La muntanya

Enfiladissa com era, s'hi podia transitar fins a l'alçada sense gaire patiment, ni del cos ni de l'esperit. El metge li havia recomanat d'escalar-la tres cops per setmana, per un presumpte problema mèdic sense especificar, però nauseabund com la pesta negra, i terrible com la marxa enrere del rellotge d'una bomba casolana. En algun moment el seu cos havia de dir prou. Com si no ho sabés. De poc servien arguments tan suats com que tothom de carn i ossos ha d'acabar sota terra.

La muntanya hi era al davant, en tota la seva esplendorosa verticalitat, un repte en certa manera. Ell pensava que podia i ho faria, els seus pulmons potser discreparien, les seves cames, el seu cap, el seu cos. El cos era enemic segons el metge, o aquesta era la percepció que en tenia ell, deduïda de les seves paraules, les del metge, que semblava que tenia la consideració pel cos com la d'un animal domèstic, se l'ha d'ensenyar a cagar quan toca i a no sortir-se de mare i estar-se tranquil.

La muntanya seguia al davant. Ell entrava en un estat de fonda cavil·lació. Li havia passat altres vegades. Davant el repte es bloquejava. El metge no hi era al davant, el seu record es desdibuixava, el que hi havia al davant era la muntanya, que més aviat era un turó, però prou vertical i majestuós com per produir certa dosi de cansament indesitjable.

Ell sabia que havia de pujar la muntanya. Entre ell i el metge hi havia una mena d'aliança, ell sabia qui manava, ell era un servidor del metge, una mena d'esclau amb un bon amo, que havia d'agrair ser ben tractat. Però la muntanya era costeruda i el camí que menava al cim pel de pedretes, pedres i pedrots.

Potser podia fer veure que el metge no li havia dit res, fer-se a la idea que el rellotge de la bomba havia de seguir el seu camí, no tallar el cable vermell i assumir la seva realitat personal íntegrament. Fer quelcom per allargar la vida era en el fons una mica inútil, en tant que només endarreria el fet que s'havia de produir. I mentrestant cansament i patiment. La muntanya semblava riure's d'ell, allà plantat tot dubitatiu i amb el cap farcit de cabòries i pensaments.

Potser podia circumval·lar-la, tot assegurant-se la planícia del recorregut, sense haver de superar cap desnivell important. Era un possibilitat. Però el metge havia parlat de pujar al cim de la muntanya, tres cops per setmana. Les interpretacions de la diferència eren vàries. Potser a dalt de la muntanya s'hi respirava un aire especial, més pur i més sa. Potser l'esforç de la pujada activava de manera especial el seu cos, cosa que no podria arribar a aconseguir tot vorejant la muntanya. Potser hi havia d'haver una catarsi de cansament que tingués efectes terapèutics.

Al cim hi havia una mena de núvol. La muntanya no era un emblema de l'Himàlaia, però era prou alta. El metge li havia dit que la vista l'alleujaria l'esperit amés d'ajudar-lo amb el seu problema sense especificar. Ell considerava la qüestió. Partícules diminutes a la seva sang eren indicadors del seu estat de salut, no calia gaire més. Els metges per aquestes indicacions minúscules podien inferir l'estat de tot l'organisme, i prescriure activitats adients per contrarestar els efectes del que s'hi mostrava a la sang.

Havia de triar doncs entre passar el poc que li quedava de vida, segons els auguris del metge, assegut al sofà o en qualsevol altre lloc menys dempeus i molt menys caminant o pujant muntanyes, o allargar qui sap si només un any o dos pujant una temible i fatigosa muntanya tres cops per setmana. Pel seu cor la tria era fàcil. El seu cap era el que no ho veia clar.

Hi havia pins pertot arreu a la muntanya. L'olor de la terra i de la boscúria l'envaïa. Li agradaven els entorns naturals. Un arbre en mig d'una prada podia ser un para-sol perfecte sota el que llegir un llibre amè. Les formigues i les mosques eren un problema secundari. Una altra cosa era fer servir la natura per matxucar-se sense sentit. Només li havia faltat dir al metge que en pujar i baixar de la muntanya havia d'arrossegar una pedra, com aquell tità castigat pels déus. Era una visió ben diferent de la natura, la que tenia el metge i la que tenia ell.

Hi havia un riu que passava per allà. Si el metge li hagués recomanat de banyar-s'hi, aigua freda com el cor d'una dona desairada, potser ho hagués fet. Una cosa era el fred i una altra la calor. Pujar la muntanya li produiria calor de ben segur, l'exercici de les parts del cos en moviment feien pujar la temperatura normalment, això estava clar.

S'assegué a una pedra que passava per allà. La pedra no es podia dir que fos confortable, no ho esperava tampoc. Asseure's a una pedra no era asseure's a un sofà. Però era estar assegut al capdavall. Hi havia protuberàncies a la pedra que li feien massatge a les natges mentre es bellugava per provar de trobar una improbable posició mínimament còmoda, si més no estàtica. No ho podia aconseguir.

Sabia que la pedra no era un seient adient a les necessitats del cul humà, per la qual cosa salta d'un bot i es posà dempeus de nou. Res de pedres. Com que tenia ganes de caminar començà a fer-ho en cercles, tot cavil·lant. La muntanya era costeruda, massa, i fer un periple al voltant de la seva base segurament seria inútil segons la teràpia. Comoditat o salut. Havia de fer una tria.

El metge li havia dit que el més dur era la pujada. Bona bajanada, es notava que era metge en coses com aquestes. També li havia dit que el principal problema de la baixada eren les relliscades i les torcedures. Ell pensava que més valia morir quan el compte enrere s'acabés, és a dir en el futur, que no pas en aquell mateix dia espenyat de qualsevol manera com un gos que ja no fa servei a un suposat pagès o pastor amb pocs escrúpols pel que fa als animals domèstics.

Espenyar-se era una realitat. La salut una quimera futura. La muntanya una presència imponent, la seva llei era la seva massa. Cap esforç humà instantani no la podia moure d'on era. Potser la feina pacient d'una pedrera la podia fer desaparèixer, però no en poc temps.

El metge havia especificat clarament aquella muntanya. Es notava que se'l coneixia. Si l'hagués deixat triar a ell hagués agafat un turonet sense importància, quelcom indiferent pel més detallista geòleg, amb algun mitjà per pujar-se sense haver de pujat. Potser en la seva falsificació de la realitat per adaptar-la als seus desitjos i necessitats hagués acabant filosofant el fet que una plana en realitat era una muntanya sense protuberància, però muntanya en essència i discutit amb qualsevol que li negués, en el benentès que la geografia no és una ciència exacta a nivell subatòmic.

Però el metge havia estat clar. La muntanya a la sortida del quilòmetre tal de la carretera qual del camí entre el Pla de Montferuny i la Pobla del Resquitlló. Per tant no hi havia dubte. Per tal d'assegurar el tret el metge li havia donat les coordenades geodèsiques i un mapa detallat. La muntanya era aquella i calia pujar-la o morir. Però no pas abans d'haver difuminat qualsevol mena de dubte. Es digué a si mateix: pujaré la muntanya quan tingui el convenciment més enllà de qualsevol mena de dubte raonable. Preparava ja un al·legat en contra de pujar muntanyes. Acceptaria el veredicte del compte enrere amb totes les seves conseqüències, que li eren del tot desconegudes.

La seva consciència el tragué d'aquests ensonyaments diürns. El metge havia dit que havia de pujar la muntanya i havia de fer-ho, i no fer-ho seria un error fatal. I també havia dit que havia de deixar les sopes poderoses i les graellades de xistorra i botifarra. Per un moments pensava que el metge el volia fotre. Li treia coses que li produïen plaer i l'abocava a activitats que no li en produïen gens.

La gent fa massa cas dels metges, pensava per a si mateix. Els metges diuen que ningú no els fa cas, però la realitat és que imposen la seva tirania saludable en pro de la pura longitudinalitat existencial, la quantificació de la única cosa quantificable realment de la vida que és la seva duració. No s'estaven de dir que una vida sana també era més feliç, però això no estava gens clar. La salut en demesia podia ser contraproduent, podia fer vulnerable a les desgràcies inevitables. Perquè un persona que du mala vida pot assumir que tingui conseqüències. Però qui du una vida impecable es normal que consideri injust que les partícules diminutes de la seva sang li juguin alguna mena de mala passada.

De sobte sentí la veu de la muntanya. Era profunda, tot ell vibrava. Era el cim que li parlava. Li deia que anés a veure'l, al seu si. Que trobés la salut en les alçades, que la vista era estupenda, que l'aire pur i transparent, que ja no hi havia núvol i que al capdavall tampoc no era tan costeruda la pujada ni tan relliscosa la baixada. El cim l'esperava, la figura d'autoritat del metge l'empenyia. Tot estava al seu favor. Només havia perdut cinquanta minuts amb els seus dubtes. Sentia la remor del riu que passava per allà. Es trobava en mig de la natura, no hi havia sofàs a la vista, potser que es posés a fer d'una vegada el que tocava i el que hi havia anat a fer.