La música

"Totes les simfonies esteses a terra per la grandor de la melangia que jo sento per la teva pèrdua, sens dubte tu tens la clau per guanyar'l meu cor i perxò jo contemplo la teva grandesa perduda en milers de notes esmaperdudes que transiten per l'aire dens de la meva estança que sense recança reülla el mèrit innegable de les teves combinacions agradables, que trenquen el silenci de les hores mortes del vespre en que penso en tu. Tu i tu. Aleshores desfés el que tens construït. Però què és això? Músiques foranies."

"Sense l'esclat de timidesa que representa el que jo sento en el moment present quan tu voles en meravella jo perdo'l sentit de les paraules i no puc concebre un final millor de la meva història que representa la memòria de les tèbies cançons porugues que revifen el sentiment altiu de la tempesta que jo visc dins meu. Batalles i cançons, punys i flautes, totes enfrontades en èpiques comtesses tu balles el ritme gran dels temps per resumir la glòria de la teva entranya prenyada que ha d'escopir un infeliç que campi lliure per les terres nostrades, les contrades alades, que tu desconeixes perquè res no saps de qui t'acull."

"I em vens amb la teva murga rítmica desllorigant-me les orelles amb cançons de gesta antigues i pretens que jo mengi ortigues per tal de millorar el descens de les meravelles que canvien de patró, tu no tens amo ni senyor, tu saps gaudir del pensament. Tu tens la gràcia del turment, per tu jo moro en hores llargues, que desfilen davant la claca que hi era i feia la seva funció reveladora de canvis infames. Tantes persones que no varen fugir del quels pertocava i que s'abocaren a la contemplació dels fets ja consumats per hores immenses que creixen com les fortunes dels grans homes els quals prevenen els altres dels mals quells provoquen i sense amargura invoquen els milions quels pertoquen per tal d'amuntegar-los al damunt de la trona papal que tal."

"I mentrestant tu gaudeixes del ritme oblidant la injustícia quet feu partir que t'ha menat a aquestes terres seques i humides, terres de grandesa que tu ignores en el moment en que plores per la perduda essència de tu mateixa que no pots recuperar, fes-me un lloc en el teu sentiment que vull fer un jurament, per fotiment de les masses beneites que presideixen el cant de la glòria del teu encant que me'n fa memòria sense el batec del cor predible. El cansament m'atrapa, ja no puc seguir la taca, estendre-la per fer colors i formes, de traços gruixuts jo trec moltes ombres. I tu veus el que hi ha, amb perfecció fotogràfica, i mentrestant refàs el que queda del teu equipatge de romanços i nostàlgies i enfrontes el camí de la desfeta de ser sense ser i d'alçar-se per damunt de les formes captives que fan fugitives les hores tardives del temps."

"Què et sembla?". "Una merda". Ell s'aixecà i marxà. El seu prosemi no era comprès, ella no tenia sensibilitat, o alguna cosa passava. S'havia deixat la veu cantant allò i ara rebia aquesta resposta. El món era incomprensible. Un lloc inhabitable. No s'hi podia fer res. Caminà fins a la porta, que era de fusta massissa, com era a la moda, i sortí. L'aire fresc del carrer l'alleujà del seu patiment interior. Se sentia frustrat, irat, amb una ràbia abstracta que se'l menjava. El seu cap no parava d'amenaçar-lo, amb accions envers els seus enemics. Tenia la certitud que havia de fer alguna bajanada. Posar-se en perill, fer el ridícul, afirmar bestieses. Ho havia de fer de pressa. Trobà una dona al lluny, pel carrer, que era desert, caminava lentament, amb dificultat, estava massa grassa per afanyar-se. Tot ho havia de fer tranquil·lament. Ella seria la seva víctima. Quan passà pel seu costat esclafí: "Va ser la batalla de l'Ebre, i no pas de qualsevol altre riu, pensi-hi".

Era una bajanada. L'Ebre era un gran riu, passava per moltes nacions. Prou poc cuidat per altra banda. No hi volia pensar més. Ja havia fet la seva bajanada hi no volia repetir-se. No li diria la mateixa frase a ningú més, no era persona de repeticions, d'idees fixes, de conformar-se amb suficiències, de construir-se un món a la seva mida, per poder-lo habitar. Ell volia canviar contínuament, però no pas com el riu, que canvia passant per la mateixa llera, veient els mateixos còdols, i convisquent amb els mateixos peixos, morts sovint per la sequera. Ell no era riu, ni tenia res a veure amb els rius. Eren aliens a la seva existència. No es podien metaforitzar. No pas. Ell no es recolzava en cap suficiència. No mentre pensava. Potser en altres moments era una persona normal, però mentre li donava a la pensera era extraordinari, un creador, algú amb empenta, o empentat. No tolerava gaires coses. Això era sens dubte un defecte. Perquè tothom s'ha de creure que és una bona persona, que fa el correcte, que té algunes taques menors, compensades pel conjut de la seva activitat.

Els empresaris sense escrúpols i els executius esquenadrets pensen que en el global de la seva comptabilitat moral estan fent les coses com cal. De sobte li vingueren ganes de cantar un altre cop.

"La rereguarda captiva el misteri de tenir un territori fragmentat per allaus que no volen despigar el conjunt que era coordinat i ara es barreja. Tu no pots comprendre el meu patiment pregon que sento a mitja tarda quan no sé que fer de la meva vida i em plantejo les solucions més dràstiques com ara guillar o matar, o treballar de debò".

No tenia en realitat ganes de cantar. Només de seguir caminant. Quan no hi havien cavalls la gent caminava hores i hores, per fer distàncies petites, eren grans caminadors, no li donaven cap importància al fet de caminar. Ara ens han d'obligar. El sentiment de culpa, de culpa aliena, per les ones magnètiques per evitar conductes que mitiguen la culpa, això és una veritable bajanada, i no el que havia dit ell suara. Les bajanades són cabudes, volen imposar-se, volen fer callar les bones persones, els que treballen pel seu futur, els que saben el que fer, però no ho poden fer, perquè els bajans els ataquen, els giten les seves idees, les que els hi són pròpries, i no deixen parlar. Els bons jans s'han de refugiar en la seva intimitat, no relacionar-se amb ningú, no donar cap confiança, ser malfiats i rancuniosos. Els bons jans han de fer mal als altres, perquè són uns enzes, per mitjà de les seves petites venjances, per comentaris aïllats, per la seva dispatia. És indispensable que siguin grollers. Un home de mitjana edat, amb un bigoti ridícul, hagué de sentir les seves paraules. "A la merda els pensadors!". L'home el prengué per boig, una mica ho era. Seguí caminant. De ben segur que al seu cervell aquell espetec de paraules no havia persistit ni el temps en que s'havia perllongat la seva sonoritat. Així eren les peresones, amb el cap buit la major part del temps, capaces d'ignorar les coses més evidents. D'empenyer amb força sobreactuada la pedra que no cal moure. De fer esforços titànics per dreçar una construcció inútil, de sacrificar-se per preservar una cultura que no val res. Sense adonar-se que la intenció de l'esforç no el justifica, que la seva intensitat no l'avala, que cal saber el que s'empeny, i cap a on. "Llei del mínim esforç", pensava ell mentre caminava. Però el mínim esforç és intolerable.

Es mirà les sabates. Encara eren noves, no calia comprar-ne unes altres. Valien per separar-lo del terra, l'enemic acèrrim de la humanitat urbanita. L'intocable, el pària, la llar de tots els bacteris, el brut el porc. El terra és el gran enemic de la civilització. Per això cal trepitjar-lo, com hom trepitja els pobres o els bons jans. Tenir-ne cara és una discapacitat evident. Ell, per sort, no en feia cara, o si més no s'ho pensava. Un avió passava deixant estela. "Tan de bo s'estavellés ara mateix, quin tedi de tarda", pensà, un xic egoïstament. Havia de recloure's un altre cop a casa seva, i pensar les seves coses, ja rebregades, era l'opció que li quedava, la més raonable, la que l'hauria de treure de la normalitat. La que podia fer d'ell, en la seva imaginació, un ésser extraordinari, un esclarit, un visionari, un vident entre cecs. No li faltaven ulls a la seva imaginació, els seus suplicis mentals eren prou dignes, i els pensaments, atabalats, atropellant-se, assetjaven la seva consciència. Per sort seva no feia gaire cas del que pensava el seu cap.

No era'l moment de fer un drama per coses que podien interessar la seva consciència. Era una boja perillosa, immune als tractaments, que sempre volia disbarats , i a la que no calia fer cas. Era una mare en realitat.

Per tal de refrescar-se s'atansà a una font pública, i allà es remullà el front i les galtes. L'aigua era freda, de ben segur que aquell brollador es feia servir sovint, això mantenia la temperatura baixa, perquè aquella aigua sortia d'algun dipòsit a les entranyes de la terra, i no patia l'escomesa del sol. Era una sensació agradable, sentir la humitat de l'aigua, a la seva cara resseca. El pensament li fugia, ara podia sentir el silenci, la inacció, el no-res, la veritat absoluta, l'única veritat. I no pas perquè no hi hagués res al seu voltant. Hi havia les mares amb els carrets dels seus nens, bressolant-los a l'ombra d'un arbre que no sabia identificar. Potser hauria de comprar una enciclopèdia de botànica, per saber els noms dels arbres, i poder fer descripcions que poca gent pot comprendre, però que fan patxoca. No, ell no era un escriptor descriptiu, ni tan sols escrivia. Perquè havia de deixar en un paper els seus pensaments? No eren fonamentals, no explicaven en poques paraules els sentiments universals que tot hom comparteix. No eren.

Ell pensava que per ser cal alguna cosa més que deixar-se arrossegar pel corrent. Per altra banda qualsevol pot ser, fins i tot arrossegat pel corrent més principal. Per quina raó no haurien de ser? I tanmateix hi ha persones mal informades que pensen que no tothom és. Que hi ha persones que són menys, que no són tant, que no viuen de cara a la realitat, que no la poden tocar
amb els dits ni gaudir-la, que són persones a mig fer, o amb tasques que no són completes. Pensen que quan algú és prescindible aleshores no és, que cal fer quelcom únic, incomparable, distintiu, per tal de ser. Aquestes persones però són tant com les altres, ni més ni menys, i no tenen un valor afegit, ni poden dir que viuen amb més intensitat. Què saben ells de l'espaterrant espectacle d'una fulla que era immòbil fa no res caient a terra per camins enrevessats, construïts a l'aire, i de la seva immobilitat final al terra. No saben res de res.

No viuen pas la realitat, ans al contrari. Viuen una suficiència, un cercle d'amistats i coneixences, i de col·legues, viuen una classe social, un estil de vida, un benestar. No viuen pas la realitat. Només creuen que el seu calce és més gran. Que tenen més coses a l'abast.

Tampoc no l'interessava especialment el que feien els altres a ell. L'interessava el que feia ell, en aquell moment, en aquell lloc. La resta quedava per definir. La seva memòria no era útil per reconstruir-se. L'edifici d'ell mateix amenaçava ruïna. Li calien algunes reparacions, i ell n'era el propietari. El responsable de les obres. Trobà desprès de girar una cantonada un home assegut a un banc. Semblava intranquil. De ben segur que estar-se allà al banc sense fer res el neguitejava. No tenia perquè ser-hi allà. Podia passejar si se sentia tan intranquil. No li calia aguantar assegut a pesar dels seus instints. Si volia passejar que passegés. Però potser no volia passejar, i volia estar-se allà assegut tota la tarda. No ho semblava pas, perquè la gent que s'asseu als bancs del parc i es neguiteja no hi roman gaire temps. Va ser el cas. Abans que ell acabés de passar ja s'havia alçat, i caminava. En una direcció oposada a la seva.

No l'hauria de veure gaire estona. Allò era un alleujament. Perquè li podia transmetre els seus nervis. Decidí tornar a la cafeteria, i parlar amb ella un altre cop. Li cantaria una altra cançó, que potser podria comprendre, alguna cosa poètica.

"Relaxats a l'estesa de camps i prats, de boscos i fagedes, ens trobem tu i jo, l'un amb l'altre, l'un sense l'altre, desconcertats de la nostra felicitat, porucs del plaer quens espera, sense saber que dir ni que fer, volent fugir. Perquè el plaer fa fugir aleshores? Perquè nosaltres ens repel·lim així? Perquè saltar al buit ens espanta. Però la serenitat de la calma ens espanta encara més. Prenem-s'ho amb calma, ningú espera heroïcitats de nosaltres".

No tenia res a afegir al que ja havia dit. Anar a la cafeteria un altre cop era una decisió incorrecta. Anar a casa seva era'l que havia de fer. I ho faria. L'esperava ell mateix, cavil·lar i rumiar, fins a l'esgotament, fins a la follia. Però no tenia altre remei que fer-ho, perquè era el seu fat, no li quedaven alternatives, ell era l'únic interlocutor viable, l'únic que tenia les seves respostes. Havia de lluitar amb fantasmes, i vèncer. No li calia créixer però. Només ser fort, davant les seves febleses.

Per altra banda el dia era força agradable, un dia de primavera, amb una temperatura atenuada, que convidava a les llargues caminades. Els seus peus li demanaven acció, al contrari quel seu cap, que volia insistir en les seves dèries. Sentí quel seu cos era composat per parts autònomes, que tenien la seva voluntat separada, i que representaven tots els estadis de l'evolució, des de les formes més primitives fins a la seva configuració present. Totes tenien alguna cosa a dir. La memòria evolutiva era perfecta. I els seus peus i el seu cap es barallaven a hores d'ara. Ell no volia saber-ne res.

Seguí caminant, perquè per arribar a casa seva havia de fer-ho encara una bona estona. Potser els seus peus es conformarien amb això. Es manifestarien en un sentit o altre quan hi arribés. La uniformitat invisible de l'aire li vingué al cap. Mai no deixaria que les frivolitats alienes el fessin renunciar a les seves substàncies!

Amb aquest convenciment enfilà finalment el seu carrer. El seu cap havia vençuts. Els peus s'havien adonat de l'esforç quels caldria, ja n'havien tingut prou, era el moment de relaxar-se, d'asseure's al sofà, de fer una becaina, i de pensar intensament. Ell podia pensar amb força i dormir alhora, era una capacitat quel meravellava, descansar i treballar, mentalment, alhora, en un estat de semiconsciència en quels seus pensaments tenien llibertat de moviments, era l'hora del pati per a ells, i jugaven a barallar-se els uns amb els altres. Ell no hi volia intervenir. Els seus pensaments eren lliure's d'imposar-se. La seva consciència hi recolliria els fragments per construir-ne idees.

Ja era al sofà, la son el vencia. Potser al final ni el seu pensament no s'enduria el gat a l'aigua. Havia de dormir, de deixar passar els minuts, d'enfonsar-se en les aigües de Morfeu, tèbies sempre, i denses. Deixar-se enfonsar en elles pel pes del seu cos, i respirar amb brànquies, com un peix feliç, podent recordar només els darrers insants.

Ja la són l'havia vençut. Era un individu lliure, recompensat, res no calia fer, ni havia de tenir cap responsabilitat. Es trobava en un estat de perfecció. Un preludi potser del que l'esperava en un futur llunyà, quan ja no hi fos. Al capdavall seria una cosa real, existent, ja viscuda, tan vàlida com qualsevol altre. El seu cel era'l somni, els seus àngels els pensaments, el seu déu la consciència adormida, un déu que no es fa notar. Volia estar-se per sempre en aquest estat de semivigília, i no tornar a pensar racionalment.