La Pippi i la xocolata

I s'aixeca i em diu que ha somniat amb una altra societat. No és la primera ni serà l'última. Tothom somnia amb altres societats, despert o mentre dorm, sobretot amb panorames apocalíptics desplegant-se contínuament, dia rere dia, notícies que roseguen la consciència, pessimisme. Això m'ho diu amb pijama i forat als mitjons (que ja és hora que en busquis de nous, penso jo; però callo, he perdut totes les parelles i ara la meva experiència mitjonil és sempre imparella, així que potser no sóc la millor per parlar d'aquest tema). Però tornem a allò que aquí importa malgrat té la mateixa transcendència política que els forats dels seus mitjons; ulls esbatanats, veu d'èmfasi, posat de profeta, auto- psicoanàlisi exagerat, sentiment d'importància per haver transcendit els típics somnis eròtics considerats vulgars per molts per un somni dels de veritat. Una societat restrictiva, un edifici terriblement vigilat. Guardes a totes les plantes, a cada porta. La gent pensa que fa el que vol, però en realitat els seus moviments són contínuament vigilats, les seves passes ambiciosament estudiades, la llibertat del seu cos dubtosa. Aquesta no ha somniat amb una societat futura, aquesta somniat amb el Londres contemporani. Si és que...com passa sempre, gairebé tot està inventat, i nosaltres, egoistes, creient-nos excessivament originals, tan sols fem variacions, variacions...Oh! I hi ha una vista molt bella, bellíssima, és preciosa...mai ha vist una cosa tan bonica. Bé, si no has viatjat més enllà de tres ciutats en la teva vida, és força normal. Però insisteix, no me la descriu, així que m'imagino verdor, fertilitat, cascades...ja sabeu; d'altra banda, els deserts no m'atrauen gaire a mi. Així que ella i el seu amic, sí ja saps, aquell a qui et vaig dir que havia escrit, el que ara està estudiant a Xile. Un noi que la té una mica enganxada amb qui té una correspondència força adolescent després de mesos de no veure'l tot disculpant-se per allò que va fer en temps immemorials i explicant-li com sent que ha madurat tantíssim. L'èmfasi en com d'adulta és reflecteix que no ho és. Però jo tampoc no li he dedicat forces pensaments metafísics ni a la correspondència ni al noi de Xile ni a ella en general; ho sento reina, estava ocupada escombrant la teva lluent i negra cabellera del terra de l'habitació, del bany, de les meves sabates...pèls per tot arreu, s'han convertit en la meva obsessió. Encara no l'he tingut aquest somni però fingiré, faré veure que el tinc, i li diré: avui he somniat que moria escanyada per un bon grapat de cabells negres. Això ho acompanyaré d'un riure malèvol i llavors aniré a fer-me l'esmorzar. Però en fi, la vista és magnífica i per ensenyar-li al Xilè (que no ho és, però bé, l'anomenarem així per simplificar) han d'arribar a dalt del tot de l'edifici i obrir una finestra ben segellada, un pany dur i clos específicament perquè ningú no gosi obrir-la. Metàfora de la bellesa amagada i prohibida? Caverna de Plató? Pel·lícules hollywoodenques de talant un tant místic i missatge Imperi vencedor? I qui ho sap quines són les referències d'aquesta noia! El cas és que l'obre, de la mateixa manera que obra el meu armariet ben disposada si necessita menjar, i els dos contemplen les vistes. Deu ser un moment d'èxtasi extra mundà, els gemecs matutins devien ser això; tot guanya sentit. Si em poso freudiana també puc pensar que això és una referència a un orgasme: el Xilè, paisatge fèrtil (malgrat ella no ho hagi pas dit, jo n'estic fermament convençuda), finestra prohibida...carai, ara que ho penso, no cal ser Freud per dir això, és força-bastant-i-encara-una-mica-més clar del que semblaria! Però esclar, ja ho sabem tots que els orgasmes no són eterns, des que Adam va menjar la poma i Déu el va condemnar a ell i a la seva companya Eva a sortir del paradís dels orgasmes eterns. Els va fer anar a petar al bell mig del món on, al revés, els desitjos són fugaços i les penes semblen perpètues. Eva ho va lamentar més. Aquí la interrupció són les alarmes, que posen a tots els guardes en alerta i, pistoles amunt, comencen a disparar com bojos a tothom. I ells tan sols pensen que han de sortit d'aquest món. No paren de repetir...hem de tornar a Amèrica, que és un país on hi ha llibertat. Ei, para! Frena el carro! Ja m'has enganyat. El mateix final de sempre. Tot era una trampa per vendre'm la panòplia americana que ja no es creu ningú. Qui t'ha pagat? Vull saber-ho! M'enrabio tremendament, i al meu cap hi ressonen trons i calamarses de Lleida. A mi els contes "xinos", amb la qual cosa no vull dir xinos sinó occidentals, ja fa temps que em van deixar de fer efecte. I ara em dedico a anar en túnica i bastó com els cínics de l'Antiguitat rient-me'n de tot i de tothom. I tu? Què has somniat? Jo...mmm... jo he somniat que em dirigia cap a la nevera, agafava un trosset de xocolata, bé el partia deliciosament amb un parell de dits, i a poc a poc, però lentament, molt lentament, me'l posava entre els llavis. No m'esperava pas a que es desfés, el mossegava amb les dents i l'anava fent girar com a les sínies de les fires, però sense vertigen...i m'asseia a la llum de la cuina assaborint-lo. Percebo la seva mirada indignada i superba; li deu semblar que, al costat de la seva profunditat ideològica, el meu somni és una xorrada de les que venen al mercat dels diumenges entre plàstics que no passen controls de qualitat i joguines amb mala llet que infecten de tètanus als nens. Però jo n'estic orgullosíssima del meu somni, jo trobo la felicitat en aquell petit trosset de xocolata i llavors, sempre i quan la seva porcada de menjar industrial i olorós m'ho permeti, tinc experiències místiques del tipus "nivell elevat 2" en què em trobo amb tot tipus de personatges com gnoms i savis Merlins i follets del bosc. Tant se me'n fum que això sembli de poca substància a uns quants que van per la vida recitant sonets de Shakespeare quan el seu referent més proper és aquell grupet de dones riques d'alta societat que se suposa que parlen de sexe però que en realitat anuncien marques de roba, sabates, i fins i tot impressores. La seva audiència però està formada per reprimides, totes unes victorianes. Però el que anava dient, que ha estat un somni molt dolç avui, he menjat una xocolata boníssima i m'he llevat amb ganes de fotre-li una bona queixalada a la rajola. Aquesta ja m'ha deixat anar el seu somni i se'n va la dutxa a ritme de reggae on s'hi estarà més de quaranta minuts. Se sent superior avui, una visionària social. La seva llibertat la du a canviar-se de roba quan jo no miro, sospirar una vegada més pel ritme frenètic que no la deixa gaudir de la seva enyorada vida més tranquil·la a casa amb família i amics, i a no fer el que més desitja en aquest món (no aquella societat espantosa del futur que m'acaba de descriure) perquè no està ben pagat i no té prestigi. Però tot i així, tria forces coses, com ara dur un mitjó verd i l'altre groc, tots dos foradats i, més important encara, corre a fotre's un equilibrat i fat-free gelat i mig pot de ketchup. Jo no en sé de societats ideals, no en tinc ni idea, tan sols menjo xocolata i em llepo els llavis quan ho faig, després m'emprenyo llegint els diaris i mai tinc somnis tan elaborats. Però una cosa sí que sé, els mitjons imparells sóc un signe de rebel·lia social amb un poder i una imatgeria impressionant, que data ja de Pippi Langstrum encara que potser ella no en reconegui les arrels. Comença pels mitjons preciosa, comença pels mitjons, i potser després, com la gran Pippi, puguis cuinar crepes sobre el terra i lluir trenes estridents.