La noia de la foscor: la fugida

Un relat de: Bolet

Caic en un prat mig inconscient, la caiguda fa que em desperti. Les mans van a parar al cap per intentar palpar si m'he fet algun bony, la frescor i la suavitat de l'herba han parat el meu cop. La llum del Sol provoca un estat de confusió en mi que de mica en mica va esvaint-se, començo a veure el meu voltant i els meus ulls només contemplen un paisatge paradisíac en tonalitats verdes i blaves. Un cel blau preciós amb un Sol que enlluernen els nous ulls envolta el sostre del paisatge. Em frego els ulls amb les mans i comprovo que vesteixo una suau túnica, tot i tenir roba ben fina no noto fred al cos, l'entorn és càlid i humit alhora i sobretot molt suau. En aquest entorn tan relaxant començo a recuperar la vista i puc veure-hi més enllà, flors i gespa envolten tot el meu cos i petites muntanyes com crepuscles van formant-se més enllà. Alguns arbres de tant en tant trenquen la monotonia del prat amb bonics, llampants i de ben segur saborosos fruits. Començo a divisar l'horitzó i només s'hi veuen més i més muntanyetes plenes de flors i herba. Una papallona creua el meu davant, té uns colors roses, vermells i violats que m'enamoren i intento allargar la mà per tocar-la amb els dits. Em poso dret i el primer que noto és l'agradable textura de l'herba que fa adonar-me que tinc els peus descalços.

Agafo aire i el trec lentament per ensumar el flaire perfumat de l'ambient. Petits ocellets volen pel meu voltant i se'n van a reposar a un arbre de vint passes més endavant, es posen a cantar omplint el paisatge de més alegria. Camino lentament per la plana i m'adono de l'inici d'un gran bosc al final, la foscor envaeix aquella zona; vull ignorar aquells colors i intento girar-me cap a l'altra banda, i m'hauria girat si no fos perquè hi veig una silueta humana. "És curiós que en un món tan silenciós com aquest pugui trobar-me una altra forma de vida semblant a la meva" penso, i decideixo acostar-m'hi. Faig camí al meu ritme sense pensar en presses i gaudint de la natura amb tots els sentits, cada cop que estic més a prop la simple silueta comença a agafar més forma i colors. Puc veure que es tracta d'una noia, té els cabells llargs, ella també té una túnica, sembla estar desprotegida; però en aquest món no cal protecció, s'hi està molt agust a no ser que s'apropi al bosc. Vaig caminant i estic molt a prop d'ella, encara no m'ha vist, té la mirada perduda, se sent trista i sola; vull arribar i donar-li la mà. "Me l'agafarà? Sortirà corrents?". Mantinc el pas a la mateixa velocitat amb la intenció de no espantar-la, arribo fins el punt de veure-la plorar. La veig plorar i em mira, ella ja m'ha vist i comença a mirar-me de dalt a baix. Potser mira si puc fer-la mal i no s'adona que en realitat vaig vestit com ella, cap arma no porto a sobre. Allargo la mà i la saludo quan em queda poc per arribar a la petita vall que hi ha abans del bosc on es troba la noia.

De cop i volta fa cara d'esglai i s'endinsa cap el bosc. La crido amb veu amiga però ella s'espanta igualment. Començo a córrer per avisar-la que allà dins és perillós ficar-s'hi però és massa tard, la foscor ha envaït el seu cos. Sense pensar-m'ho em fico jo també a dins; el bonic paisatge es veu tacat per les tenebres i la fredor d'un indret ple de tenebrosos arbres centenaris, males herbes i matolls que interfereixen la meva cursa. Corro i corro sense aturar-me ni pensar en el que he deixat enrere, la noia comença a enfilar-se als arbres i a fugir de la meva vista. Sembla lleugera i àgil com un esquirol, intenta escapar-se de la meva vista... no vol companyia, no vol el meu ajut, em rebutja i se'n va. L'he vista plorar, l'he vista patir; jo li he donat la mà perquè vingués i sortís de la foscor, hi ha un nou món que encara no ha descobert, un món on només hi ha somriures i alegria, i tanmateix ella s'estima més quedar-se en aquell tètric territori amagat on no la veuen plorar. I jo, imbècil de mi, m'he quedat també perdut en aquesta obscuritat. Pensant que la podia salvar em trobo ficat dins les tenebres i la por. Em quedo en aquest trist lloc i m'asseuré aquí mateix, tinc por del que em pugui trobar si segueixo caminant sense rumb; assegut reflexiono i em quedo esperant que algun dia deixi d'amagar-se i fugir, m'agafi la mà i sortim tots dos junts a descobrir el nou món que ens espera travessant el bosc.

Comentaris

  • Un 10!![Ofensiu]
    AiDuS | 21-05-2007 | Valoració: 10

    Un gran text, Danni!!

    No vull que et trobes malament per res. Que em busques si necessites ajuda, sé que no ho faràs, quanta més ajuda necessites més t'escaparàs... Però em fa por posar-me pesada, atossigar-te si realment no et passa res. Però després descobrisc que no t'he recolzat tant com necessitaves, que no et done ni la meitat del que tu m'ofereixes i que et mereixes moltíssim més del que faig per tu...

    Vull que sàpies que sempre estaré ací, val?

    PS: Deixant els sentiments a banda... Tio, escrius de puta mare!! =)

  • sucdetaronja | 21-05-2007 | Valoració: 10

    aquest relat em fa sentir rara. suposse que saps perquè o al menys ho entens. m'agrada, però és dur. és genial.


    comences ja a vore la llum?


    un bes, bolet

  • plouifasol | 21-05-2007 | Valoració: 10

    Jo de gran vull escriure com tu.

    Gran relat!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: