La Pepita de Cal Xerina

La Pepita de Cal Xerina vivia en un carrer fosc del casc antic de Bellver de Cerdenya. El seu cos era poc més que un jersei desllanat i quatre bastons de titella amb les cordes podrides. Tenia els ulls tan entelats que es confonien amb la boira del matí que esgarrapava les llambordes.

Es passava les hores al menjador de casa, entre soques a mig cremar a la llar de foc i els fils de carn d’olla barrejats a l’escudella, teixint records hermètics en un cervell eixut, amb la lentitud de qui no té res més a perdre que aquells mateixos records.

Era a un pas de l’oblit del món i hom hagués assegurat que en realitat ja no hi era, que el vent se l’havia endut un dia, i que aquella llum que parpellejava al racó de la cuina era un llumí que havia oblidat encès i que es negava a consumir-se del tot.

Però tan bon punt les campanes de Santa Eugènia i les xarneres de les botigues es posaven d’acord per tocar les set del matí, quelcom canviava a Cal Xerina.

La Pepita ajustava la porta i amb velocitat, descendia el carrer del mig, triant amb llargues passes la humitat trencacames del carrer.

Primera aturada, Casa Jaume: cent grams de pernil dolç. La nena de Cal Esparter ha tingut bessonada. El gran del senyor Alcalde surt amb una colla fatxa. El dimoni del lampista maltracta la dona. Bon dia.

Segona aturada, la Batllia: una cueta de rap. L’Esteveta s’ha trencat una cama a l’escola davant la mestra negligent. A les bodegues de Cal Pou hi tenen rates. Han vist una guineu al bosc de Talló. Déu vos guard.

Darrera aturada, Can Pous: un pa de pagès de mig. Demà farà vint anys de l’incendi de la fonda Biayna. La dona d’en Josep fuster en té un altre. La Maria de Cal Portell ha mort d’un mal lleig.

I així mateix, com portada per un vent irat del Cadí, la Pepita de Cal Xerina recollia els passos per tancar-se de nou en el silenci de les quatre parets, alentint el cremar de les soques de la llar de foc i desfilant la carn d’olla amb la calma de qui no té res més a perdre, que els records.