La nevada grossa

A fora nevava tan intensament que semblava que les volves fossin cassigalls de roba blanca que ho anaven cobrint tot. Des d'aquella finestra donava la impressió de que el poble s'havia convertit en un immens pessebre:
- Això és un Nadal com Déu mana!
Al parlar tan a prop del vidre el va entelar. El seu fill de sis anys, que mirava tan bocabadat com ell mateix aquell fantàstic paisatge, va riure i dibuixà el seu nom damunt del baf.
Per aquelles contrades rarament nevava, i quan ho feia, encara més rarament coincidia amb les festes de Nadal. Per això estava tan content que fins i tot encomanava el seu estat d'eufòria a tota la família.
- Vinga noi! Acabem el pessebre, si no, no podrem fer cagar la soca!
- Però si ja el tenim acabat, pare!
- No, encara no.. que no veus com neva? Doncs també hem de fer nevar al pessebre!
Va agafar el pot de la farina de la cuina, enmig de les protestes de la seva dona, i li va donar al seu fill
- Vinga, fes que caigui la neu!
Mentre les seu fill emblanquinava la molsa, li va tornar al cap la història que des de petit li explicaven els seus pares cada vegada que nevava. Si només hagués estat cosa de la mare, no ho hauria cregut mai i pensaria que el que li explicava no era res més que un conte. Però el seu pare, mort ja feia anys, també la corroborava, i això li donava tota la credibilitat del món. De sobte li van venir ganes de tornar-la a sentir. Va somriure al pensar que era més criatura que el seu fill, que des de feia molts dies, a l'hora d'anar a dormir, volia que li expliqués una vegada i una altra el conte de la venedora de llumins.
Però no va poder vèncer aquell impuls; Es va posar l'abric i la bufanda mentre deia a la seva dona:
- Me'n vaig un moment a casa.
- Què t'has tornat boig? Què no veus que gairebé hi ha mig metre de neu?
- No pateixis, dona, és aquí mateix!.
Efectivament, quan es va casar, els seus pares li varen construir la casa just a la vora, en un tancat que abans en deien "lo corralot". Tenir la casa pairal a tocar era una gran sort; Quan els faltava alguna cosa, o quan tenien la canalla malalta, sempre rebien l'ajut de la mare o del germà gran i de la cunyada.
Fer aquella cinquantena de metres però, li va costar Déu i ajut! Les cames se li enfonsaven fins als genolls i va haver d'empenyer de valent per poder obrir la porta.
Quan va arribar al menjador es va asseure vora la seva mare. Només mirar-la als ulls es va adonar de que tenia tantes ganes d'explicar aquella història com ell de sentir-la.
- Saps en què pensava ara mateix, fill?
- No, en què
va mentir
- En la nevada grossa
- Ah, si?- va dir mentre es posava còmode al sofà per escoltar una vegada més aquella història.
- Doncs resulta que era l'hivern del 45, em sembla.. no, calla! El 46... o potser era...
- El 46 mare
La seva mare ja passava de la vuitantena, i dia a dia perdia una mica de memòria
- Doncs això, l'hivern del 46 va ser l'any de la Nevada Grossa. Va començar a nevar a mig matí i no va parar en tot el dia, oh! i no et pensis pas poc, no! Queien unes volves més grosses de les que cauen ara. El cas és que al vespre ens n'anem a dormir, i al volts de mitjanit ens desperten uns crits i uns trucs a la porta. Ton pare s'aixeca a corre-cuita i quan és al passadís sentim com la porta cedeix a les envestides d'un home que no havíem vist mai. I ve corrent cap a nosaltres dient: Vinga, a fora, a fora ràpid, que la teulada està a punt de caure!
Jo, mig adormida com anava, gairebé no em vaig donar compte de res fins que varem ser al cobert de les gallines. I just quan ens donarem la volta per mirar la teulada de la casa vàrem veure que s'esfondrava sota el pes de tanta neu. No hi havia dubte que aquell home...o el que fos! ens havia salvat la vida. El teu pare em va abraçar en veure'm tremolar de fred i de l'ensurt que acabàvem de passar. Llavors ens fixarem bé en el nostre salvador. I no t'ho creuràs però era clavat que ton pare; Vaja! Si no hagués estat per aquella mena de jaqueta blanca que duia que semblava inflada com una roda, hauries dit que eren bessons!
El més curiós és que aquell individu semblava encara més espantat que nosaltres mateixos; ens mirava amb uns ulls oberts com a taronges, va aixecar les mans molt lentament i em va acariciar la cara. Allò a ton pare no li va agradar gaire, però no va dir res... ves! Que volies que li digués si ens acabava de salvar de morir aixafats com una coca. Llavors ton pare va agafar un cigarret que havia quedat a mig consumir de damunt d'una gàbia. I quan l'anava a encendre, aquell home li va agafar la ma i va obrir la boca com per dir alguna cosa, però no ho va fer. Es va quedar amb la boca oberta una bona estona, i finalment va girar cua i va sortir corrent per la porta del corral. Ton pare va reaccionar de seguida i es va posar a córrer darrera seu, volia saber qui era, d'on havia vingut, donar-li les gràcies pel que havia fet. Els vaig seguir amb la mirada mentre s'arrossegaven tots dos per damunt la neu. Al cap d'una estona, ton pare va tornar sense haver-lo pogut trobar. I ja em diràs tu on podia haver anat! L'endemà, a la llum del dia, ton pare va seguir el rastre que havia deixat a la neu, però aquest s'acabava just a la porta del "corralot". Però allí no hi havia ningú!
La mare havia acabat d'explicar la història. Durant aquells minuts, s'havia transportat al temps de la infantesa, quan sa mare li explicava la mateixa història que ara. Per reviure amb exactitud aquella època només li faltava la figura del seu pare assegut a la taula corroborant les explicacions de la mare amb assentiments de cap, al temps que cargolava el "caldo" amb aquell paper de fumar blanc i prim. Aquell maleït tabac seria el que finalment li havia d'escurçar la vida a causa d'un càncer de pulmó.
El que més el sorprenia d'aquella història era el fet que aquell desconegut s'assemblés tant amb el pare. Sa mare no ho deia, però ell sabia que es pensava que era un àngel que havia baixat del cel per salvar-los. Però el pare, d'esquerres fins el moll de l'os i ateu confés, no donava crèdit a aquesta hipòtesi.
Encara amb més dificultats que a la vinguda, se'n va tornar cap a casa seva. Desprès de sopar i d'explicar per enèsima vegada "La venedora de llumins" al seu fill, se'n va anar a dormir. La narració de sa mare però, li va impedir aclucar l'ull durant molta estona.
Es va desvetllar de sobte. Havia sentit alguna cosa... no sabria dir exactament què, però li havia provocat una sensació estranya. Es va aixecar, va prémer l'interruptor de la llum...però res, no n'hi havia. Va petar la llengua amb un gest d'enuig, a les palpentes va agafar la primera peça de roba del penjador i va baixar les escales. Va obrir la porta dels comptadors i va pujar l'automàtic..res. L'avaria devia ser de la companyia. Per assegurar-se'n, va obrir la porta per mirar si les llums del carrer cremaven. No, tampoc, tot era a les fosques. Va tancar la porta, però es va quedar parat amb el peu al primer graó. Lentament va tornar a obrir la porta i mirà a fora; a pesar de la foscor va poder veure que les siluetes de les cases del carrer havien canviat. Allà on havia de ser la ferreteria hi havia un pati amb dos arbres coberts per la neu. I a la casa del davant li faltava el pis que havien aixecat ara feia uns quants anys...Va mirar atentament amunt i avall, i efectivament tota la seva fisonomia havia canviat radicalment. Encara no havia paït tot allò que estava veient que va sentir una altra vegada el soroll que va identificar com el que l'havia desvetllat, però ara si que sabia de què es tractava; era el cloqueig d'unes gallines. Però com podia ser? Des de feia molts anys que en aquell carrer no hi havia cap veí que tingués gallines...de fet l'últim a treure-se-les va ser precisament son pare. De cop li va passar pel cap una idea absolutament descabellada. Esverat per allò que li havia passat per l'esment va girar-se per tornar a entrar a casa, allò havia de ser per força un somni! Però en obrir la porta va veure que l'entrada i les escales havien desaparegut. Davant seu només hi havia un munt de palla.
- Segur que estic somiant - Va pensar.
Amb el desconcert d'aquell moment no se li va ocórrer res més que fer el que es fa en aquests casos; va voler pessigar-se el braç per veure si despertava. Però li va resultar impossible. Es va atansar la màniga a la cara i va entendre perquè no podia; s'havia posat l'anorak de plomes blanc de la seva dona! Ara si que no tenia cap dubte del que estava passant, era una bogeria però era la única explicació possible. Va començar a grimpar per d'amunt d'aquell munt de neu avançant amb una desesperada lentitud a cops de braços i de peus. Finalment va poder arribar a casa dels seus pares, pujà les escales gairebé sense alè i es dirigí cap a una habitació.. Allà va començar a empènyer a les palpentes aquells dos cossos fins que aconseguí treure-l's del llit
- Vinga a fora, a fora ràpid, que la teulada està a punt de caure!
Amb el so de fons de les bigues de fusta a punt de cedir, els va arrossegar fins al galliner. Allà, la llum de la lluna li va deixar entreveure la seva mare i el seu pare tal com eren en aquelles fotografies esgrogueïdes que penjaven del menjador. La teulada es va esfondrar amb un soroll ford i sord.
Llavors ells se'l miraven tan sorpresos com ell a ells. Va notar que la seva mare era molt bonica, tremolava i va voler apaivagar el seu temor, li va tocar la cara però el cor li anava tant de pressa que la va retirar ràpidament. Llavors va veure que el seu pare agafava una cigarreta mig consumida de damunt d'una de les gàbies de gallines i es va disposar a encendre-la. Li va agafar la ma disposat a impedir-li, li volia dir que allò el duria a la tomba, i a ell el deixaria sense pare abans d'hora. Però es va quedar amb la boca oberta. Si ho feia canviaria el guió de la història que sempre li havien explicat... i llavors què passaria? No sabia què fer, les sensacions eren tan fortes que no
podia pensar clarament. De manera mecànica va girar cua i va començar a arrossegar-se per la neu en direcció a casa seva. Va sentir com el seu pare cridava:
- Escolti, no marxi! Digui'ns quí es?
Però no es va ni girar. Quan va aconseguir arribar a la porta atrotinada del "corralot", la va empènyer i la tancà darrere seu. A les fosques a buscar l'interruptor de la llum i el va prémer. La llum es va encendre. Allà hi havia l'escala, els quadres, l'armari dels tancadors.. es va arraulir en un racó una bona estona plorant com un nen. Al cap de molta estona va atrevir-se a aixecar-se. Obrí la porta del carrer dos dits i va entrellucar la ferreteria, el pis afegit a la casa del davant... tot era al seu lloc.
Va pujar les escales i es va deixar anar exhaust damunt del llit. La seva dona obrí una mica els ulls i li digué mentre es girava de cantó:
- Hauries de dormir una mica, que demà tens feina a treure la neu de davant de casa.