La nit llarga i densa

La nit era llarga i densa, i tot per endavant. Pensava que potser no la superaria, que en mitja matinada faria algun disbarat, i no arribaria a veure la sortida del sol. No era el cas, perquè hi havia hagut altres nits llargues i denses, i no hi havia passat res de res. No calia preocupar-se. Llegir un llibre no era alternativa, no tenia el cap per fer-ho.

La seva ment estava a meitat de camí entre la vigília i el son. No tenia ganes ni de dormir ni d'estar despert. Les hores passaven quietes, sense moviment real. A dins el seu cap els somnis lluitaven amb la realitat per veure qui es feia finalment amb el control. Ell sabia que seria la realitat la que triomfaria, l'endemà, quan estigués despert.

Però mentrestant allà hi era. Estès al llit en tota la seva llargada, bellugava les puntes dels dits per tal de sentir el frec de la flassada i de pas el frec amb tot el seu cos. No era un moment per a grans pensades. Era el moment de deixar passar el temps, de no inquietar-se. Estava en realitat dormint, a les hores de son, el fet que dormís realment o no era del tot irrellevant.

Les persones s'enlliten a una hora prudent i passen les vuit hores aconsellades allà dins. Que dormin o no dormin importa un rave. A ell l'importava un rave. El cas era que estava fent el que calia fer, en el moment que calia fer-ho, potser no dormia, és a dir que li mancava el fet substancial, però hi posava els mitjans, l'oportunitat i les condicions, de manera que no se li podia criticar que no dormís.

Altres nits dormiria com una soca, en pocs minuts els somnis desconeguts l'envairien, i es despertaria naturalment l'endemà. Potser no era el cas d'aquella nit en concret, però sabia que ho seria d'altres nits. Això o entraria en un estat patològic d'insomni, algun especialista li diria què fer.

La nit llarga i densa l'esperava. No representava un patiment el fet de no dormir. Era només el seu cervell el que no volia acomiadar-se de les activitats del dia. El seu cos era mig dormit, en un estat de repòs. La prova manifesta era que sentia cap ganes d'aixecar-se, d'anar a pixar, de prendre's un got de llet. La nit llarga i densa no era pas una nit d'inquietuds i passejos. Era una nit exactament igual que les altres, al mateix lloc i amb els ulls igualment tancats, tret de la poca col·laboració del seu cervell en adonar-se del que calia fer.

No es despertaria particularment cansat. Estar-se les vuit hores reglamentàries, o més, en posició horitzontal era un bon descans. Que ningú pogués esperar proeses mentals l'endemà era quelcom raonable, no pas un obstacle majúscul. La seva ment podria funcionar igualment, amb relativa normalitat. I el seu cos hauria descansat pràcticament com si hagués dormit. La diferència per moments era la sola constància d'estar despert en lloc de la inconsciència corresponent al fet de dormir.

Se sabia despert i la nit era llarga i densa, però no pas feixuga. No era un fet dolorós, l'experiència l'aconsellava, no s'havia de neguitejar. L'endemà no seria un dia horrible i calamitós, seria un dia potser més pausat i més assossegat, però en absolut un dia sense funció. Algunes coses no les podria fer com d'habitud, però en faria unes altres. Podia veure tots els seus somnis amb perfecta claredat.

Les seves idees en aquelles nits llargues s'assemblaven més als somnis que als pensaments. Li venien imatges i paraules, algunes l'oprimien el cor i d'altres l'emplenaven de felicitat, en cap moment sentia una pèrdua de control. Tot plegat passava, eren les diferents cares d'una nit llarga i densa, sense inquietuds poc raonables. L'endemà els seus quefers quotidians els faria a una altra velocitat, sense tantes presses, i potser faria una cara diferent. Tanmateix no l'aixafava la responsabilitat.

Si no podia dormir i no podia funcionar l'endemà no tenia perquè preocupar-se. De res no tenia que preocupar-se. A més no eren els esdeveniments del dia els que emplenaven la seva ment, pel que no sentia que s'estigués obsessionant amb res de particular. Els somnis que sovint l'acompanyaven cap a la son profunda no apareixien. Al seu lloc hi havia altres somnis dels que tenia constància conscient, i que eren en certa manera interessants.

Sentia fred, potser aquest era l'origen de la nit sense son. Fred als peus i a les cames, potser una manta li vindria bé. Potser la posaria demà si la cosa es repetia. No sentia cap ganes de moure's. Ni d'obrir l'armari i agafar-hi la manta i dormir les vuit hores reglamentàriament aconsellades. Per una nit podia gaudir dels seus pensaments enganyats pensant-se que dormien quan en realitat estaven desperts.

Amb fred no podia dormir de cap de les maneres, necessitava escalfor. En qualsevol cas no agafaria la manta. Normalment dormia d'una tirada sense adonar-se. Sovint ni era conscient que s'estava adormint, i l'endemà en llevar-se s'adonava que tan bon punt s'havia ficat al llit ja era dormint. Dormir no era un problema. Així que per un dia no havia de preocupar-se.

Ell no era persona d'abandonar el llit en meitat de la nit per anar a cercar qualque menja o beguda a la nevera. Ni tenia necessitats fisiològiques que el forcessin a desenllitar-se. Si en algun moment de la nit deixava el llit per anar al lavabo ho feia tan adormit que ni es despertava. L'espai entre els moments posteriors a ficar-se al llit i el despertar semblaven no existir ni tan sols a la seva vida, eren un buit en el que d'altres potser feien coses, i ell no feia més que dormir.

De ben segur que després del a nit llarga i densa no tindria mals despertars, perquè no s'havia arribat a dormir, no li quedaria el dolor que li quedava alguns cops, i que no li marxava fins que no s'havia empassat dos o tres gots de cafè amb llet. Els mals despertars li anaven per etapes. Tampoc no els vivia com una desgràcia. Al cap d'una estona d'estar despert els mals pensaments s'havien fos del tot.

Quant a les nits llargues i denses no acabava de comprendre com es podia neguitejar per una espera d'un minut, i aguantar amb absoluta tranquil·litat vuit, nou o deu hores en la mateixa posició sense bellugar-se en cap moment. El fet era que hi havia esperes que el neguitejaven. Potser tenia a veure amb l'altre, amb la seva velocitat, amb el que expressaven. En efecte les persones lentes, parsimonioses, ritualitzades, expressaven manca d'eficàcia i pèrdua de temps. Això el neguitejava. Pensar per la nit, en el que hauria de ser temps relativament perdut, era un guany.

Tampoc no era que volgués estar despert tot el dia i tota la nit, com si li faltessin hores per fer totes les coses que volia o creia que volia fer. Era una nit entre moltes, una nit assenyalada, una nit especial. S'ho podia permetre, en el benentès que l'endemà dormiria com ho feia sempre, sense cap problema i d'una tirada. Així que calia no perdre el seny.

Provar estratègies de relaxació no era de gran ajuda. Li feien concentrar-se en les estratègies en qüestió, amb la qual cosa l'objectiu de desconcentrar-se quedava contradit per la intenció d'aconseguir-ho per mitjà de la concentració. Tot plegat era una pèrdua de temps. Mai no li havia funcionat, mai no havia aconseguit empescar-se alguna activitat mental que el fes entrar en el son, més aviat l'ajudaven a despertar-se.

Cert que tenia algunes activitats mentals preparatòries. Imatges i paraules que l'induïen a dormir, per acte reflex, i que necessitaven manifestar-se d'una determinada manera, sense haver-les de forçar. Si no era el cas sabia que no podria dormir, si més no profundament. Ho sabia i ho acceptava, i no es neguitejava ni s'aixecava del llit ni feia voltes per l'habitació ni es fregava el cap amb les mans ni maleïa la seva sort. Senzillament mantenia l'horitzontalitat, feia com que dormia, amb els ulls tancats, per bé que no dormia en realitat.

Perquè calia fer les coses al seu moment. I cada moment tenia la seva cosa a fer, i calia fer-la aleshores. Fer coses que no esqueien al moment, a deshora, sense ordre ni consell social i natural, era un error. Per tant per llarga i densa que fos la nit, si tocava dormir era el que havia de fer, i res no podia pertorbar-lo del seu objectiu, i el fet que en realitat es mantingués despert era un accident, sense repercussions reals en l'aspecte general del fet, sense que el pogués invalidar o fer defectuós.

És clar que cada nit no se la podia passar en aquest estat. De ben segur que en d'altres nits compensaria, dormiria més profundament que mai. En d'altres tindria el son lleuger, sense arribar a despertar-se. Després d'haver viscut tot el dia, cap necessitat tenia d'abandonar el llit durant la nit. Era a on tocava, descansant, sense haver-se de preocupar de res ni haver de fer res conscientment. Cap raó era prou important aleshores. No era metge ni tenia urgències per atendre, no tenia ni telèfon a la vora. Ni que s'acabés el món no es mouria del llit.

Era una qüestió de costums, de manera de fer. En fi, l'endemà es llevà sense cap problema. El seu cos no havia descansat prou, això era evident, però podria suportar el dia sense problemes. Havia estat una nit tumultuosa només dins el seu cap, i no pas conscientment agitada, sinó d'una manera gairebé inconscient. Havia dormit sense dormir, llarga i densament, podia passar el dia despert sense estar despert, molts ho feien al capdavall.