La mudança

L'home no era gran ni molt menys, però ja acusava una clara tendència a alentir els seus moviments. De bon matí es llevava molt a poc a poc, deixant passar els segons, i fins i tot a mitja operació de desenllitar-se restava aturat per uns segons sense mirar enlloc, mirant més aviat un punt indefinit dins l'espai en blanc de la paret, contenint el bleix com si ja no ho hagués de tornar a recuperar. Tanmateix el recuperava ben aviat i tornava a bellugar-se com una tortuga. Anava cap a la pica del lavabo i un cop allà es llençava l'aigua a la cara per tal de refrescar-se. De sobte la seva velocitat canviava. Tot d'una començava a moure's ràpidament i agafava el raspall de dents a on abocava un cilindre de dentífric i en acabat es fregava les dents com si les hagués de polir amb paper de vidre. No cal dir que els dents li quedaven resplendents després de l'operació executada amb precisió i velocitat. Aleshores tornava a la lentitud. Els seus moviments eren parsimoniosos i compassats, notava una feblesa a les cames que el feia témer de no rodolar per terra, el cap li feia voltes i patia per no perdre el coneixement. Un got d'aigua el reviscolava i tornava a ser amo de les seves forces. No li durava gaire doncs de seguida li venien més mals, com ara una renovellada lentitud que el feia vestir-se com un autòmat, robotitzat i mecànic. Es posava els pantalons per fases, aconseguint d'enlairar primer el peu seguit de la cama, després encertar a ficar-lo dins el forat del pantaló, i llavors començava el periple del peu fins arribar a la punta del pantaló per on despuntava al cap de ben bé un minut. Una operació que es podia resoldre en qüestió de segons li costava un segon. No cal dir que aquesta circumstància l'entristia i per aquesta raó prenia un carmel o una xocolatina per tal de revifar-se. Seguidament li tornava la velocitat, i l'altra cama del pantaló l'emplenava de carn d'una revolada en menys d'un segons, parlem de dècimes, i seguidament es posava la camisa a la mateixa velocitat, però quan arribava als botons tot eren dificultats i patiments. Es cordava el primer amb grans esforços doncs les cames li tornaven a fer figa, i també el pit encara que per ser un membre rígid del cos pugui semblar que no pot passar. Quan ja estava pel segon botó les cames deixaven de trontollar-li per tornar-se enterques. A aquesta mudança li seguia l'encarcarament dels braços i de la resta del cos, de manera que havia de restar immòbil durant els segons que li durava la rigidesa. Com que no tenia mobilitat a les cames ni a la cintura, no podia mantenir un equilibri acceptable i anava a raure a la catifa de la habitació. S'escoltà un cop sec quan el seu tòrax i el seu cap anaren a xocar amb el terra, sortosament encatifat, doncs el cop contra la rajola de gres que hi havia sota hagués estat dolorós, i fins i tot una amenaça per a la seva integritat física. De seguida que es veia a terra immobilitzat començava a recobrar la flexibilitat de les extremitats i a poder moure primer el coll, després els braços i les cames fins a poder incorporar-se per ell mateix. Qui més no el podria incorporar a la seva solitària habitació on mai no anava ningú?
Dempeus i refet de la rigidesa li esdevingué un desmai que durà poquíssim, el just per encongir un xic els genolls sense arribar a caure de nou a terra. Es recuperà del desmai i s'adonà que estava caient pel que feu força amb les cames que reprengueren la tensió muscular sostenint-lo. Tornà a moure's molt a poc a poc, amb una lentitud que exasperà el seu cervell que es bellugava a tota velocitat. El seu cap era un bullider d'idees i sensacions que s'atropellaven les unes a les altres. Encara no havia acabat de pensar una idea que ja en venia una altra per substituir-la. Alhora el seu cos es movia amb una feixuguesa extrema que el va conduir a desplaçar-se cap al sofà per tal de prendre possessió del flonjo contacte amb el coixí i poder reposar les mans als braços apelfats.
"Què en faig de la meva mudança?" Es preguntà en un mar de dubtes, doncs no sabia si romandre al sofà fins l'hora de dinar o emprendre-la amb l'americana i sortir al carrer. Finalment es decantà per romandre una estona més a la butaca. Començà a pensar més pausadament. "Ara veig la paret que em retorna la seva blancor però no puc estar-me de considerar la relació entre aquesta blancor i el meu estat d'ànim" Es va dir a si mateix. "Potser hauria de fer alguna cosa productiva aquest matí."
Decidí de fer-ho i prengué un llapis i un quadern amb tapes de cartró i encetà l'escriptura del que semblava un diari, tot i que no duia dates i estava barrejat amb notes del telèfon i llistes de la compra. "Dia d'escarni de la meva consciència per la meva mudança en el bellugar. No puc ni escriure." Va deixar l'operació d'escriure doncs es sentia del tot incapaç. Seguidament tornà a aixecar-se doncs veia que les forces li tornaven. Tornava a ser el d'abans, quan es rentava les dents i podia bellugar-se a gran velocitat. Pensà que era el moment de posar-se l'americana i sortir a fer un vol. Però tot i que tenia la velocitat li començaren a fallar els ulls. Un tel imperceptible de primer però indefugible al final es va anar fent l'amo de tot el seu espai visual. No podia fer res sense vista. Seguidament va notar que li mancava quelcom al nas, era el flaire de l'esmorzar que s'enllestia la veïna a l'apartament veí. Molt amoïnat per aquesta mancança s'atansà al lavabo novament fent tentines i a les palpentes va localitzar un flascó d'un perfum finlandès molt intens que li havien regalat feia poc unes amistats. L'obrí i comprovà que no feia olor de res. O el perfum s'havia vaporitzat o el seu nas havia perdut l'habilitat de discernir els olors. Coses pitjors havien de passar-li. Tornà cap a l'habitació. Obrí els ulls que tenia tancat per tal de no veure el tel que havia esdevingut el seu entorn i observà que aquest havia minvat lleugerament, això era tota una esperança. Al cap de poca estona la visió li havia retornat del tot i podia veure el pot de perfum al prestatge del lavabo.
Molt a poc a poc doncs la lentitud li havia tornat seguint la velocitat, s'apropà al flascó i l'ensumà poruc encara puix no tenia confiança en captar cap sensació olfactiva. Així fou. "En fi, que hi farem!" Es va dir a si mateix, conscient que l'olfacte no és el més indispensable dels sentits de l'home. L'important era que tornava a veure i que les cames no li feien figa de nou. Es bellugava d'una banda a l'altra de l'habitació pensar en que fer per esmorzar. El millor que podia fer tanmateix era anar a la cuina i comprovar visualment el que hi havia disponible, escorcollar la nevera a la recerca dels aliments nodridors i recomanables que potser el traguessin de la seva dicotòmica existència de moviment i aturades. De fet no eren aquests els seus dos únics estats, doncs sovint es movia en graus intermitjos i al llarg d'hores podia fer una vida quasibé normal.
Però no era el cas i tot indicava que aquell dia es distingiria per la seva virulència en la mutació de velocitats. A tota velocitat arribà a la cuina i regirà la nevera a la recerca d'un fuet o d'un tall de llonganissa que poguer afegir a la llesca de pa del dia abans que ja es torrava a la màquina a tal efecte. Va trobar un pot allargat on guardava sobrassada molt bona portada pel xarcuter d'un proveïdor mallorquí de molta confiança. Als moments en que es veia amb cor de sortir al carrer a fer un vol en comprava i també d'altres especialitats i embotits oferts pel xarcuter. Mes no som aquí per parlar del xarcuter.
La velocitat amb que havia arribat a la nevera va desaparèixer gradualment fins que per primer cop en tot el dematí començà a moure's a velocitat normal. Més o menys ràpida però normal. Amb aquesta bona notícia tragué un formatge del fons de la nevera i hi feu un tall que posà al damunt de la torrada que ja saltava fora de la torradora. S'havia repensat el tirar de sobrassada i s'estimava més de deixar la poca que hi quedava per la nit quan tindria més gana o necessitaria de quelcom més consistent. Per alguna estranya raó la sobrassada li semblava més consistent que el formatge, que tot i ser tendre no era inconsistent pròpiament. Paladejava les mossegades que feia a la torrada amb formatge per sobre que li sabien a glòria pura quan va detectar un moviment involuntari a la cama dreta. Va deixar anar la torrada espantat per la tremolor que creixia en intensitat i que pujava per la cama fins a les cuixes i en acabat a les natges. Al cap de pocs moments tot el cos li tremolava i seguidament caigué per segona vegada al matí al terra amb un atac de tremolor irrefrenable. La visió dels objectes li tornava a fallar i certament això era un contratemps. L'única fortuna que va tenir fou que la torrada caigué plàcidament a la catifa per la banda on no hi havia formatge de manera que un cop s'hagué refet de l'atac de tremolor va poder tornar a agafar-la i va seguir engegant-li mossegades.
I encara va poder notar com la velocitat se li alentia de nou i com cada mossec que feia es perllongava més temps i el feia perdre més dematí. Quan va acabar de menjar-se la torrada ja era migdia i tocava dinar. No estava disposat a cuinar en el seu estat de manera que va decidir encarregar una pizza per telèfon. De poc que el repartidor no se'n va, doncs en tocar el timbre el va enxampar en una fase lenta i quan va arribar a obrir la porta el repartidor ja marxava. Un crit i la possibilitat que no li descomptessin la mercaderia el varen fer tornar cap a la porta. "Per que ha trigat tant? Que tinc coses a fer jo, sap?" Digué el repartidor. Ell no feu cap esment d'aquest comentari doncs en consideració a la seva problemàtica tenia tot el dret del món a trigar el que calgués, i fins i tot li sorprenia negativament que hagués esperat tan poc de temps el repartidor. Així li ho comunicà i quedaren tots dos en acordar que estaven en desacord. A part d'això pagà la pizza i se'n tornà cap a dins.
Quan va acabar de pr
endre's la pizza ja era hora de sopar, de manera que va demanar mitja pizza, per poder-se-la acabar abans d'anar a dormir. Podia aprofitar els moments de velocitat per tal d'acabar-se la pizza, però el cas és que sempre li donava per fer altres coses, poca-soltades en general, com fer voltes a la taula del menjador o canviar els canals de la tele o altres activitats improductives. Quan l'energia se li esgotava pensava en que havia de menjar per recuperar-la i per això havia de seguir menjant. El problema era que no tenia ja la velocitat. Aquesta situació li durà un més exactament al llarg del qual demanà pizzes i menjar xinés, per variar, i tingué tota mena d'experiències sensorials que no ha explicat mai a ningú i que ni tan sols ha deixat reflectides al seu diari.