La nina de Kosovo

Estava dormint quan els xiuxiuejos dels meus pares i el soroll de les metralladores em van despertar. Tot era fosc. Els braços del pare em van rodejar, agafant-me a coll, mentre la mare obria la porta de la meva habitació. Amb les presses se’m va caure la nina que dies abans m’havien regalat pel meu tretzè aniversari.
– Que està passant? – Vaig preguntar entre plors. No era la primera vegada que escoltava metralladores però els meus pares sempre m’asseguraven que estaven molt lluny. Que mai ens farien mal. – Mare? – No em va respondre. Es limitava a córrer per davant nostre, entre els passadissos foscos de casa, fins que es va aturar i el pare em va deixar a terra per obrir la trapa.
La mare, amb mans tremoloses, em va començar a posar la jaqueta però vaig intentar resistir-me perquè volia que m’expliquessin que estava passant, i que em diguessin que tot aniria bé, com sempre havien fet. La mare, frustrada, es va endur una mà cap a la boca per amagar els seus sanglots. Al adonar-me’n, vaig decidir no resistir-me més.
– Passi el que passi, no surtis. – Em va dir ella un cop em va posar la jaqueta. No podia respondre o més aviat no volia respondre, perquè en el fons sabia que era un comiat. – M’has escoltat Andjela? – Em va sacsejar buscant alguna cosa en el meu rostre que li assegurés que estaria bé. Vaig assentir més per ella que per mi. Havia de ser forta i valenta em va dir una vegada el pare, perquè els dèbils no poden escollir com morir.
I en aquell moment, com si es tractés d’una escena a càmera lenta, el terra va començar a tremolar i totes les fotografies van caure de les parets, fent-se miques al tocar el terra. El soroll era espantós i els rostres dels meus pares expressaven el pànic que jo sentia. El pare va allargar el seu braç per agafar el meu, però alguna cosa va caure sobre meu i amb un instant, tot va ser negre.
El següent que recordo és despertar entre ruïnes i pols, córrer per tota la casa desesperada i no trobar els meus pares. Tot semblava un miratge. Vaig començar a plorar descontroladament, ignorant tota la situació que hi havia fora. Només volia trobar als pares, i l’únic que havia trobat era la meva nina i el rosari que la mare duia sempre al voltant del coll.
En aquell moment va aparèixer un home d’aspecte dur i perillós amb una arma a les mans que apuntava directament cap a mi. Sigues valenta em vaig repetir un i un altre cop fins que va prémer el gallet i vaig caure a terra amb la nina en una mà i el rosari lliscant d'entre els meus dits.