La persecució de l'ideal

En Jonàs no en tenia gaires d'ideals, però els que tenia els perseguia amb intensitat. Feia tot el que podia per tal de poder-los realitzar, si més no en potència. El cas era que no necessitava que tots els seus somnis es transformessin en realitat, veguessin la llum del dia, es materialitzessin. Molts podien restar en somnis, sense que res s'alterés en el fons. La persecució de l'ideal era un ideal en si mateix. En Jonàs fins i tot es mostrava refractari a realitzar massa ideals. Tenir-los tots de cop hagués estat un cop massa fort, l'hauria desestabilitzat. Perquè els ideals tenien substància en tant que no la tenien. En no tenir-la esdevenien materials. En materialitzar-se corrien el risc de desaparèixer, de deixar de ser ideals.

Pensava en Jonàs que tindria prou temps per realitzar tots els seus somnis. Al capdavall tot es reduïa a veure les seves jornades endolcides per l'oci i la desocupació. Aquest era el seu veritable ideal. Deixar-se endur per la sopor d'una vida relativament plàcida, sense ensurts ni sotracs. Realitzar un ideal era en certa manera un sotrac, un canvi, una mutació. La seva persona ja no seria la mateixa després d'haver aconseguit algun dels seus somnis, alguns de molt profunds i ben arrelats. El seu interior produïa esperances necessàries per a la vida, esperances que no tenien perquè passar de pures especulacions.

Viure especulant era per en Jonàs la manera de fer moltes coses alhora. Com que no les feia els detalls insignificants i pertorbadors no s'hi presentaven. Podia somiar perfectament. Realitzar estava més sotmès a les servituds de la realitat, que sempre apareixia amb clarobscurs i matisacions de tota mena. Sempre a punt per tal d'indicar les objeccions i remarques a la cosa feta. Realitzar els somnis no era un somni. Especular el relaxava més. Tancava els ulls i s'observava a si mateix en altres situacions, fora de context, fent això o allò, tenint aquestes o aquelles coneixences, amors, rampells, fúries. S'arrauxava per uns moments per després retornar a la calma.

La seva ment era un prodigi d'imaginació. Es visualitzava perfectament, somiar era com viure realment, millor encara. Podia passejar-se per una glacera sense sentir fred, perdre's en un desert sense set ni calor. Els detalls desagradables els podia passar per alt, ho feia normalment. Per això li costava decidir-se alhora d'actuar. L'acció havia de ser rutinària, repetitiva, idèntica a si mateixa, per tal que no hi hagués res, cap minúcia, que se li pogués escapar de les mans. La feina era part de la realitat, quedava fora dels somnis. Una feina de somni segurament hagués estat un infern. Una vida de somni igualment.

En Jonàs somiava sistemàticament. Tot era somiable. Tot era especulable. Després no necessitava esmerçar-hi diners ni temps. La cosa ja era feta, podia tornar a les ocupacions repetitives i denses, les que l'emplenaven les hores, amb activitats programades i ben esquematitzades. Però els seus ideals restaven intactes, sense taca, iguals que el que eren. S'administrava alhora de realitzar els seus desitjos. Havia d'estar segur que era el que volia, que ho volia fer i que el moment s'adeia. Actuar, i més en la realització d'una esperança o possibilitat requeria molta atenció i cura. Determinar-se per realitzar efectivament un pensament era una decisió poc lleugera, que calia rumiar. Després de moltes voltes i de moltes especulacions es llençava finalment a una actuació concreta.

Els altres preferien fer realitat els seus somnis. Segurament perquè no eren de gaire volada. Unes vacances, un cotxe nou, un vàter reformat. Somnis que valien diners i que es podien comprar segons la capacitat de cadascú. En Jonàs però no tenia en compte aquesta mena d'esperances. Ni tenir més ni poder gastar més. No es movia per aquest interès en concret. Els seus somnis eren tots de realització personal. Aspirava a comprendre's millor, i comprendre la part del món que fos comprensible. I a mostrar-se natural i seré davant la immensitat. Els colors del migdia sovint el cridaven. Un dels seus somnis era capturar-los, la seva essència, al seva ànima. Copiar-los a un paper i deixar-hi constància.

No se'n veia capaç. La tasca era ciclòpia, titànica, hercúlia. Preferia gaudir dels moments de la vida que provar de capturar-los. Fer-se un raconet en alguna disciplina de prestigi era només una esperança d'improbable realització. No volia lluitar per qualsevol cosa. Lluitar per detalls, per qüestions de forma, lluitar per allargar les hores, per fer-les més curtes quan fossin desagradables, això tenia sentit. Lluitar per les coses importants no en tenia. Les coses importants, el que eren els seus ideals, havien d'existir aliens a l'existència. Havien de sostenir-lo emocionalment i prou. Eren recursos per ocupar la consciència en els moments de més ensopiment. A les llargues esperes, quan no tenia res que fer. Però no pas per a la seva realització, que seria impossible i exigiria molta responsabilitat.

Perquè l'home públic, el triomfador, aquell que pot realitzar els seus ideals, ha de passar pel sedàs de la crítica, ha d'exhibir-se als altres, ha de sentir les seves mirades clavades al seu rostre. Inevitablement l'home públic s'ha d'enfrontar al públic. I en Jonàs no era persona de grans discursos, d'idees ben trenades, de parlaments allargassats, de moltes comparacions i referències. No sabia com explicar-se, es trobava del tot inefable en molts aspectes, que no funcionaven en raó d'una racionalització, i que si arribat el cas hagués de dibuixar amb algunes paraules, aquestes sempre estarien mal trobades. En Jonàs per això no tenia cap mena de pressa. Els seus ideals començaven i acabaven en si mateixos, no necessitaven de la participació de ningú altre i molt menys de la seva comprensió o aprovació.

De tota manera les coses rutllaven a bon ritme. Els ideals acabaven per fer-se realitat. Era llei de vida. Inevitable. Qui s'apropa a la flama acaba per escalfar-se, o per cremar-se. Qui s'afecciona a guixar papers acaba per fer-ho mitjanament bé. Qui passa per davant d'una botiga cada dia acaba per entrar-hi. La necessitat inapel·lable de la costum fa mestres de qualsevol ofici. En Jonàs n'era conscient. Per això sentia que havia de protegir els seus ideals, no realitzant-los. Fer-lo massa precipitadament hauria estat un error. Seria llençar-los a la realitat de les coses sense preparació, sense fonament, sense solidesa.

Per altra banda li restava la incertesa. Perquè per quelcom del que no coneixia el futur podia lluitar, esforçar-se i millorar. Ell sentia aquesta millora, no contrastada, o poc contrastada, però innegable. En Jonàs acaronava els seus ideals, tots impossibles, o difícils en extrem, els acaronava per tal de fer-los pujar més amunt. Per fer-los inaccessibles, impossibles i irrealitzables. Així es garantia que cap canvi de magnitud apreciable no pogués pertorbar la seva existència tranquil·la. En el fons no volia realitzar els seus ideals, i s'hi resistia quan en tenia l'oportunitat. Deixava passar el temps i les oportunitats. Només es centrava en les seves feines rutinàries i del tot quotidianes. Aquestes eren les que fonamentaven la seva vida, sense les quals no hagués estat capaç d'enfrontar-se als reptes que tot sovint es plantejava.

Eren reptes de primera magnitud. Reptes que aspiraven a canviar el món, a fer-lo diferent tot transformant-lo. Reptes que el podien conduir a la glòria amb una mica de sort. Però no era pas necessari que així fos. Perquè en Jonàs sentia l'ambivalència com a única font de vida. La seva existència passava per la possibilitat, estrictament, sense translació a fets reals. La realitat sempre ho espatllava tot, desfeia els somnis, els convertia en deixalles, en ombres del que havien estat, convertia les idees més engrescadores en petits inferns atapeïts de detalls desagradables. En Jonàs prou que coneixia com podia destruir la realitat els apetits més nobles i les pensades més assenyades. Podia fer de les millors intencions una exhibició de mala fe, i de la ingenuïtat més provada, malicia i engany.

En Jonàs repudiava els fets, les evidències més obvies. La seva capacitat d'abstreure's de realitats desagradables el vencia. No tenia perquè suportar el món, no tenia perquè entendre'l, ni tenia perquè acceptar-ho. La seva rutina diària implicava la venda a preu de sou del seu cos. La seva ànima però era lliure, podia anar a on anés, fer el que volgués, barrejar-se amb les gents que li vingués de gust, no tenia obligacions en matèria de reflexió. Podia pensar durant hores en coses inútils, ningú no li en demanaria comptes. Per això en Jonàs es deixava martiritzar per la vida, el dolor del seu cos amb prou feines li arribava al cap. En unes hores de descans tornava a ser ell mateix. La persona alienada i explotada que era habitualment, quan havia de plegar-se a les exigències impròpies, desapareixia, perquè no havia prostituït la seva ment, amb feines que l'impedissin de somiar.

Així doncs, les esperances buides i vanes d'en Jonàs, tenien sentit només dins la seva ment. La seva psique les podia comprendre, les hi donava vida, les feia existir. Fora perdien l'oxigen, en mans d'uns altres perdien interès, resultaven toves i sense contingut. Els somnis s'extingien en contacte amb la realitat. Per això en Jonàs només somiava per a si mateix, es construïa mons que només eren vàlids a dins seu, que difícilment es podien compartir, que d'altres no podien trobar interessants. Eren mons personals i d'us particular, propietat privada en certa manera, a dins la qual els forans sempre serien convidats, obligats a protocols i trencant la intimitat necessàriament.

En Jonàs per això no esperava cap recompensa particular per les seves esperances. No considerava que desitjar quelcom fos raó suficient com per obtenir-lo, al contrari de la majoria que ell coneixia. Desitjar i obtenir eren el mateix per a molts, per dues raons elementals: poder i voler. Però voler en te
rmes estrictament materials, o d'espiritualitat material o fonamentada en allò material. Aleshores el poder només era qüestió d'esforç, de fer economies, de treballar prou hores, de tenir un sou raonable. Desitjar i aconseguir. En Jonàs envejava l'estretor de pensament.

En certa manera, els que no eren capaços d'imaginar-se fites de primer ordre, ambicions impossibles, com ara establir veritats o fer aportacions significatives, els que no eren capaços tenien a l'abast la felicitat relativa de la realització dels somnis. Sense pensament interior, sense ambicions forassenyades, abocats a l'exterior, temerosos fins i tot de la seva mateixa consciència, tot allò que pensaven existia prèviament, i era factible d'aconseguir. Potser amb una gradació o barem en el que situar-se. Potser si podien somiar amb quelcom més gran o més car, amb viatjar més lluny o més dies, a pujar més alt, un esglaó o dos. Però sempre en una variació estrictament quantitativa. La qualitat era per a molts una qüestió de quantitat, en base al mateix producte.

En Jonàs però entenia la qualitat, i els seus somnis eren de qualitat, com una diferència essencial, com quelcom que no es podia graduar, que no consistia en incrementar o en amplificar, partint de la mateixa base, en quelcom que canviava la base en si mateix. En Jonàs per això no volia veure els seus somnis fets realitat. De ben segur que el resultat hagués estat esfereïdor, un malson, una tortura personal i una pregona decepció. En Jonàs volia deixar els seus ideals qualitatius tal com estaven. I al capdavall tampoc no ho eren de gaire qualitatius. Aspirava a fer més del que feia, més i millor, quan millor segurament volia dir encara més.

L'ideal, en la seva forma interior, era perfecte i sense matisos. Res no s'hi oposava, en Jonàs no tenia gaires dubtes al respecte. L'ideal es transformava en anteposar-ho a la realitat. Aleshores era que es deformava, apareixien les seves imperfeccions, es trobaven punts febles, era discutible. En Jonàs no tenia però ganes de discutir sobre els seus ideals. Només esperava l'acceptació o el rebuig frontal. No volia informes ni remarques al respecte del que pensava i somiava. No tenia perquè adequar els seus somnis al que era efectiu i palès. Podia somiar equivocadament i suportar la vida, al capdavall tot plegat era una mera funció fisiològica, complexa i inexplicable, però necessària igualment. En Jonàs no volia compartir massa els seus somnis. Eren seus i de ningú altre. De ben segur que en comunicar-los els perdria, la seva autoria seria ja compartida, hauria de retre homenatge a alguns que l'haguessin precedit tot excel·lint-lo, abans que ell mateix no actués. Era massa per poder-ho aguantar.

En Jonàs esperava tenir sempre ideals privats, que pogués perseguir amb determinació, a casa seva sense companyia. I caminar com un fantasma entre tot allò aliè. Suplantant-se a si mateix en les situacions conegudes que sabia comprendre i manegar. Però no era ell sinó quan perseguia vanament els seus ideals, en una percaça de mala comprensió, que segurament d'altres no podien compartir, que hagués estat objecte de befa i menyspreu. En Jonàs no volia arriscar-se massa aviat, precipitadament, no volia ser criticat, tampoc no criticava gaire ningú. El seu món i la realitat es fregaven sense arribar-se amb prou feines a tocar.