La mudança

Tot era llest. Al final s'havien decidit a canviar de pis. El que tenien se'ls hi havia quedat petit amb quatre fills, que dormien en lliteres a la mateixa habitació. Era clar que un pis de dues habitacions era del tot insuficient. Fent mans i mànigues i demanant avals a la família directa i altres parents havien aconseguit d'hipotecar-se per tres decennis. Al banc estaven d'allò més contents quan signaven els papers. Es veia d'una hora lluny que l'oficinista que els hi havia contractat es duia una bona mossegada de les despeses d'obertura, doncs amb un somrís de galta a galta segellava la validesa de la contractació. I ara es trobaven amb que havien de dur els poquets mobles que tenien al pis vell cap al nou.
Es tractava d'un apartament al bell mig d'un edifici de mitjans del s. XX, ni massa cap al terrat ni massa cap als baixos. L'edifici era auster en la decoració i molt de la moda de l'època en que va ser construït. Per sort tenia forat per l'ascensor, que havien hagut de canviar dues. Per mitjà de l'ascensor s'enlairaren cap a la seva cinquena planta. Allà entraren al nou pis i la bafarada rònega que havien rebut quan entraren per primer cop en visitar-ho acompanyats pel venedor de l'agència ja semblava menys pudent i menys delator d'humitats. A les parets no se'n veien de clapes de color fosc, pel que segurament la fortor que notaven era normal i escaient a un pis desocupat tant de temps. Al cap i a la fi les fustes dels mobles i els productes de neteja imprimeixen el seu olor als indrets, i en la seva absència només queda la sentor forta del guix de les parets i de tots els forats amagats que han quedat al descobert en endur-se els anteriors propietaris els mobles a la seva nova llar.
El pis era de segona mà, encara que raonablement ben conservat. Tenia les portes de paper de fumar, les mateixes que hi havien quan l'edifici es construí, i el mateix passava amb la cuina i el lavabo.
Havien de fer la primera visita després d'haver adquirit l'habitatge. Un cop allà restaren en silenci per uns instants. Si bé era cert que havien empenyorat el seu futur amb l'hipoteca, no era menys cert que la nova casa feia patxoca, i que només calia tapar-li els forats dels claus i dels cargols que fixaven els mobles i donar-li un parell de capes de pintura. També calia treure uns papers pintats cridaners i florejats que havien deixats els antics propietaris. Tret d'això tot eren belleses a dins del nou pis. Quedaren embadalits observant del passadís estant les quatre habitacions a les que podrien repartir-se ells i els fills, dos a cada habitació de les petites i l'altre serviria de despatx i sala de música. Encara seguirien amb les lliteres, tret que només una en comptes de dos i a habitacions més grans. La fal·lera de comprar havia valgut la pena i ara disposaven d'un espai vital escaient a les seves necessitats. Només mancava de fer el trasllat.
Però aquí començaren els primers dubtes. De fet calia reparar primer els forats i alguns desperfectes que hi havia a les parets i donar les capes de pintura abans de pensar en transferir els mobles. Seria una ximpleria de transportar primer els mobles per després haver-los de tapar amb plàstics per que no s'embrutessin amb les gotes de pintura que poguessin ruixar en passar el rodet. De fet era un gran problema doncs només disposaven de vint-i-quatre hores per fer el trasllat, doncs havien hagut de vendre el pis petit en que vivien per tal de pagar l'entrada i una part del nou, i els nous propietaris ho havien arranjat tot amb l'agència per tal que tinguessin aquestes vint-i-quatre hores per tal de poder fer la mudança. No comptaven amb l'agençament de la nova casa.
Els fills que ja havien acompanyat els pares a la primera visita propietaria de la nova llar ja jugaven i es repartien les seves habitacions. Les corredisses amunt i avall del passadís i de les habitacions feien un enrenou considerable, de manera que la parella va haver de tancar-se a la cuina. Afortunadament les instal·lacions estaven com noves. Es veia que la parella anterior era curosa amb aquestes coses tan cares i les havien deixades impecables. Això havia apujat una mica el preu, però sens dubte havia pagat la pena doncs s'estalviaven milers en reformes que no calia fer. Només una bona netejada per fer reviscolar la lluïssor amagada dels marbres i de les fustes dels mobles de cuina i res més. Coneixien uns productes que farien la feina a la perfecció.
Bé, el cas era que calia fer via, doncs de les vint-i-quatre hores només en quedaven unes vuit, doncs a les sis de la tarda calia tenir desocupat l'anterior habitatge, i eren les deu del matí. Ara es penedien d'haver deixat la canalla ronsejar al llit amb l'excusa que era diumenge. Si s'hagueren llevat a trenc d'alba ara tindrien molt més de temps per tal de fer-ho tot. De fet haurien de comprar pintures exprés, de les que es poden tornar a repintar en una hora. Així ho decidiren i se'n anaren amb els nens a la recerca d'una casa de pintures on poder fer la comanda. Pel camí anaven calculant els metres quadrats de sostres i parets que havien de cobrir i també els del terra, mateixos que els del sostre, per tal de protegir-lo com cal. A dues illes del pis trobaren un gran supermercat de les pintures. Varen estar a punt de parar, tanmateix pensaren que potser trigarien massa en atendre'ls, com sol passar en aquests puestos, i que segurament amb tanta varietat els hi costaria de decidir. El millor que podien fer era perdre una mica de temps i anar al seu antic barri, que no quedava gens lluny per altra banda, i consultar a la botiga de pintures en que ja havien comprat en anteriors ocasions amb motiu de les pintades del seu antic pis.
Un cop allà compraren setanta-cinc quilos de pintura i cent metres quadrats de plàstic protector. Era evident que feien un gra massa, doncs la casa tenia amb prou feines vuitanta metres quadrats, i les parets i sostres amb cinquanta quilos ja eren pintats i repassats. Tanmateix no volien malencertar els quantitats i fer curts després. Amb els quilos de pintura i els metres de plàstic es plantaren a la casa, barrejaren els dissolvent especial i, abans de posar fil a l'agulla encatifaren tot el terra segellant les vores amb cinta adhesiva. Tot seguit es cobriren els caps amb uns casquets transparents subjectats amb un elàstic, per no tacar-se els cabells, i les mans les calçaren amb uns guants pel mateix motiu.
I pinta que pintaràs enllestiren tots els sostres i parets del pis per primera vegada. Encara els quedava la segona capa i havien d'esperar almenys dues hores. Anaven tots tacats. Podien recollir els nens que eren amb la veïna que molt amablement i veient el trasbals en que es trobaven s'havia ofert a fer de mainadera, i tocar el dos cap al pis vell per tal d'anar portant alguna part dels mobles. La veïna els havia dit que al replà de l'entrada els podien deixar si no feien molt d'embalum, a l'espai que hi havia a tocar dels comptadors de la llum, doncs era un espai que no feia servei a ningú i que segur que els altres veïns se'n farien el càrrec de la situació d'urgència. Havien consumit tres quarts en anar a cercar les pintures i hora i mitja més en fer-les servir per la primera passada. En total eren dues hores i quart, els hi restaven cinc hores i tres quarts. Havien d'enllestir de pressa.
Tornaren cap a la seva casa a començar la mudança de veritat. El cas era que calia desmuntar tots els mobles que estaven fixats a les parets amb cargols gruixuts, despenjar els quadres, bellugar la rentadora i altres electrodomèstics, és a dir: una feinada. No se'n sabien avenir de la quantitat de coses que havien de fer fins les sis de la tarda. De primer varen despenjar totes les coses que penjaven a les parets, calendaris, quadres, plats, gerros. Després varen embalar i ficar en capses tots els guarniments que tenien als prestatges, tant del menjador com de les habitacions, i dret cap al cotxe. Quan el cotxe va estar ple van haver de fer el primer viatge. Els nens seguien amb la veïna. Com que el pis era petitíssim, amb prou feines no feia quaranta-cinc metres quadrats, pensaven que aviat enllestirien, sense adonar-se de la feina que els hi quedava pel davant. Al cap d'uns tres viatges en total ja havien buidat tots els mobles i tret tots els penjants de les parets. Només quedaven les lliteres, el seu llit, els dos armaris, els mobles del menjador i els aparells de la cuina, que només eren dos: el rentaplats i la rentadora. Els hi quedaven quatre hores i mitja. Com que estaven cansats de conduir amb presses es varen decantar per donar la repassada a les parets. En un tres i no res es tornaren a vestir amb la granota de pintor, els guants i el casquet bruts de pintura i de nou a pintar. La segona passada fos més lleugera i a més, com que ja se sabien els racons i les parts complicades aconseguiren d'estalviar temps, en total hora i quart. En tres hores i quart havien de desmuntar tots els mobles i transportar-los cap al nou pis.
La manca de convenciment els va començar a fer els primers estralls. No tenien al pis nou ni una trista cadira en que asseure's. Van optar per ajeure's al terra amb el cap enrere mirant el sostre. Això els va salvar del pansiment definitiu, doncs el sostre emblanquinat els recordava la novetat del lloc i les seves esperances. No havien lluitat tant per arribar fins allà per ara retre's a l'adversitat.
Amb forces renovades arrencaren tots els plàstics que quedaren amuntegats a una cantonada. Ja els hi vagaria de desfer-se'n, doncs tenien espai de sobres donada la diferència de mides dels dos pisos i calia estalviar temps com fos pel transport dels mobles. Baixaren a corre-cuita fins al replà de l'entrada de l'escala i carregaren l'ascensor un bon grapat de cops fins que tota l'embalumalla que duien va ser a una de les habitacions que havien decidit que fora el despatx. Com que no en tenien de despatx al pis petit que deixaven no hi havia problema d'incompatibilitats. Tot seguit se'n ana
ren de dret cap al pis on tenien tots els mobles i mans a l'obra varen començar a treure cargols aquí, a desclavar claus allà i a posar les fustes dels mobles un a sobre de l'altre. Després tot cap al cotxe i drets cap al pis nou. Pis vell, pis nou. Així unes quantes vegades, fins que al final ja tenien a la nova ubicació un munt de fustes, metalls i vidres que se suposava que eren els seus mobles i que haurien de recompondre més tard.
Eren ja les sis menys cinc i posaven cordes al darrer grup de fustes, quan els nous veïns treien el cap per la porta. "Encara son menys cinc!" Cridaren la parella, que no volien quedar per informals. Els altres els digueren que ja ho sabien, que havien trobat menys trànsit de l'esperat i que anessin fent. Era una parella molt jove, sense fills i que se'ls veia molt enamorats. Gairebé com ells quan varen comprar aquell pis, ara s'acomiadaven amb esperit malenconiós. Segurament que els nous també s'haurien de mudar algun dia. Amb les fustes a un braç i l'altre ocupat en donar la mà en senyal de comiat als nous inquilins. Havien complert amb la seva prometença de desocupar l'habitatge abans de les sis. Suorosos i satisfets enfilaven el camí de la seva nova llar pensant en la feina de refer tots els mobles i deixar-los llestos per acompanyar els que encara havien de comprar.