La noia de la foscor: la fugida

Caic en un prat mig inconscient, la caiguda fa que em desperti. Les mans van a parar al cap per intentar palpar si m'he fet algun bony, la frescor i la suavitat de l'herba han parat el meu cop. La llum del Sol provoca un estat de confusió en mi que de mica en mica va esvaint-se, començo a veure el meu voltant i els meus ulls només contemplen un paisatge paradisíac en tonalitats verdes i blaves. Un cel blau preciós amb un Sol que enlluernen els nous ulls envolta el sostre del paisatge. Em frego els ulls amb les mans i comprovo que vesteixo una suau túnica, tot i tenir roba ben fina no noto fred al cos, l'entorn és càlid i humit alhora i sobretot molt suau. En aquest entorn tan relaxant començo a recuperar la vista i puc veure-hi més enllà, flors i gespa envolten tot el meu cos i petites muntanyes com crepuscles van formant-se més enllà. Alguns arbres de tant en tant trenquen la monotonia del prat amb bonics, llampants i de ben segur saborosos fruits. Començo a divisar l'horitzó i només s'hi veuen més i més muntanyetes plenes de flors i herba. Una papallona creua el meu davant, té uns colors roses, vermells i violats que m'enamoren i intento allargar la mà per tocar-la amb els dits. Em poso dret i el primer que noto és l'agradable textura de l'herba que fa adonar-me que tinc els peus descalços.

Agafo aire i el trec lentament per ensumar el flaire perfumat de l'ambient. Petits ocellets volen pel meu voltant i se'n van a reposar a un arbre de vint passes més endavant, es posen a cantar omplint el paisatge de més alegria. Camino lentament per la plana i m'adono de l'inici d'un gran bosc al final, la foscor envaeix aquella zona; vull ignorar aquells colors i intento girar-me cap a l'altra banda, i m'hauria girat si no fos perquè hi veig una silueta humana. "És curiós que en un món tan silenciós com aquest pugui trobar-me una altra forma de vida semblant a la meva" penso, i decideixo acostar-m'hi. Faig camí al meu ritme sense pensar en presses i gaudint de la natura amb tots els sentits, cada cop que estic més a prop la simple silueta comença a agafar més forma i colors. Puc veure que es tracta d'una noia, té els cabells llargs, ella també té una túnica, sembla estar desprotegida; però en aquest món no cal protecció, s'hi està molt agust a no ser que s'apropi al bosc. Vaig caminant i estic molt a prop d'ella, encara no m'ha vist, té la mirada perduda, se sent trista i sola; vull arribar i donar-li la mà. "Me l'agafarà? Sortirà corrents?". Mantinc el pas a la mateixa velocitat amb la intenció de no espantar-la, arribo fins el punt de veure-la plorar. La veig plorar i em mira, ella ja m'ha vist i comença a mirar-me de dalt a baix. Potser mira si puc fer-la mal i no s'adona que en realitat vaig vestit com ella, cap arma no porto a sobre. Allargo la mà i la saludo quan em queda poc per arribar a la petita vall que hi ha abans del bosc on es troba la noia.

De cop i volta fa cara d'esglai i s'endinsa cap el bosc. La crido amb veu amiga però ella s'espanta igualment. Començo a córrer per avisar-la que allà dins és perillós ficar-s'hi però és massa tard, la foscor ha envaït el seu cos. Sense pensar-m'ho em fico jo també a dins; el bonic paisatge es veu tacat per les tenebres i la fredor d'un indret ple de tenebrosos arbres centenaris, males herbes i matolls que interfereixen la meva cursa. Corro i corro sense aturar-me ni pensar en el que he deixat enrere, la noia comença a enfilar-se als arbres i a fugir de la meva vista. Sembla lleugera i àgil com un esquirol, intenta escapar-se de la meva vista... no vol companyia, no vol el meu ajut, em rebutja i se'n va. L'he vista plorar, l'he vista patir; jo li he donat la mà perquè vingués i sortís de la foscor, hi ha un nou món que encara no ha descobert, un món on només hi ha somriures i alegria, i tanmateix ella s'estima més quedar-se en aquell tètric territori amagat on no la veuen plorar. I jo, imbècil de mi, m'he quedat també perdut en aquesta obscuritat. Pensant que la podia salvar em trobo ficat dins les tenebres i la por. Em quedo en aquest trist lloc i m'asseuré aquí mateix, tinc por del que em pugui trobar si segueixo caminant sense rumb; assegut reflexiono i em quedo esperant que algun dia deixi d'amagar-se i fugir, m'agafi la mà i sortim tots dos junts a descobrir el nou món que ens espera travessant el bosc.