La nena i la estàtua

Feia molt fred, y començava a ploure, quan la mirada de la nena es posa en la del nen, ell no la podia mirar, era una escultura.

Hi estava en aquell raconet del petit jardí que hi havia en una cantonada en mig de la gran ciutat, la finestra de la habitació de la nena, donava tot just davant de la estàtua.

Dona un gran salt des de la cadira on era per poder veure la escultura i es dirigeix al armari on hi ha els estris per guarir-se de la pluja

Sense que ningú es dones conte, surt del pis, i baixa al petit jardinet on està el nen de pedra.

Es queda mirant fixament, una llarga estona, estan tots dos sols, ningú es para a mirar la imatge de dos éssers que s'hi estan comunicant, ¿o no es pot comunicar una estàtua?. Ell té la mirada un xic trista, però plena de vida, amb ella aquesta mirada li produeix una tendresa que no la troba en els éssers vius.

Donant-se conta que comença a ploure amb més insistència, obre l'altre paraigües que porta a la ma, y li posa amb molta cura damunt del nen, de manera que quasi no li toca la pluja, només una mica les sabates, i després li xiuxiueja a l'oïda:

-tingues cura que no et marxi el paraigües, que si no et mullaràs.

I donant-li un petó a la galtona torna, ruboritzada, al pis. La seva mare mai va saber perquè de tant en tant li desapareixien paraigües, gorres, bufandes…..

Transcorren els anys, i la nena, ja gran, marxa a estudiar a una altra ciutat, i, mentre esta fora no deixa de pensar-hi en el seu amic de pedra, sempre igual, sempre en la mateixa posició, sempre esperant a que ella li xiuxiueja en l'oïda petites poesies fetes per ella i paraules plenes de tendresa, que fan que el seu petit cor de pedra bategui amb bogeria, i vulgui sortir del seu pit, també petri.

El dia que tornà a la ciutat, passats alguns mesos, va amb pressa, plena de joia a veure'l, vol explicar-li coses que li han passat, dir-li noves poesies, vol estar una estona amb ell abans de pujar a casa.
Però……..al donar la volta a la cantonada……la cara pren un rictus d'angoixa, les llàgrimes son instantànies, brollen i recorren ràpides les seves galtones………….el nen no hi es.

Remodelació de l'espai urbà, li diuen en les oficines de l'arquitecte del ajuntament, i de la estàtua no en tenen ni idea.

Oficines, burocràcia, més oficines, una altra………una altre, papers, preguntes, altre oficina, preguntes sense resposta………..quan extenuada, comença a flaquejar, un empleat de la brigada municipal li diu que la vam portar a l'escultor que la va esculpir………….de la abraçada que li dona a aquell bon home casi cauen tots dos, i corren marxa cap la direcció que li donen.

Ara és el seu cor que vol sortir del seu pit, esta arribant al taller on treballa aquest escultor, ¡!!!!!!per fi el podrà tornar a veure¡¡¡¡¡¡¡

Toc, toc, toc pica amb els seu puny (no hi ha timbre), un home amb cabells blancs li surt a obrir, i amb veu amable li pregunta:

¿què desitja senyoreta?

-veurà senyor, jo vinc per……….i li explica tot el que ha passat des de que va marxar de la ciutat, i que li agradaria tornar a veure la estàtua, encara que sigui l'ultima vegada que la vegi…..

¡es clar! Li respongué, passi , passi senyoreta…..miri ara no ho recordo, on la vam posar, però pregunti al meu fill que està al pati treballant en una pedra………….¿sap senyoreta, per aquesta escultura que em diu, ell em va servir de model………

-gràcies, va poder dir-li amb veu tremolosa, i amb ells peus que no li tocaven al terra s'acosta a aquell noi, que amb destresa i decisió està donant forma a una pedra

mentre s'acosta veu com ell deixa de colpejar amb el martell i es queda mirant-la fixament, i li venen records no sap d'on, paraules tendres, paraigües........

i ella es dona conte que ells ulls que tenia davant eren els mateixos que la estàtua, i tenien la mateixa expressió, i aquesta mateixa expressió un xic melangiosa estava canviant, i s'estava convertint en una mirada dolça, una mirada moltes vegades somniada per ella, somniada per que la tingués ell, el nen de pedra.

I no saben quan de temps van estar així, mirant-se, no ho recorden, només recorden que desprès de molta estona, ell va poder dir amb veu tremolosa:

Crec…….crec que et conec.