La padrina

Asseguda amb la mirada perduda, la padrina recorda temps passats, quant era ella la que anava del bracet del seu estimat, i amb dolces mirades, es deien tot allò que la vergonya no els permetia dir.
Ara que els anys havien deixat una empremta a la seva cara, i les seves galtes no tenien aquell vermell encens, que tants cors va trencar, es quan mes sentia la solitud, l'enyor del seu marid, que feia uns anys l'havia deixat per anar a un lloc, on es retrobarien i mai ningú els tornaria a separar. Aquelles cames, plenes de força i juventud, que els diumenges a la plaça , eren l'admiració dels fadrins, en veure com brindaven, tot ballant la nostra dansa, aquelles sardanes de dolços records.
En aquell balcó , no massa gran, del pise't on vivia , si passava força estones, veien la gent , com anava a comprar o a passejar, ben mudats els diumenges. Sempre passava algú que la coneixia, dons era una dona mol estimada al poble, i li donava un crit. Ella ho agraïa amb un somriure plàcid.
Al menjador hi havia un moble antic, ja desgastat pels anys, que la padrina tenia ple de retrats dels seus éssers estimats, al costat d'alguna figureta, record se'l pocs viatges que va fer amb el seu marid, i al damunt del televisor, com presidint l'estança, una imatge de la verge de Montserrat, de qui era mol devota, i a qui sovint li preguntava, el perquè s'havia endut al seu estimat Jaume, i ella ara es trobava tant sola, en aquella casa on van viure tants moments feliços.
En Jaume i Mercè, aquest es el nom de la padrina, no varen tenir fills, i sempre van viure nomes un per l'altre, amb un respecte i estimació admirables. Si que tenia nebots, tres, que sovint la anaven a visitar, i li deien que anes a viure amb ells, que que feia sola allà, pro ella,els feia un somriure i els deia que no, que no podria viure lluny d'aquella casa.ja que era la seva vida.
Ella era feliç vivint sola i sense que ningú li digues com tenia que fer las coses i sense tenir que donar explicacions dels seus afers. Cada dia a las quatre i anava la Maria, que es la seva veina a veure la novel.la de la catalana com deia ella, i desprès quant ja havia acabat es treien una capsa de galetes variades i es bevien un got-et de vi dolç de aquell tant bo que comprava el sindicat del poble i aixi passa-ban la tarde fins que es començava a fer fosc, aleshores la Maria marxava cap a casa i ella treia el ganxet i començava a fer puntes per la mantelleria que els hi feia a cada nebot, ja que li agradava molt i volia que tots tinguessin un record seu per quant ella els deixes.
A las set anava a oir missa tots els dies ja que era una dona molt devota i sempre feie donatius amb molt afers eclesiàstics, a la sortide feien la xerradeta totes las amigues tot i anant caminant cap a casa, m'entres arregla-ban tot el poble el seu gust.
Un cop arribava a casa deixava el seu bolso i es treia la roba de muda per posar-se la camisa de dormi de ,la bata de llana del Pirineu i las espardenyes forrades de borreguillo per tindre els peus ben calents. Quant ja s`havia cambiat desava la roba el armari amb els seus penjadors de fuste i anava a fer ela sopa. Poca cosa perquè ella a la nit no li agradava cuinar i amb dues Lles-quetes de pa amb tomàquet i una llaune-ta de tonyina sopava molts dies.
Un cop fet el sopa , engegava la televissio i es asentaba amb una butaque de la saleta i amb el plat damunt la falde es posava a menjar-se el seu sopa fins que acabava el tele-diari i desprès de sentir la previssio del temps, anava a deixar el plat a la cuina el rentava i se anava el llit a sentir el rosari fins que li venia la son.
Aixi va ser aquesta padrina, que va donar tot el que tenia els seus nebots a cambi de carinyo i estimació.