La noia de la foscor: la casa

"Si un dia trobes plorant una fada no li preguntes què li passa que no podrà articular paraula, fes-li sols un bes i deixarà de plorar... sols necessita un bes"

Els ulls no se m'obren però una veu que venia com de la remor dels arbres pronuncia aquestes estranyes paraules, l'únic que aconsegueixen és confondre'm encara més. Començo a recuperar la consciència i, per sort meva, em trobo al mateix lloc i totalment sol. Els ulls em piquen i me'ls grato amb energia per tornar a recuperar la vista, el llac continua tranquil i només s'escolta el piular d'uns ocells dins el bosc que tinc darrere. Recordo les paraules que havia escoltat fa un moment, m'espanto i m'aixeco ràpidament mirant a totes bandes per tal de trobar qui havia estat, m'aixeco i m'adono que alguna cosa em cau suaument que tenia sobre les cames. Miro el terra per veure que era una petita flor vermella, delicada i molt bella. Una flor preciosa en un paisatge desolador, ple de foscor i misteri... igual que la noia de la foscor. La fico en un dels plecs de la túnica amb molta cura per dur-la amb mi. La confusió i la por s'havien habituat al meu cos i decideixo fer alguna cosa en comptes de quedar-me allà més estona amagat. Miro el llac i decideixo fer la volta per endinsar-me en la part del bosc que dóna a l'altra banda per tal d'explorar-lo. Camino lentament per la vora de l'aiguamoll, mirant de tant en tant l'aigua tranquil·la i lleugerament plena de boira, tot allò creava una atmosfera de misteri que m'esgarrifava. Miro amb atenció el nou bosc, i m'adono que aquest encara era més fosc. M'endinso en ell i admiro la nova vegetació que era molt semblant al primer: arbres mil·lenaris i de gran alçada tapen molta claror, plantes enfiladisses que abracen el cos d'aquests arbres amb rugositat i violència, matolls amb punxes que se'm creuen pel camí...

El terra continua molt moll, capcot avanço saltant les pedres i els troncs que desafien el camí, llavors m'adono d'una cosa estranya i miro el terra. M'hi fixo i veig les petjades d'algú, m'ajupo per acostar-m'hi i mirar-les detingudament, amb cara de sorpresa veig que es tracta de les petjades d'algú que va descalç com jo. Seguien una direcció i estan molt marcades, m'aixeco i vaig endavant per seguir-les fins a on es dirigeixin. Camino un bon tros seguint les petjades, en cap moment es confonien perquè eren recents i estaven ben marcades en el terra, probablement qui les fes estaria corrents i trepitjava molt fort contra el sòl. Passo un munt de plantes extravagants i exòtiques, van passant els minuts i les hores, grans flors surten d'elles i deixen un estrany flaire en l'ambient. Al meu pas les fulles i les flors em barren el camí, però me les trec de sobre per tal de seguir el mateix camí que la persona que estava perseguint. Les petjades que porto tota l'estona perseguint són d'un peu una mica més petit als meus, seran els peus de la noia de la foscor? Una boira espessa cobria el poc espai i les poques clarianes que hi havia pel bosc, al cel la lluna era l'única cosa que feia tendra l'excursió. Les petjades s'estaven esborrant del camí de mica en mica, i cada cop em costa més seguir-les, el terra cada cop està menys moll i per tant les petjades no estan tan marcades. Tot i així sembla que m'apropo a algun lloc i veig que al fons acabava la cosa. Vaig cap a la clariana i em trobo amb un petit espai buit d'arbres i de tota mena de vegetació, no gaire gran, només perquè hi cabés una vella casa de fusta que semblava mig descuidada. Potser està abandonada tot i que qui he estat perseguint sembla haver-se dirigit dins la casa. Els arbres havien estat talats per deixar aquest petit espai enmig de la frondosa vegetació, tot i això aquest petit indret estava mig abandonat. Les plantes es menjaven part de la casa i la fusta semblava vella i menjada pels tèrmits.

Amb por però sense pensar-m'ho gaire m'apropo fins la porta i l'obro, per dins la casa era totalment diferent, era un lloc tranquil i agradable. Tota la casa feia una olor a vainilla que em feia sentir molt agust. Només entrar escolto els plors d'una noia, obro els ulls com a plats i intento no fer gaire soroll. Estava molt espantat, el pols m'anava molt ràpid; no sabia si res d'això podria ser un parany. Miro cap a totes bandes de la saleta on em trobo, és una saleta on probablement s'hi asseia per fer els àpats qui hi visqués. Tota la llar és molt acollidora, una petita taula amb un florer presideix la sala. Un armari al fons amb la vaixella i alguns llibres en una prestatgeria i un sofà a ma dreta omplen l'espai i el fan més atapeït. Hi ha més habitacions a la part esquerra de la casa però entro al corredor del fons i pujo les escales per anar a la segona planta, d'allà és on vénen els estranys plors. El final de les escales donen cap a una porta que estava mig oberta, l'olor a vainilla venia d'allà: la noia de la foscor estava en el llit estirada i plorant desconsoladament, donant-me l'esquena. Entro i la miro, obro la porta lentament per apropar-m'hi, no volia que s'adonés que estava entrant. Faig uns passos cap a ella, l'habitació tenia un petit armari i una tauleta de nit al costat d'un petit llit. És el lloc més acollidor de la casa. De sobte la noia es gira i em mira amb llàgrimes als ulls, deixa de panteixar i només em mira en silenci i respirant fortament. No em diu ni piu, m'acosto fins a ella i jec sobre ella en el llit. Em mira mentre li cauen les llàgrimes dels ulls, l'abraço tendrament i li faig un petó als llavis.

Continuarà...