la plaça del record

Un relat de: poma

Me la mirava des d'un racó mentre feinejava per casa i no entenia com s'ho feia per aguantar tant. No entenia com s'ho feia per continuar dempeus. No entenia com s'ho feia per poder seguir observant el temps passar. D'aspecte tan fràgil. I alhora tan forta. Perquè si no fos perquè veia que es movia, hauria dit que ja havia marxat d'aquest món; perquè sovint, quan ens quedàvem fixades l'una amb l'altra en moments buits de paraules, veia l'absència de brillantor, de vida en els seus ulls. No acabava de saber què passava allà fora, però sí que sabia del cert que alguna cosa no anava del tot bé. Perquè feia temps que no somreia. I perquè havia de treballar, que havia sentit que comentava amb la senyora Enriqueta que als matins, quan se n'anava, era perquè feia neteja a l'Ajuntament. I perquè, de vegades, havent menjat alguna cosa, si és que havia aconseguit portar res, s'asseia i, abstreta, treia amb l'ungla del dit gros les motlles de pa entaforades a les escletxes que tenia la fusta de la taula. Crec que va agafar aquest costum del pare, perquè feia temps que no el vèiem i el trobava a faltar. També trobava a faltar l'Antoni. Com jo. Perquè tampoc no hi era. Tot perquè del no res va aparèixer aquella senyora, una tal Julieta que no havia vist mai abans, que li diu que havia de portar l'Antoni a una espècie de colònies. Tant se val on. No hi era i prou. Per això de vegades la mirava i no tenia ganes de dir-li res. Només de mirar-me-la amb un sentiment estrany. Un odi estrany. Un odi que no era odi. Per haver fet cas de la tal Julieta. I ella ho sabia. I no me'n culpava, però crec que la tornava boja que no li parlés. I m'abraçava amb força i llavors me l'estimava. Però sense llàgrimes. Que ja no ens en quedaven. O potser encara no les havíem vessat totes. No ho sabia. Potser quan acabés tot el que havia esclatat, si és que acabava, esclataríem nosaltres.

Enyorava també que la mare m'agafés en braços i em portés a comprar veces per als coloms a ca l'adroguer, tot passant per davant de la casa de joguines i quedar-nos-hi palplantades al davant una bona estona. Allà. Com beneites. Recordo que m'agradava mirar nines perquè a la mare li agradava mirar nines. Però llavors ja no recordava per a què servien, perquè ja feia temps que havia deixat de tenir esma per fer-les anar. I, en tornar, la mare repassava amb el tou del dit el relleu de les balances que hi havia a la paret de l'escala. No sabia per a què servia, però sempre pensava que era cosa de grans i per això, quan ningú no em veia, intentava fer-ho jo també, per fer-me gran de sobte i deixar tot allò enrere, per a què tot tornés a la serenor d'abans. Però encara era massa petita i no hi arribava... llavors entenia que encara em quedava molt temps de mort per tornar a la vida. No com el pare, que ja no va tornar mai més de la mort. Ho vam saber quan tot just acabava de morir l'últim colom. I quina llàstima, tanta vida que els coloms donaven a la llar amb el seu aleteig i la seva olor, batejada com a ferum per la mare, que va acabar essent l'olor de casa. I tal com van venir amb el pare, van marxar amb ell. Encara que sempre he tingut por que tornés. Por... o potser esperança? I és que una companya de classe em va explicar que el seu pare havia tornat de la guerra i em va faltar temps per anar corrents a explicar-ho a la mare, a veure si així la feia contenta. Però no m'ho va semblar pas. D'ençà que ho vaig fer, que va estar uns dies feta una figa. Com amb l'ai al cor. Jo que havia rebut la notícia més contenta que un gínjol i ara em sentia decebuda i fins i tot potser una mica culpable per fer sentir la mare malament. Encara que no sabés el perquè. I és clar, ara ho entenc. El cor se'm fa petit i petit i se m'arruga fins a tenir una pansa en el seu lloc, imaginant-me a mi mateixa garratibada darrere el taulell de la botiga en veure el pare entrar per la porta de l'adrogueria, tot just després d'haver anat al pis d'abans i trobar-se amb ningú, amb el pom sense suro i amb una remor al vent que semblés portar l'eco d'un crit passat d'alleugeriment que hagués romàs allà esperant fregar les orelles del pare. La Colometa per fi havia volat... I és que la mare havia format un matrimoni simbiòtic amb l'adroguer, l'Antoni; nosaltres rebíem aixopluc i menjar i ell companyia. Però, amb el temps, amb el caliu de la convivència, tots dos aprengueren a sentir vertader afecte l'un per l'altre. Igual que jo. Jo també me l'estimo, a l'Antoni. Perquè és el meu pare. En canvi, la Colometa... la Colometa no se l'estima; perquè la Colometa per fi ha volat... i ara és la Natàlia, que sí que se l'estima.

Comentaris

  • També m'ha agradat...[Ofensiu]
    diesi | 25-06-2007 | Valoració: 10

    L'altre dia, el primer dia de vacances, el primer que vaig fer va ser anar a la biblioteca, a buscar "La plaça del Diamant", per llegir-me'l, per fi. Va ser gràcies a la professora de català que em van venir les ganes de llegir-me'l. En dos dies me'l vaig acabar i em va agradar molt. Avui, obro RC i trobo aquest text. M'he vist obligada a llegir-me'l. Haig de confessar que és una bona idea parlar des del punt de vista de la Rita, potser un dels personatges dels quals se'ns dona menys informació.

    És nota que te l'has llegit molts cops, la plaça.

    Segueix publicant!!

    b#NaT#b

l´Autor

Foto de perfil de poma

poma

6 Relats

18 Comentaris

10129 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63