La noia

El seu estat interior sentimental era sovint erràtic. Havia tingut parlaments amb una noia però això no havia resolt res de res. La seva relació amb les antagonistes era tensa sempre, i no aconseguia de resoldre-les. No pas positivament. Sempre havia d'esperar esdeveniments, obtenir una resposta dilatada, esperar que passessin coses, fer marxa enrera.

Els parlaments amb la noia havien estat llargs. Era impredible, una mena d'artefacte mutable que no volia estar-se quieta en un sol argument, i amb la que era impossible establir-hi una relació racional. Tampoc sentimental, perquè el seu món interior era tan agitat com l'exterior. Tot el que l'envoltava. La tornà a trucar un cop més per parlamentar encara més, per si hi havia sort.

La noia li contestà, estava interessada en mantenir una entrevista amb ell, a les envistes d'iniciar una relació estable i productiva, amb la que pogués crear progènie, tal com ell volia. La noia estava molt desesperada, i segurament altres primeres i segons opcions havien fracassat. Pensava que accedit als seus requeriments es treia un pes de sobre.

I aconseguia de sortir del pas. Per tal de parlamentar varen quedar a una cafeteria, del centre de la ciutat, quels quedava lluny a tots dos. Un sacrifici necessari, pensà ell, per la progènie, alguna cosa havia de fer de la seva vida, de la seva existència massa pacífica. Havia d'emmerdar-se necessàriament, i la noia era tan bona com qualsevol altra.

Era atractiva a la seva manera, i tenia un humor dolç, fins i tot melindrós, ensucrat, que li semblava sospitós. Es pensava que era una consumada gomorrita, per la dolcesa extrema de les seves maneres, però no ho era, només que era així. I no se'n podia fer res. Per altra banda tenia bones aptituds per a la reproducció, prou carns i uns pits raonables per alletar.

Així les coses sortí de casa. Després de la conversa amb la candidata. I no sigui dit això amb menyspreu, perquè ell també sesabia candidat. Ell era una oportunitat viable, que calia valorar, sospesar, per tal de donar-li continuïtat o no. Era una oportunitat per a una noia desesperada, prou desesperada com per voler parlamentar amb ell, que era un mal partit.

La seva feina l'exasperava. Tot el dia a l'oficina, li calia amb urgència una via d'escapament, i no pas per deixar anar tota la rancúnia i odi que rebia assegut a la seva cadira amb tres graus de llibertat encoixinada, sinó per reconduir-la en bones paraules i en sentiments afectius. Havia de reconduir-se, íntegrament, sense deixar cap racó de la seva ànima sense netejar.

Una mena d'exercici. Per tal de desfer-se de totes les coses dolentes quels altres li anaven posant a sobre, i que li feien desconfiar en extrem de l'espècie humana, dels seus congèneres. No obstant això, volia crear-ne de nous. Una contradicció. Una altra. El viatge fins a la cafeteria fou prou plàcid. Només remarcables eren els sotracs de l'autobús.

Però ja se sap quels autobusos tenen aquestes coses. L'automòbil el deixà a casa, al garatge proper al seu edifici, perquè no volia pagar aparcament i al centre era impossible trobar-ne un de franc. L'autobús era una penitència per anar al centre, un mitjà de transport eficient i assequible, molt més barat que les hores de parquing que hauria de gastar. Perquè la parlamentació podia ser llarga.

Baixà de l'autobús tranquil·lament, amb la ment serena, s'enfrontava al seu futur, a les seves ports, tenia una cita amb el futur, amb el que li havia de passar, potser per la resta de la seva vida, a una d'aquelles accions relacionals que poden conduir a canvis persistents. Aquella podia ser una gran entrevista, i aquella noia una gran dona. A ella no li agradava que li diguessin noia.

Puix que ja no ho era segurament. Enfilava el camí de la trentena, era una dona, una flor en plena maduresa, que podia donar fruits, i que els podia mantenir i suportar. No era pas només un projecte de procreacions futures, una inversió, una especulació, era una realitat, palpable i observable, es trobava en el seu millor moment, havia d'aprofitar l'oportunitat.

Per això estava desesperada, perquè sentia una veu al seu interior que li cridava dia i nit, i que li deia sense contemplacions que alguna cosa havia de fer, que no podia ser que seguís així i que les seves aventures infructíferes no conduïen enlloc. Havia de decidir-se d'una vegada, i fer un pas endavant, canviar de vida, abandonar la infantesa, deixar-se anar.

Era'l que pensava mentre baixava al seu torn de l'autobús, uns deu minuts més tard que ell. No li agradava arribar puntual, no tenia el costum. I a més considerava que un declarant com ell havia d'esperar una estoneta. Tampoc no era avara en això, i no li faria esperar una hora o dues, només deu minuts, suficients per deixar les coses clares, qui espera i qui es fa esperar.

Ell va arribar a la cafeteria un xic excitat. L'hora de parlamentar començava, s'apropava, ella no trigaria a arribar. S'equivocava és clar, perquè havia d'esperar deu minuts encara. Però no li sabia greu. Ja havia parlamentat un altre cop amb la noia i coneixia aquesta fal·lera seva per fer tard. Coses de dones, pensà, sense donar-li cap importància.

Al capdavall tan se li fotia quel deixés plantat. Perquè ell tenia moltes oportunitats encara, i molt de temps per endavant, mentre agradés a les noies fèrtils podia estar tranquil, i això, n'estava convençut, seria per sempre. No havia de patir perquè les coses no sortissin bé, no havia d'estar neguitós, ho tenia tot del seu costat, només havia d'esperar, les coses passarien per si soles.

O això pensava. Perquè de soles no passen les coses. Cal donar'ls-e una empenta. Un impuls inicial, un ens germinatiu en forma de voluntat que faci que tot rutlli. Això sembla necessari, per bé que no imprescindible, i aquest impuls inicial pot ser variat, múltiple, bipolar o prismàtic, i pot provenir de moltes forces. De fet una sola força sola no fa res de res, necessita una de contrària.

Per exercir moviment, és clar, en el ben entès que sigui això el ques vulgui. Sesentia com un gamarús en aquella cafeteria del centre. El centre el feia sentir com un gamarús. Les lluentors i els cromats per tot arreu, els miralls ben polits, la sensació de trobar-se al centre del món, en el lloc on es fixen totes les mirades, en un univers poblat d'éssers destacats, que cerquen les mirades.

Sentia que allà no hi pintava res, però tenia el parlament amb la noia, que tot just entrava per la porta de la cafeteria. Els deu minuts no havien estat res. La noia semblà decebuda, perquè no notava en ell cap mena d'ensopiment, ni enuig, ni emprenyamenta ni res de res. Era com si no hagués trigat, i això la fastiguejava. Volia sentir els efectes de les seves estratègies de fémina.

S'assegué i el saludà. I immediatament s'alçà per anar al lavabo. Així podria arrodonir l'espera. Sabia estar-se una bona estona al lavabo, davant del mirall, fent-se mil retocs, que ella coneixia bé. Un treball acurat, que calia fer, per estar perfecta. El bellugam de l'autobús podia haver fet un estrall en el seu agençament. Havia d'assegurar-se que estava perfecta.

I ho estava. Es mirà al mirall per darrer cop abans de sortir. Les seves celles ben depilades, el front ample, el nas petit, les galtes rodanxones, la barbeta incipient, les mandíbules arrodonides. Tot era perfecte, i els tocs de color i de pintura d'ulls que s'havia afegit no feien sinó ressaltar el conjunt. I el seu pentinat es trobava en ordre, tot i que hagué de treure la pinta.

I fer-se uns retocs. Sempre els retocs d'última hora. Havia trigat uns altres deu minuts en fer tot això. Ell esperava pacient, però ja badallava, es trobava en l'estat que ella volia, l'estat d'ensopiment, de turpitud. S'assegué i l'esclafí un "què vols?", sense mitjançar ni una explicació de com havia trobat el lavabo o com li havia anat el viatge fins allà.

"Te parlat sovint de la meva progènie, la que no tinc. Hem d'iniciar converses immediatament, aquesta pot ser la darrera oportunitat, hem de parlar molt seriosament d'aquesta qüestió, perquè a tots dos ens corre pressa, i no podem estar dilatant aquest assumpte per sempre més. Ens hi hem d'enfrontar, i fer les coses com cal fer-les, amb decisió. Siguem determinats".

Ella s'aferrà al seu coll i deixà que tot el seu cos se li arrapés. Després d'aixecar-se, i li feu un petó. Allò era sens dubte el segell de l'acord, segons el parer d'ell, que veia un signe inequívoc de la connivència d'ella en els seus plans, i de que tot plegat arribaria a bon port, i de que era inconvenient afegir-hi res més. Es tornà a seure tranquil·lament, tot i que amb les cames tremoloses.

"No pensis pas que serà un camí fàcil. Això no vol dir res de res. Les meves intencions encara no estan clares", digué ella, "és només un començament, una cosa que pot anar bé o que pot anar malament, que pot fructificar o ques pot marcir. Tot depèn de la determinació que hi posem, de les ganes que tinguem quel vaixell arribi a port".

Ell parlà tot seguit. "Doncs ha mi m'ha semblat la certificació d'un fet, d'una circumstància ques veia a venir, de la que aquest petó n'és la confirmació. No hi ha res més definitiu que això. Només cal quens posem a procrear quan abans millor. Ja ho tinc tot preparat, l'hotel, les joguines, l'esperit, l'abstinència justa. Tot el que cal perquè el moment sigui perfecte".

"Ja te dit que no tot està fet". Ell no volia escoltar, només tenia al cap el final de la seva història, la conclusió, la progènie, sense tenir en compte que una nissaga vol moltes atencions, abans i després de consolidar-se, atencions des d'aquell mateix moment. Atencions que calia no descurar. Ell semblava ignorar-ho. Ella ho pressentia, sabia que hauria de carregar amb tot.

Indefectiblement, perquè l'esperit d'ell era lliure, era un esperit de germinar i fugir, i fins i tot dubtava que no l'abandonés després del quart o el cinquè, per viure un altre cop en lli
bertat. Així era el seu esperit, i ell n'havia de ser fidel. No podia permetre's cadenes duradores. I ella també sesentia lliure, però d'una altra manera, perquè les seves cadenes eren la seva llibertat.

Un cop a l'hotel tot sortí com era previst. Però res no passà. Ni els altres dies en que seguiren insistint. La nissaga havia d'esperar, però tots dos estaven convençuts que arribaria al capdavall. Era tot una qüestió de temps, de sentir el crit interior, de deixar-se anar. Ells farien com molts d'altres, i a pesar de les seves incerteses i de les seves decepcions deixarien éssers al món.

Éssers nous per passar les mateixes penalitats. N'eren conscients, i tot i això no afluixaren en posar punya al tema, fins que els fruits començaren a arribar, de totes les formes i sexes. Obtingueren del seu comerç una bona col·lecció. Hagueren de certificar el seu contracte als jutjats, tot era perfecte, i així havia de ser. El parlament a la cafeteria havia sortit estupendament, havia donat un bon resultat. Havien estat unes paraules òptimes, immillorablement pronunciades, un esforç insuperable, una recompensa.