La pesantor de ser

L'error omnipresent, la malvolença dels estranys, tantes coses amuntegades en un racó, flairós, del que no es vol saber res. Les hores baixes en companyies ingrates, tot això anava carregant el seu pit, que amb prou feines suportava. El què suportava? Doncs tot plegat eren coses que havien de passar, necessàries, imprescindibles, res d'interlocucions tedioses o de discursos envesprats, que no s'acaben mai. Tot era d'extrema necessitat, la seva calença era inqüestionable, i el malestar que produïen. Ell no sabia com podia desfer-se d'aquelles càrregues, que li semblaven pesants, una imposició, una de veritat. Que no havia triat, ni havia acceptat encara. Era la pesantor de ser.

Per aquestes coses considerava la possibilitat de marxar lluny. D'arreplegar algunes robes i pertinences, algun lligam difús amb el seu passat, i emprendre un viatge sense retorn, a un altre país, poblat de gent desconeguda, d'uns altres que serien més altres, i per tant més justificables, i d'uns seus que potser no hauria de veure. Ell podria triar, quina vida tenir. No pas la que tenia. Un viatge terra enllà, deixant enrera els records. Per tal de sufocar l'incendi del seu interior, que era terrible, i que deixava nafres de carn espellada, forats per on s'introduïa l'aire fresc, i que li produïa cremor. No volia tornar a sentir-se dins el seu cos, tornar a sentir l'absència de contacte, en presència d'altres, ni volia enfrontar-se als veredictes de la seva contemporanitat. Volia ser lliure.

Però el viatge no l'havia d'emprendre, li faltava el valor. I el seu interior seguia podrint-se, seguia sent un abocador a on anaven a parar totes les sensacions negatives que no podia manifestar, que havia d'aturar al final del coll, per tal que no el delatessin. No volia ser detectat pels altres, mostrar-los la seva debilitat, fer-los partícips de les seves mancances. Volia reservar-se la seva fragilitat per si mateix, per gaudir-la en soledat, sense ningú entorn quel pogués destorbar. Ell tenia les claus del seu alliberament, però no les volia fer servir. Sinó que sentia que es podia desfer, com una construcció mal feta, i emportar-se altres vides amb la seva, amb el seu alè desfet, amb la seva inèrcia. D'ell depenien algunes persones. El viatge s'havia de posposar. Més endavant, en un futur incert, l'hauria de fer de ben segur, però encara no havia arribat el moment.

Aleshores quin moment tenia? Perquè el desfici el menjava, el devorava, la frisança no el deixava viure. Sentia que havia d'esclatar, no pas com una bombolla de sabó, sinó com una olla ferma, que a pesar de tot i pel seu contingut en bull acaba per esclatar, després de molta estona, per la força contra la força, una força interior i una altra d'exterior. El cap contra la paret. La sang contra el ciment. Eren elements de la seva disjuntiva, no la sabia resoldre, no tenia la trempera d'abocar-se al present. Havia de delimitar els seus objectius, fer-los assequibles, deixar-se de misteris, deixar de fer les coses enraonadament, d'acord amb els seus esquemes, que si bé eren seus, el limitaven. Havia de fer-se una persona il·limitada. Però estava el fàstic. Parlem del fàstic.

El fàstic l'envaïa. Des de damunt dels genolls fins al cap. Els peus se salvaven, la resta queia sota l'opressió del fàstic. Un sentiment que no podia dissociar d'alguns estímuls, inquietants, que s'apareixien en qualsevol banda, en mig del carrer, caminant, a una reunió, mirant la cara d'algú. El fàstic que l'envaïa, i quel feia trontollar. Perquè la sensació era molt forta, i els efectes i reaccions desagradables. Havia de lluitar contra aquella i contra d'altres emergències. I havia de fer-ho amb voluntat de ferro, per tal de poder seguir endavant, a pesar d'aquestes contrarietats. I no ho era pas una contrarietat, el fàstic, perquè el posseïa, i l'impedia pensar. El seu cap es farcia d'imatges repel·lents. El fàstic el dominava, i ell no dominava el fàstic. Sempre havien de ser coses de l'exterior les que li marquessin el pas, i anunciessin els seus moviments, amb impulsos inajornables, amb necessitats imperioses, peremptòries. Sempre des de fora, algú el controlava, el volia sota el seu domini, un ésser malvat, que l'havia col·locat en aquella situació, que no li era favorable.

I tot i això seguia endavant. Amb el fàstic i tot. I la seva cara no ho reflectia, només en part, només algú observador o expert podia adonar-se. Havia de fer alguna cosa amb urgència. Desempallegar-se de l'obstrucció, quel condicionava. Sempre havia de trobar camins, en mig del fàstic, en mig de les imatges de coses repugnants, en mig de les sensacions intenses. Un camí que el conduïa fora, lluny, més enllà, deslliurat dels lligams, i de les emocions desagradables. Tot plegat era una qüestió de concentració i de pràctica. Podia avesar-se fins i tot al fàstic, i suportar-lo. Veia el president, no diré quin, i sentia fàstic. No ho podia evitar, i al final de la boca se li feia una bola, que volia sortir. Havia de fer un esforç, per no defallir, per no deixar-se vèncer. Però la seva lluita era la d'un exercit perdut, inferior en nombre, d'una nació oblidada, ignorada, un exèrcit que no pot guanyar, i que a pesar de tot guanya, per estranyes coincidències, perquè hi intervé la fortuna, perquè les coses es posen de cara.

Fugir a on? No podia fugir de si mateix, ficar-se en un altre cos, no podria fugir, perquè el problema no era el cos, ni la ment, només la percepció, la clarividència, el sentiment projectiu, l'observació atenta de les actituds i les reaccions dels altres. Aquestes persones que l'envoltaven, i que sempre tenien una explicació per a totes les bajanades. Els dies grisos observava per la finestra el devessall de gotes que hi impactaven i el regalim que hi deixaven, i volia veure una comparació, entre el món i aquell vidre. Les unions i els desafectes, les concentracions, i després la sequedat, la concentració al final, les gotes ignorants feien la seva funció de contenir-se, i d'expandir-se després en la seva destinació, complint un cicle. Això el posava molt trist, i aleshores tornava el fàstic. El desgrat per coses indefinides, per una olor sense identificar realment, per un color de paret particular. I cridava.

"Em confesso culpable!". Culpable de què? Jo també m'ho demano, puix que no hi havia raons objectives per a la punició a la que se sotmetia. No tenia grans coses que amagar, ni maldats extraordinàries. Podia seguir vivint amb la consciència tranquil·la. Perquè aleshores la culpa? Només per retenir-lo, per fer-lo agenollar, per fer-lo treballar. Excuses dels altres, de la gent entorn, que cerca adelerada sotmetre els seus iguals, i posar-los a fer feines que no els corresponen, sense compensar-los. Els altres, que ni per motiu del seu mèrit poden justificar-se. No hi ha mèrit que justifiqui la nàusea. Ell no ho desconeixia, tenia la constància que era possible deslliurar-se'n, que amb un esforç ben encaminat podia entrar en un estat de complaença amb si mateix, i oblidar-se dels neguits. Tot era qüestió de concentració.

Havia començat una novel·la, a escriure-la, sense continuïtat. Allò l'havia enfonsat, perquè es veia unable de fer quelcom en gran, de ficar-se dins el cel. Per entrar al cel calia fer alguna cosa gran, s'afirmava. Calia? Es demanava. Potser calia o potser no, no ho podia saber del cert. Només el fàstic era del cert, la resta eren connotacions, epítets, matisacions, sense un contingut intrínsec. Per això no feia judicis de valors. "Els judicis de valors no serveixen per a res", és deia. Naufragava en l'ambició, que l'havia portat a posar-se unes fites, a observar el futur amb un mapa, a on situava diferents estatges, i a dins més estatges, tot planificat. I tot sortia lamentablement com havia planificat, grosso modo, les coses eren al seu lloc, tenia el que havia volgut aconseguir. Però l'acompanyaven les basques, el sentiment de rebuig estomacal, la urgència de perbocar, el regurgitament inevitable. No podia fer-hi res, només posar-hi paciència, i seguir endavant. Era un home assetjat per una sensació, de la que no podia desfer-se ni posar-li fre. Només podia fugir com ja havia fet abans.

"Compte no t'entrebanquis!". L'ensurt era notable, la frase, dita per una persona, adreçada a ell, i del tot innecessària, el col·locava en una situació límit. A punt d'esclatar-li el cervell per l'excés de sensibilitat, alhora que contenint-se, pausadament, i menjant-se les ganes de colpejar qui li havia dit allò. Havia de fer esforços per tal de viure entre els altres, de ser com ells, de seguir les seves passes. I tenia la sospita que els altres feien el mateix. Un absurd al capdavall. Més valia gaudir de la llibertat fos quina fos la forma en ques presentés. Gaudir-ne en mig de l'oblit, per no recordar-la. Però ell no podia prendre aquest camí. Li semblava que el fàstic podia créixer, que si no feia les coses que havien de fer les persones s'ensorraria, i no es podria recuperar. Com qui cau d'una alçada, i es trenca ossos, i ja mai no torna a estar com abans.

Per tant el dilema era seguir amb el fàstic o llençar-se a la recerca de la llibertat. El bé preuat, la més digna de les condicions, la més repugnant per a la majoria, l'única possible. Tornàvem al viatge més enllà, enllà de la terra. Un viatge alliberador, on podria abraçar una nova cultura, una gent estranya, però de la que coneixeria la raó de la seva estranyesa. Una gent que l'acolliria i el senyalaria, per la seva foranitat, senyalat en el bon sentit, destacat, pel seu esforç en pro dels lligams entre les cultures. Tot semblava molt fàcil, un camí trillat, només havia de prendre la determinació. Però el fàstic no li deixava. S'imposava, com un costat negre, que el retenia, i que li recordava les seves obligacions, de les que no podia sostreure's. I a més ja havia viatjat, en més d'una ocasió, amb la família i amb col·legues, per motius de feina i per motius de lleure. Tot plegat era una excusa, per no enfrontar-se
a la seva veritable natura, al seu final inevitable, al seu marciment en vida.

El viatge era una poca-soltada. Ho determinà amb decisió. No li calia fer-ho, no volia aquella llibertat, era una altra llibertat la que cercava, no pas la d'anar i venir. Una llibertat més gran, que era la ques podia concedir ell a si mateix, sense intercessions ni permisos. Però cap llibertat no estava en les seves mans. Ell havia triat seguir endavant, seguir el camí fins al final, fins al capdamunt, havia triat el camí d'acceptar, de sotmetre's, de planificar, de quadricular-se el futur. I ara tenia el que havia volgut aconseguir, però l'acompanyava un company de viatge que s'havia fet fort, el fàstic. No l'abandonava, i no el deixava renovar-se, ni fer-se una neteja interior, ni fer els veritables disbarats que l'haguessin alliberat.

Perquè havia dit que sí només, mai que no, només no als camins secundaris, mai al principal, i per bona fortuna havia aconseguit endinsar-se més i més en el triomf. Ell era un triomfador. Era l'enveja de molts. Havia llençat molts daus i sempre havia guanyat la mà. Acumulava aposta sobre aposta. Però tenia un estrany pressentiment, que venia acompanyat pel fàstic. La seva poca intervenció en tot plegat, la influència de forces que desconeixia, de conjuntures i coincidències de les que no sabia res, de plans ocults. L'havien utilitzat, havien fet d'ell un titella, que servia per a interessos d'alguns que s'aprofitaven. La seva impecable carrera havia començat des dels primers moments, amb els primers èxits. Tot s'havia acumulat, l'atenció dels professors, el tracte preferent.

Amb el temps es va fer evident. Ell no era millor que qualsevol altre, només representava un paper. No tenia qualitats extraordinàries. L'havien conduït, miserablement, fins a on es trobava, per una finalitat que no podia comprendre. No gaudia de cap llibertat, estava lligat de mans i peus. El fàstic s'ho recordava, amb la seva punyent insistència, apareguent sempre en els moments menys indicats, per posar-lo en un compromís. Un fàstic creixent, que temia que no l'acabés dominant. Però que mai no el feia caure, només estremir-se. Un fàstic que feia que la seva victòria fos una desfeta, que el seu triomf fos derrota. Un recordatori de la seva banalitat, de la manca de solidesa de la seva posició, de l'arbitrarietat dels mitjans i dels resultats que l'havien portat fins allà. Res no era seu en primera persona, era un imitador, un èmul, que havia aconseguit situar-se allà on era per eliminació.

La llibertat li era vedada, només el fàstic li era permès. Havia de conformar-se, no tenia altre remei, no havia triat la llibertat des del començament, no la podia reclamar ara, havia triat sempre el fàstic, no el podia trair. Ara ja era massa gran, un monstre, el tedi i la disciplina, i el fàstic, acompanyant-lo, donant-li treva només quan la supervivència del binomi, esclau-fàstic, ho requeria, empenyent-lo per espantar-lo, sense precipitar-lo pel cingle. Perquè l'únic que es pot triar de debò, és la llibertat, i ell no ho havia fet.