú no ho sabia a la feina. Amb prou feines el seu marit ho intuïa.

Ser poetessa era ser boja, tocada per la follia, incapaç. Una persona que anteposa els seus desitjos als objectius primordials, que són el triomf i l'escalada social. Una persona que no sap valorar les prioritats, el que va davant i el que va darrera. Ser poetessa era per a ella una activitat innoble, vergonyant. I tanmateix ho era, i els seus versos sentits, i parlaven de coses quotidianes, que qualsevol podia entendre, no pas d'abstruses revelacions captades en trànsit, ni de mots flexibles retorçats i traslladats per crear efectes retòrics. Res de tot això. Eren paraules planeres, alguna potser de més retriada, algunes d'estranyes, paraules seves, que tenia a dins el cap, i que menyspreava, malauradament.

Algú tingué la pensada, havent observat de feia estona la dona, de recollir el paper que havia llençat a la paperera. Aquest algú l'havia mirat, per altres motius quels poètics, i per atzar s'havia adonat de tot l'acte creatiu, de com havia gargotejat unes línies en un paper, i de com després l'havia fet un bolic amb la mà estesa, tancant-se sobre la seva creació, i després havia anat a parar a la paperera. L'acte creatiu vergonyós podia ser consultat per un primer lector del tot anònim. El lector s'aproximà a la paperera mentre la dona mirava cap a una altra banda, l'andana de l'estació atapeïda de gent, i el tren que no venia, agafà el paper i com un infant que té a les mans un objecte preciós el va llegir atentament. Hi posava:

L'estora personal / la gent s'amuntega / els pits alhora / canten la cançó de la vida / només un instant / i defalliré / em desinflaré / com si no tingués carn / perquè el cap m'abandona / vol cercar el tren / veure la seva distància / observar el seu tranquil tarannà / el seu pas rodó i esmorteït. M'adonaré avui / quet busco per no trobar-te?

Una delícia de versos, sentits i profunds. Això li va semblar al lector desconegut, per bé que l'autor d'aquest relat els considera ben altrament. Ella mai no sabria que havia negligit d'aquella manera la desaparició d'una de les seves criatures. Car ho eren, en tot dret, fills del seu pensament, que anaven a parar a llocs immunds, en companyia de peles de plàtan i d'embolcalls de pastissets. Perquè per a ella la vergonya era molt gran. Un cop li havia passat una cosa semblant, amb un company de feina, i aquest no s'havia callat. Tothom havia sabut del seu poema. Ella s'havia excusat, un moment de feblesa, una necessitat que havia tingut i que no havia qüestionat, no li havia semblat perillós d'escriure alguns pensaments en un paper. Qui anava a pensar que es farien públics? L'incident va passar sense més, i li va quedar alguna fama de poetessa durant uns dies, que segons ella la va perjudicar, en la consideració dels altres. En realitat no fou així, ningú no donava importància a aquesta mena de coses. Però ella sí. A partir d'aleshores mai no deixava rastre dels seus poemes. Els destruïa a la màquina d'aquest fi que hi havia al costat d'una fotocopiadora. Amb dissimul, o se'ls guardava a la bossa, per tal de desfer-se'n fora de l'oficina.

La vergonya de vegades li menjava per dins. Sentia que havia de demostrar qui era, perquè en primera persona sabia que no era ningú en especial, que no tenia cap talent que sobresortís, que no podia adjudicar-se una intel·ligència més enllà del que requeria la seva feina. No tenia hobbies interessants, no podia parlar de cap tema culte. Només es tenia a ella mateixa, i la seva empenta, la que la portava a enfrontar-se a sales plenes, amb ulls afamats, esperant unes paraules encertades. Sabia el que havia de dir, el que havia de fer i com gesticular. Ho sabia tot. I tanmateix de vegades li venia una fluixesa que no podia controlar, un impuls no exempt d'intermitència, un crit interior. Una veu que tenia soterrada, i que volia parlar. Ella ho vivia amb angoixa, perquè no esperava que res a dins seu estigués descontrolat, perquè les seves emocions eren una renglera de cavalls ensinistrats que obeeixen les regnes, i que estiren del carro. Quins eren aleshores aquells sentiments que li parlaven d'amor o de melangia, que la feien perdre la seva duresa, l'estovaven fins a vessar llàgrimes? Eren uns sentiments traïdors, amb els que havia de complir un ritus, fer un poema, pensar en la pobresa i compadir-se, per tal de refer-se de seguida, i continuar.

Era'l sentiment rebel de la tristesa, que no volia saber del seu entrenament emocional, que volia tenir-ho tot, tenir el fracàs, la desgràcia, la insuficiència, l'imprevist. Aquell sentiment era'l ques bellugava per desempallegar-se dels obstacles, de les capes i dels seminaris, de tot el control d'ella mateixa, per tal de sortir fora i cridar. El crit del boig reprimit, del que observa i no aprèn, del que desqualifica les actituds més responsables i serioses. Un sentiment que ella pensava que havia de tenir tothom. Però no ho demostraven, no se'ls notava, no semblava que haguessin de lluitar contra la tristor. Eren persones felices. De vegades pensava que els altres, a l'oficina, als congressos, també escrivien poesies, i les llençaven d'amagat en una infecta paperera, juntament amb cors de pomes i embolcalls de dolços, i potser una sabata. La incertesa la corsecava, i sovint es presentava en forma d'urgència. Algú li demanava pels seus objectius. "Ets tu el que penses ser? Pertanys a on creus pertànyer? Tens un objectiu entre tota aquesta gent, o estàs de més?". Aquestes preguntes eren inquietants, un obstacle per la seva carrera, per l'escalada que l'havia de conduir al capdamunt.

Per això ignorava el crit de la tristor, que li venia de dins, d'alguna banda sense identificar, del cap o del cor, o potser de més avall. El crit de la maternitat, el crit de la solidaritat, de l'amor humà. No ho sabia. Ni tenia pistes. El seu interior ensinistrat, capaç de sollevar-se amb destresa de qualsevol accés de passionalitat, en els moments decisius, darrera el faristol, a la reunió de direcció, en qualsevol lloc. El sacrifici humà que desenvolupava s'ho valia, pensava ella, perquè havia arribat molt amunt, i encara li quedava per pujar. Només que aquesta dèria per la poesia. Aquesta poetessa que duia a dins, i que ella volia ignorar, l'ancorava, en un sentiment desconegut, que no sabia controlat, que no explicava el manual. La tristesa la coneixia, el dol, els seus temps, la seva dedicació, però no aquella tristesa, la inexplicable, la que no volia cap dol, només fer-se pressent, en qualsevol moment.

Sempre l'havia respectat, mai no s'havia presentat en els moments decisius. Sempre quan no tenia res a fer, quan esperava el tren, o quan entre dues reunions havia de fer passar el temps. Aleshores apareixia la tristesa, reclamant el seu lloc a la seva persona. Ella ho atribuïa al relaxament, a la manca d'activitat. Aquesta era una altra raó per treballar més i més, per no descansar mai. Però el cos no podia sempre amb una activitat sense aturador, i aleshores li venia el cansament, un segon en que podia parar. Aleshores la poetessa volia sortir, aquesta segona personalitat volia prendre el protagonisme, i obligar-la a escriure unes línies en qualsevol paper.

Arribats a aquest punt cal fer alguns aclariments, un en concret. Als diversos cursets i seminaris als que havia assistit, li havien ensenyat a conduir els seus sentiments. Quan un està trist ha de donar via a aquesta tristesa, dins uns marges, i poder conduir la situació per fer-la favorable, i treure'n força, i recordar aquest sentiment per tal de poder-lo reproduir quan sigui necessari. Fins i tot escriure els pensaments era una cosa recomanada en aquesta mena de trobades d'alliçonament a les que assistia. Ella ho feia, i tenia una llibreta a on escrivia els seus pensaments, i les seves penes, una llibreta que ningú no veia. No era aquest el problema. Tothom escrivia els seus pensaments en alguna llibreta, per tal de poder governar els sentiments, per poder conèixer'ls. Però la tristor poètica escapava d'aquest govern.

En efecte, no es tractava el que escrivia de quelcom que encaixés en la seva vida. No eren frases com ara "em sento trista i decebuda perquè m'han rebutjat un projecte i ara haig de fer dol". No era això, era més descarnat, irracional, irrellevant. A ella en realitat no l'importaven els sentiments primordials, els colors primaris de l'espectre emocional, ni tampoc les injustícies del món, les seves mateixes injustícies, les de la seva empresa. No li tenia perquè interessar el que sentís algú veritablement desgraciat, algú que no té res, ni llar ni futur, ni vida ni salut. Ella esperava de la seva tristor ques referís a coses que tinguessin alguna cosa a veure amb la seva activitat, que fossin un reflex de la seva vida conscient, i no pas angoixes d'altres. Per exemple:

Sense cel ni sostre / la pluja em crema / l'aiguardent em crema / em podreixo per dins / em desfaig per dins / no tinc esperança / tu me l'has robada / amb el teu ímpetu / em fas recular / perquè corres massa.

D'aquesta mena de coses ella no s'havia de preocupar, ella no era culpable, segons el seu parer, del quels hi pugui passar als pobres que viuen al carrer. Ella no podia sentir-se culpable. I tanmateix en els moments de tristor v
eritable, la tristor sense dol, sentia la culpa foradant-la, i fent rajar dels forats mils d'altres sentiments. Ella no volia aquella sensació, no li semblava plaent, i se'n declarava interiorment enemiga declarada. Un altre exemple:

Moro sense néixer / abans de créixer / tinc espurnes als ulls / de foc i de febre / tinc mig cos / perquè tu et menges / les meves carns / mossegues amb xecs i dèbits / el fruit de la meva terra / deixa'm néixer ! deixa'm créixer !

Aquesta mena de sentiments no eren compatibles amb les directius internacionals de la seva empresa. Per això se sentia dessolada. En realitat pensava tot allò? O era un cruel càstig que no comprenia. Perquè ella havia aconseguit el que tenia amb esforç, ningú no li havia regalat res. No tenia perquè sentir-se culpable de res, tota la seva vida era esforç. I els que no seguien el seu camí, o quedaven al voral en un moment o altre, era perquè no s'havien esforçat prou. El sentiment de tristor veritable era el seu enemic, així ho sentia. Se'n havia de desfer, però com?

Es dona el cas que la poetessa assistia regularment a sessions de psicoteràpia, amb una psicòloga de confiança, pagada per la mateixa empresa. Puix que hom ha de tenir en bon estat la seva salut mental, el seu equilibri, i sense ajuda això és impossible. Però no li podia explicar el seu problema. El trobava vergonyós, indigne, impropi d'una directiva. No li podia explicar que era assetjada per una tristesa veritable, que li feia trontollar totes les seves creences amb unes poesies poca-soltes. Segur que algú s'hauria acabat assabentant. No ho podia parlar amb la psicòloga, ni podia anar a alguna altra, perquè anar-hi si ja tenia una. De fet per a ella la sessió de psicoteràpia era una altra prova, com la resta del dia, com les reunions i les xerrades i taules rodones. Era un altre moment per demostrar la seva predisposició i la seva capacitat de comandament. No podia explicar-li res a ella. No ho podia explicar a ningú.

Es possible que amb el temps acabés per embogir, que la poetessa es fes gran, creixés i acabés per fer-se més evident. Aleshores hauria perdut la seva feina i la seva posició. Una caiguda merescuda, una veu interior que acaba per destruir, tot el que és succedani de sentiments veritables, la veu de la veritat interior que acaba per esfondrar un edifici de ciment sorrenc que no té consistència. La veu ignorada, el crit de les profunditats, que distreu tota l'atenció, que demana una consciència immediata. Aquesta veu pot matar l'herbei que creix on no toca, que substitueix el blat legítim, que ha de florir amb esplendor al camp. Potser no va sobreviure al soterrament de l'emoció veritable.