Cercador
La nina de rínxols grocs
Un relat de: Glòria Vendrell Balaguer- Compartir:
La nina de rínxols grocs feia temps que havia caigut del prestatge on feia ja uns quants anys que hi seia amb les altres nines.
Al principi, quan es va trobar a terra, el món se li va fer un munt i pensava que no se’n sabria avenir a la nova vida , lluny de les altres nines.
Va pensar que el primer que havia de fer era tallar-se els rínxols , tenyir-se el cabell ben fosc i sortir al carrer a veure món. Abans de sortir va guardar els rínxols dins del banc de vímet que amagava gelosament vestigis i relíquies passades de totes les nines que havien viscut en el lloc.
Però quan s’acabava el dia i tornava a casa i mirava des del terra el prestatge enlairat de les nines, totes elles encara tan senceres i tan impol·lutes... sentia nostàlgia dels seus rínxols grocs i obria el banc de vímet i no havia dia que no pogués evitar una llàgrima.
Cansada de vagar pel món fent cara de nina que ja no ho és, de fer veure que era qui no era, de carregar a les seves espatlles toves el pes que no li corresponia, en un rampell de ràbia que mai més es va poder explicar, aquell vespre en arribar a casa , va obrir la caixa de vímet, va agafar els rínxols grocs que sempre la feien plorar quan els mirava i va decidir que ja no ho farien mai més.
Una ràfega de vent inexplicable, la va ajudar a llençar-los carrer avall, fins que no en va quedar res, solament l’ombra del groc, l’espurna, la veu, el gemec escanyolit del que es resistia a marxar per sempre.
Glòria Vendrell i Balaguer
març del 2014
Al principi, quan es va trobar a terra, el món se li va fer un munt i pensava que no se’n sabria avenir a la nova vida , lluny de les altres nines.
Va pensar que el primer que havia de fer era tallar-se els rínxols , tenyir-se el cabell ben fosc i sortir al carrer a veure món. Abans de sortir va guardar els rínxols dins del banc de vímet que amagava gelosament vestigis i relíquies passades de totes les nines que havien viscut en el lloc.
Però quan s’acabava el dia i tornava a casa i mirava des del terra el prestatge enlairat de les nines, totes elles encara tan senceres i tan impol·lutes... sentia nostàlgia dels seus rínxols grocs i obria el banc de vímet i no havia dia que no pogués evitar una llàgrima.
Cansada de vagar pel món fent cara de nina que ja no ho és, de fer veure que era qui no era, de carregar a les seves espatlles toves el pes que no li corresponia, en un rampell de ràbia que mai més es va poder explicar, aquell vespre en arribar a casa , va obrir la caixa de vímet, va agafar els rínxols grocs que sempre la feien plorar quan els mirava i va decidir que ja no ho farien mai més.
Una ràfega de vent inexplicable, la va ajudar a llençar-los carrer avall, fins que no en va quedar res, solament l’ombra del groc, l’espurna, la veu, el gemec escanyolit del que es resistia a marxar per sempre.
Glòria Vendrell i Balaguer
març del 2014
l´Autor
116 Relats
77 Comentaris
51302 Lectures
Valoració de l'autor: 9.80