La pedreta a la sabata

En Carles Desseny tenia una pedra a la sabata. Caminava tort, semblava que anés a caure. Però no volia treure-se-la encara. Tot sovint s'havia trobat pedres a la sabata, l'enuig no era prou gran, ni prou petit, vivia indecís, no sabia que fer. I la pedra seguia allà. Potser li sostreia alguna mena de felicitat, quelcom que no coneixia, la sensació de caminar sense punxades al peu. També sabia que treure's la pedra de la sabata li donaria una felicitat passatgera, falsa, enverinada. D'alguna manera sabia que la pedra a la sabata l'ajudava a ser una persona preocupada, greu, amb ambició, amb coses per resoldre.

Per això en Carles Desseny no es decidia. Ni volia seguir caminant amb una incordiosa pedra a la sabata, ni volia treure-se-la. Algunes persones es ficaven pedres a la sabata voluntàriament, estaven més a prop del patiment de no-se-qui. Com si compartir el patiment dels altres fes millor persona, compartir-lo físicament, no pas fer-se càrrec. En Carles Desseny no volia compartir el dolor de ningú, però dins el seu agnosticisme pensava que tampoc no era tan mala idea portar de tant en tant una pedra a la sabata, més quan el seu peu no es queixava excessivament, era una pedreta ben petita, que li feia pessigolles podríem dir, i que no representava un veritable martiri.

Així doncs seguia caminant amb la seva pedra a la sabata. No se la volia treure encara, se sentia satisfet de la seva capacitat de suportar el patiment, de tirar endavant en circumstàncies adverses, de ser ferm. Una persona ferma no podia amoïnar-se per una merda de pedra a la sabata. Ell era ferm, poderós, capaç, i la pedra era un objecte inanimat, sense cap esperit. I al capdavall les punxades eren un dolor corporal, que una persona espiritual ha d'aprendre a ignorar.

La pedra a la sabata només era una pedra a la sabata, sense cap capacitat d'induir conclusions ètiques o morals. No tenia cap transcendència, quan tingués ganes es trauria la sabata i llençaria la pedra. No era arribat el moment, per bé que dins el seu cap algunes tendències pensatives advocaven per el desterrament de la pedra, per una separació. El seu Jo hedonista no volia segui amb un objecte que li provocava malestar. El Jo hedonista d'en Carles Desseny no volia cap patiment en absolut, i no entenia que hi hagués alguna lliçó a aprendre d'un mal.

Per altra banda hi havia el Jo patidor d'en Carles Desseny, que pensava que relaxar-se massa i ser massa feliç tenia els seus perills, els havia de tenir necessàriament, encara que d'entrada no fossin evidents. I una pedra a la sabata era la circumstància ideal per fer-se'n càrrec, per observar la vida sense gaires eufòries, per tocar de peus a terra i ser cabal. La pedra a la sabata era un recordatori de totes les pruïges que poden esguerrar la tranquil·litat de la persona, o millor dit de totes les que fan que la persona sigui més seriosa que feliç. Un binomi de mala avinença, seriositat i felicitat, dues paraules enfrontades, sovint incompatibles, que van la una contra l'altra, per desfer-se mútuament les seves victòries.

Però caminar amb una pedra a la sabata no era una victòria. Ho deia el sentit comú i el Jo hedonista d'en Carles Desseny. Cap patiment gratuït no apropava a res, ni era un martiri en tota regla. Cap dolor autoinfligit no tenia una transcendència particular, ni apropava a estances celestials, ni era útil per inútil i arbitrari. En Carles Desseny sabia que el seu entossudiment en mantenir la pedra a la sabata, que ballava d'una banda a l'altra del revers de la sola tocant tots els punts tous del seu peu, sabia que obstinar-se en la pedra no l'apropava a cap veritat profunda, i que l'allunyava d'una caminada plàcida i còmoda. Perquè si hi havia alguna cosa incompatible amb la pedra a la sabata era un caminar seré.

Potser hi havia qui sempre havia dut una pedra a la sabata, i s'havia acostumat, i ja ni la notava, potser els seus peus havien fet callositats que el protegien, i es vantava discretament, davant les persones que volguessin saber d'aquest temes, de dur una pedra a la sabata, com a manera d'aproximar-se al patiment universal, al patiment potser de les persones conscient, que s'adonen que el món no s'ha fet a fi de bé, que s'adonen que al món hi ha injustícies que sotraguen el cor i els bons sentiments.

No era el cas d'en Carles Desseny, que simplement tenia una pedra a la sabata perquè s'hi havia introduït. I que no se la treia per frivolitat, per experimentació, per futilesa, no pas per afany de martiri o de mortificació. De fet no arribava a ser una mortificació com mana, amb tots els ets i uts, sinó que era una mena de joc desenfadat. La pedra era prou petita com per no fer-li mal, la sensació de sacrifici, quan és petit i tolerable, sempre comporta un increment en el sentiment de responsabilitat, davant la vida, d'autoinflicció de dolors, el masoquisme estava molt valorat a la societat.

En efecte, tatuar-se el cos, amb el dolor que representa, amb la mutilació de la pell que comporta, amb la coïssor que l'acompanya, inspirava respecte en els altres. La bellesa tenia quelcom de masoquisme, de fer-se mal a un mateix, de tractar-se sense contemplacions, el cos com un objecte, com un terreny de conreu, com quelcom que es pot utilitzar, exterior a la ment, potser metafòricament la cosa es podia prendre com que la persona que es castiga el cos viu intensament la seva espiritualitat, viu de la ment, de la vanitat, controla la seva part fisiològica.

Tot això estava molt ben valorat, en un món que amb prou feines sortia de l'animalitat, a on el fet natural estava ben present, a on hi havia encara prou rèmores d'un passat indomesticat com per amagar-les pudorosament, i a on rebel·lar-se contra els esclavatges de la natura encara podia tenir algun valor. En Carles Desseny per això seguia amb la pedra a la sabata, era la seva manera d'afirmar que la seva ment dominava el seu cos, que un dolor petit no el podia inquietar, que podia caminar per sobre l'adversitat i les dificultats, que era una persona captinguda i cabal.

La pedreta era un destorb però. La part hedonista del Jo d'en Carles Desseny volia amb urgència desfer-se d'aquell destorb. Volia tornar a l'animalitat, viure-la amb tota normalitat, sense flagel·lacions autoinfrigides que no portaven enlloc. La manera de demostrar la seva espiritualitat era fer coses espirituals, i castigar el seu cos no era la manera d'alliberar la seva ment. Sotmetre el seu cos era sotmetre el seu esperit, en tant que el seu esperit havia d'estar pendent de les queixes del cos. Donar al cos tot el que li demanava, segons el Jo hedonista d'en Carles Desseny, era la manera de deslliurar-se del cos, de les seves demandes irracionals, i entrar en un terreny espiritual. No ho deia el Jo hedonista d'en Carles Desseny només. Grans pensadors consideraven que abans de pensar calia satisfer plenament les necessitats del cos.

Però en Carles Desseny segurament no era un gran pensador. Era una persona corrent, de carrer, d'a peu, i no comprenia que darrera els excessos hi havia les grans obres de responsabilitat, que no podien donar-se les unes sense les altres. En Carles Desseny considerava que era edificant i moralitzador dur una pedra a la sabata, se sentia en certa manera superior a les persones que no la duien. I per altra banda la pedra la podria desallotjar de dins la sabata en quan arribés a casa seva, que era la seva destinació. Per ara caminava, amb el pensament posat en l'alliberament, en arribar al seu dormitori, treure's la sabata i llençar la pedra. En efecte, el futur alliberament era el que el feia suportar el patiment present. I la pedra a la sabata era prou inofensiva com per a no representar un dolor veritable, d'aquests que hom desitja que s'acabin per no poder-los suportar, i no dels altres que es poden suportar i que hom desitja que s'acabin per la recompensa de l'alliberament.

En Carles Desseny caminava alegre amb la seva pedra a la sabata, hi jugava. Bellugava el peu per fer-la canviar de lloc, per tal que anés i tornés, perquè tingués alguna llibertat. En Carles Desseny no tenia intenció de descalçar-se en públic, ni en mig del carrer. Sabia que era un acte d'hipocresia dur la pedra a la sabata entre d'altres raons per no haver-se d'ajupir i treure's el calçat davant de desconeguts. Havia arribat a un punt en el que preferia una mica de dolor a fer coses estranyes. I ajupir-se i treure's la sabata se li feia estrany. Hauria d'ensenyar els seus mitjons, que normalment quedaven amagats per la mateixa sabata i els pantalons, potser tenia un forat a la part del dit gros, no ho notava amb la sabata posada i recordava el moment en el que se'ls havia posat.

La pedra seguiria a la seva sabata una bona estona. Enfilava el camí de casa seva, allunyat de la parada d'autobús d'on venia. Havia passat una estona abans per un tros de vorera sense enrajolat. Amb pressa, sense controlar els seus peus. Allà se li havia ficat la pedra. De primer l'havia notada a la part lateral del seu peu, tocant el turmell. Després havia lliscat cap avall i s'havia situat dessota la planta del peu, al damunt del revers de la sola. Aleshores havia començat un moviment de migració en tots sentits, endavant, endarrera i cap als costats. La pedra no s'havia instal·lat en cap lloc en particular.

També en Carles Desseny tenia pedres les seves diferents sabates. Persones que s'assemblaven d'una manera o una altra a aquella pedra. Es deia a si mateix que s'havia d'acostumar, com ho feia amb la resta, que només era un destorb temporal, que després sentiria l'alleujament de treure-se-la. Que la comoditat de casa seva la sentiria més plena, amb els peus descalços, sense sabates ni pedra a les mateixes. Les sabates en si eren ja un destorb, quelcom que havia de dur per tal de protegir-se del sòl irregular, dels perills de la via pública. Tan de bo que fessin un terra sense cap mena d'irregularitat, que es pogués caminar descalç.

Així la pedra a la sabata es feia una amb la mateixa sabata, un patiment per als peus, una tortura quotidiana. La pedra només feia que incrementar lleugerament la incomoditat, i per això mateix no pagava la pena fer res al respecte. I molt menys ajupir-se o aturar-se, treure's la sabata, i desfer-se de la pedra. A part en Carles Desseny tenia altres problemes dels que amoïnar-se. Una pedra a la sabata no era res de res, no tenia cap importància. Si es comparava per exemple amb allò de la feina o allò altre del sostre de casa seva, o allò dels veïns o dels nois que s'apostaven a la cantonada. Res a veure. Una pedra a la sabata era un inconvenient menor que no l'havia d'ocupar, preocupat com estava en coses molt més importants.

Així que no tenia cap intenció de solucionar el problema, un problema que se solucionaria tot sol en quan arribés a casa, sense adonar-se potser saltaria la pedra de la sabata, en treure-se-la o en agafar-la per tornar a posar-se-la. Podia esperar, era un assumpte secundari, sense importància de cap mena. Ningú cabal i provecte podia pensar en ximpleries de nen petit. Ell era més que una simple pedra a la sabata. El Jo hedonista d'en Carles Desseny es desesperava.

Perquè volia desfer-se d'una punyetera vegada d'aquell destorb, de quelcom que podia eliminar-se en un moment, sense que fos ridícul de fer-ho, perquè quan hi ha quelcom que incomoda cal prendre les decisions per tal de redreçar la situació, d'acomodar-la a la comoditat, de deixar de patir. El Jo hedonista d'en Carles Desseny no comprenia tanta obsessió per seguir amb aquell cos estrany estadista que per si sol no marxaria, havia de vèncer l'alçada dels laterals de la sabata, i per molt que en Carles Desseny provés alguna vegada de fer un moviment habilidós que tragués d'on era, res no aconseguia, i la pedra a la sabata a la sabata seguia.

Així que calia conformar-se. En Carles Desseny se sentia cofoi de si mateix, feia una estona llarga que duia la pedra fent-li la guitza a dins de la sabata, l'alleujament seria magnífic, es trobava a pocs metres de casa seva. Tot plegat eren faves comptades. El dolor s'acabaria de seguida, en un moment, i el seu Jo Hedonista ja no es podria queixar més. L'esperava una tarda tranquil·la a casa seva ocupat en els seus afers domèstics, i no s'hauria de preocupar de la pedra a la sabata. Per altra banda mentre era al carrer no tenia veritable llibertat, sotmès com estava a les exigències de la vida pública, així que tant era que dugués la pedra a la sabata o no la dugués.

Un cop a dins de casa anà cap a la seva cambra. S'assegué al costat del llit i es tragué ambdues sabates. Feu mitja volta de la que tenia la pedra i sentí com la pedra feia un sorollet agut en tocar el terra. S'estirà al llit i tancà els ulls, i pogué sentir la comoditat dels seus peus alliberats de les sabates i de la pedreta que hi duien.