La noia de la foscor: la incertesa

Un relat de: Bolet

M'assec en una gran pedra enmig d'una clariana dins el bosc, la misteriosa noia dels cabells llargs la dono totalment per perduda i espero que sigui ella la que vulgui rectificar i venir per deixar-se ajudar. Jo estic tot sol en aquest bosc ple d'arbustos, arbres enormes i molta foscor. L'obscuritat del bosc era pràcticament absoluta en molts racons trets dels llocs on petits rajos de llum entraven i il·luminaven trossos de terra. Començo a reaccionar i a preguntar-me sobre què era tot aquell món tan estrany on havia arribat i qui era la noia misteriosa. Sabia que encara que volgués tornar a l'exterior podria perdre'm encara més en els budells d'aquell laberint. Miro el terra i veig una petita aranya que creua el meu davant, "aquí la vida és més escassa i sembla més hostil" dic en veu baixa. M'adono d'un gran mussol que passa volant per una de les clarianes, segurament cercant algun rosegador que pugui satisfer-li el dinar. Abaixo una mica el cap, posant-me alerta, pensant que podria arribar a ferir-me si creu que sóc una amenaça pel bosc. Fins i tot els llocs més sinistres estan habitats per éssers, i precisament en aquests on mana el misteri i la protecció de la foscor que són més aprofitats i allotjats. Potser els éssers que hi ha a fora, tot i tenir totes les meravelles i semblar que gaudeixen d'una vida plena en realitat són éssers arrogants que cerquen cridar l'atenció creient-se els més bonics i bells del món. Pot ser que la foscor sigui millor vida que la llum? I llavors per què plorava la noia? Per què em sento encuriosit i tinc ganes d'ajudar-la?

La noia no voldrà venir i jo potser estaré perdut un temps. M'aixeco i començo a caminar a poc a poc, tot fent un passeig per esbrinar les coses que amaga aquell territori. En el meu caminar trepitjo un petit bassal que fa enrenou al meu voltant, de sobte em sento vigilat, uns ocells grans i negres que no sabia que hi fossin arrenquen el vol i se'n van volant espantats a una altra àrea, tot fent xiscles i uns crits mortuoris. M'espanto i se m'accelera el cor, el cervell em demana fugir però el cos se'm queda garrativat; paro atenció als sorolls de la natura, amb la intenció d'escoltar alguna cosa sospitosa. Miro cap enrere i veig al fons una ombra darrere d'un arbre a uns quants metres de distància que m'observa: serà la noia misteriosa o serà algú altre? Una suor freda envaeix la meva cara i les cames comencen a tremolar, em giro cap a l'ombra per no donar-li l'esquena, aleshores m'adono d'una altra ombra que em mira per una altra banda no gaire lluny de la primera. "Ara sí que l'he cagat", a mà esquerra un altre parell d'ombres feien uns riures malèfics. "Qui hi ha?!" dic cridant amb la veu mig plorosa; m'estaven rodejant i comencen a caminar lentament cap a mi. Les ombres prenen la silueta d'éssers humans però aquests són un parell de metres més grans que jo i molt més robustos muscularment. No aconsegueixo distingir cap cara ni veure cap detall, el cor bategava molt fort contra el meu pit, el cos reacciona per la força i faig mitja volta i començo a córrer com un desesperat per salvar la vida.

No m'importava si m'estaven seguint o no, si mirava enrere només aconseguiria augmentar el meu nerviosisme. Corro com un boig i les cames m'ajuden com poden, tot el cos fa un esforç i fujo com no ho havia fet en ma vida. Salto matolls i pedres, ara troncs i clots enmig del camí; unes plantes molt altes i amb unes fulles enormes es creuen al meu camí, sense rumiar-m'ho gaire em fico dins i continuo corrent mentre vaig esquivant i traient-me de sobre les fulles que se'm vénen a la cara. Panteixo i començo a plorar, amb una mà m'agafo la boca per evitar que se sentin els sanglots, la meva cara esdevé un rostre de tristesa i terror barrejats amb unes gotes d'incertesa. Haig de córrer, però per què? Què els hi he fet? Què volen de mi? Potser he envaït el seu territori... I si se'm volen menjar? Estic molt confós, sense saber quina direcció triar; l'únic lloc on em sentia segur l'he perdut completament. La foscor se'm menja i perdo totalment l'orientació, no sabia ni d'on havia vingut ni cap a on em dirigia. El terra que trepitjava cada cop estava més moll i enfangat, surto de la zona de plantes amb fulles gegants i m'aturo de sobte. Els ulls deixen de plorar i se m'obren com a plats igual que la boca que també se m'obre fent un sospir de meravella i sorpresa, la cara se'm transforma i resto bocabadat al nou paisatge. Un preciós llac de tonalitats blaves molt fosques i amb una llum molt suau se'm presenta davant. Recordo de sobte els éssers dels que fugia i avanço corrents apropant-me una mica més a l'aigua i m'amago darrere d'un gran tronc que trobo a mà esquerra, un cop em sento segur paro l'orella i miro dissimuladament per darrere de l'amagatall tot observant si m'havien perseguit, i en cas de fer-ho, si havien seguit el meu pas. Somric lleument de felicitat per la victòria, semblava que no m'havien enxampat; seguidament m'assec allà darrere per descansar de totes les emocions que havia tingut.

Em quedo mirant fixament el llac, al fons es podia veure com el bosc continuava, de fet, tot el llac estava rodejat pel bosc i uns núvols molt negres damunt de tota la zona donaven la mateixa foscor per tot arreu, tanmateix l'atmosfera que rodejava aquesta zona era diferent: més màgica. La tranquil·litat del llac s'encomanava i començava a sentir-me segur després de tanta estona de patiment. L'aigua gairebé em tocava els peus i podia veure-la acariciant el terra fangós que tenia davant, la terra estava molt molla i em miro la túnica tacada pel fang i una mica estripada pels arbustos. Em recolzo bé en el tronc i continuo mirant el llac, les ones que fa l'aigua són tan petites que gairebé són inapreciables. Començo a sentir una agradable olor: què era? Em recordava alguna cosa, aquella olor i la sensació de tranquil·litat em cegaven la vista i cada cop veia tot més borrós, els ulls se'm tancaven i el cap es tombava contra l'arbre per descansar. Allò m'estava dormint, giro el cap a l'esquerra per acabar de tancar els ulls mentre dic murmurant de manera molt fluixa: "fa olor a vainilla". Just en l'últim moment de tancar els ulls veig l'ombra d'algú que m'estava vigilant des de la costa del llac uns quants metres més enllà i m'adono que comença a caminar cap a mi, però ja és massa tard perquè em quedo totalment adormit, algú o alguna cosa m'havia drogat.

Continuarà...

Comentaris

  • sucdetaronja | 24-05-2007 | Valoració: 10

    m'encanta aquesta història. com ho estàs escriguent tot... i sobretot, m'encanta el final.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: