La pellera (El gat negre)

Una arna voleia rere el vidre de la finestra i hi topa una vegada i una altra, que no entén per què no el pot travessar. A dins, una cambra fosca, sols il·luminada per una bombeta poder massa antiga i per la claror bruta que s’escola entre les parets de totxanes del carrer. La pellera feineja, s’hi esmerça, seguint els costums que ha après de sa mare, que ja té l’entrega gairebé enllestida, a punt per despatxar. Quedarà un bon abric, pensa, n’està satisfeta i el mira amb els ulls brillants tot rumiant que poder aquest li ha quedat més bé que cap altre, que qui sap si li portarà fama i feina i, sobretot, calés. La peça és d’un negre pregon, atziac, però també contradictòriament lluent. Agafa una mica de fil per acabar de fer-ne una vora –un detall, un retoc, no res important– i l’agulla, a la mà, rutila enmig de la cambra obscura amb un brill que ella veu com el triomf que vindrà. N’ha de quedar satisfeta, la parroquiana, que en pagarà una bona suma: l’ha de lluir al sàbat vinent. Serà l’enveja de l’aquelarre, tots els ulls es posaran en ella, tota erta mostrant sa figura en l’ombra de la nit. I, per si la fosca no fos prou bona companya, a més vestirà un abric fet de sa pròpia negror; embolcada, coberta, per la pell d’un gat de sable, regina supina en l’herètic consell. Tot això ho somnia la pellera –no ho somnia, no, que en té la certesa– mentre clava l’agulla per darrera vegada al cuiro ennoblit. Dringa la campana de damunt la porta, que indica que la clienta ja és aquí. L’arna s’espanta i escapa, fugissera, i ella nota com l’aire de fora penetra el taller.