La mort

59
- Ara posem-nos seriosos, digué l'Escofet. Ja n'hi ha prou de parlar de frivolitats. Acarem la mort amb valentia. A tots ens ha d'arribar el moment abans o després. Hi hem d'estar preparats. Jo per a aquestes ocasions guardo una mica de fe, que em permet de tenir esperança. Em pregunto com deu ser la vida sense fe. Al meu parer impossible de totes totes. Alguna creença s'ha de tenir en el més enllà, algun convenciment. No pot ser que hom pensi que s'apagarà com una torradora quan hagin de saltar les torrades i res més. Hi ha alguna cosa que ens supera i que no podem comprendre, però que ha d'existir. La meva vida no ha estat un camí de roses. He hagut de fer coses de les que m'hauria de penedir, de les que potser em barraran les portes del cel. No ho sé pas encara, donat que segueixo viu, perquè aquestes coses no se saben mai fins que no arriben. He vist morir força gent, familiars, alguns de joves, i cap no m'ha donat notícies de l'altre món. I no per això penso que no existeixi. Sé que hi ha molt de descregut al món. De vegades, a la solitud acompanyada de la meva cambra, envoltat dels meus a les habitacions, penso en la negror de la mort, en la seva gran solitud, perquè segurament hi deu haver molta solitud en morir. Sinó no seria ja solitari el final que precedeix el comiat definitiu. Si anéssim a una banda concorreguda i alegre no serien tan tristos els darrers moments. Déu esperant-nos en la seva solitud. Em sembla una imatge tan poètica! Tothom hauria de tenir fe, és l'única cosa que ens pot sostenir davant les escomeses de la mort. Perquè la putrefacció i la floridura ens assetgen a totes les cantonades, als racons, darrera els mobles, darrera els tapissos, siguin cars o barats, de casa fina o barroera. Tan se val el que costin els guarniments, la mort arrana. I això és el que em fa una mica de por. Perquè serà possible que a l'altre món, al que he d'anar a parar necessàriament, m'esperi un desgavell de la meva posició, una caiguda en picat fins als meus contraris? Espero encaridament que no sigui així. Si hi ha justícia, i jo hi confio, mantindré les costums després de mort. No en va sovintejo el temple i faig que sí amb el cap al capellà. Això ha de valer per alguna cosa, no pot ser que tant d'esforç i tant de sacrifici, tantes paraules escoltades de boques sàvies, tot plegat no serveixi per a res, sigui una falòrnia inventada per ments malaltes que no té res a veure amb la realitat del més enllà. El que no estic disposat a suportar és que no hi hagi res, que el cos sense vida sigui tot el que romangui, les cuques viscoses i purulentes mastegant les carns, engreixant-se a costa de la personalitat ajaguda. Per criar mosques infectes transmissores de les pitjors malures. Això si que no pot ser de cap manera. L'ànima s'ha de desenganxar de tot aquest procés de decrepitud per necessitat. Sinó no tindria cap sentit el patiment que tenim en aquest món, hi ha d'haver alguna cosa que li doni sentit. Admeto que potser no totalment la religió tal com la coneixem. Admeto que hi ha coses difícils d'engolir, que la gargamella no està feta per a segons quins empassams, que hi ha coses que fan riure de la religió, sobretot als impius. Tanmateix no permeto que ningú em negui el sentit metafòric, el que s'intueix darrera les afirmacions sacres. El més enllà existeix, el paradís, el purgatori i l'infern. Si no exactament com està escrit als llibres sí d'una manera aproximada. Perquè és del tot necessari que els pecadors i els mandrosos tinguin la seva recompensa punitiva, que pateixin el que jo he patit. Que sentin a sobre de la pell el foc roent del ferro, la cremor de tots els seus errors comesos en vida. No em queda altre remei que creure en l'infern. En això crec més que en qualsevol altra cosa, perquè hi ha pistes en aquesta vida, parts de l'infern obertes que troben el seu lloc entre els vius. Del cel hi ha menys vestigis, per no dir que no hi ha cap. Perquè de llocs de tortura n'hi ha molts, i a dins de totes les persones hi ha espais de patiment, tanmateix la perfecció beatífica no la veig enlloc, no es pot trobar a la terra. Ara bé, això no em farà perdre l'esperança. Precisament no coneixem el cel perquè és un premi, de la mateixa manera que el que fa anys no coneix el regal, i els nens abans del nadal tampoc saben quins obsequis rebran, per això no sabem res del cel, no perquè no existeixi. Em nego a pensar que no hi ha un més enllà com diuen alguns, i a pensar que si hi ha és una continuació d'aquest ençà en que vivim. No pot ser que no hi hagi premi. Perquè s'hauria de sacrificar la gent si tot fossin martingales? No pot ser que la fe de tantes persones estigui equivocada. Ha d'existir un cel al que anar després de la mort. Altrament, aquest túnel fa por per la seva angostura. No hi poden passar dues persones alhora, cal fer el camí tot sol, enfrontar-se a les pors, enfrontar-se al no-res, a les llums i a les foscors. Jo tinc l'ànima serena per quan arribi aquest moment. Em penso que a la vida he fet tot el que havia de fer, he servit la humanitat tal com he pogut, fent el millor per a mi i per als que m'envoltaven, i fins i tot per a desconeguts que m'he trobat pel camí. No se'm pot demanar més, humanament. Potser després de mort tindré capacitats sobrehumanes i aleshores podré obrar més eficaçment. Això no ho sé encara perquè no ha arribat el moment. M'agrada pensar que serà així. Un indret de pau i serenor, sense competicions ni preocupacions, on les persones se serveixen els uns als altres sense haver-se de trepitjar constantment. Aquest indret de pau i serenor estarà reservat a les ànimes més nobles, i allà podré trobar quan vulgui els grans artífexs del nostre progrés, com per una estranya propietat de divisió de les ànimes qualsevol podrà gaudir de qualsevol sempre que ho vulgui, dels clàssics de l'antiguitat i de la modernitat, sempre a voluntat. I m'imagino un indret on s'haurà acabat amb l'esclavatge de les necessitats corporals. Com a ànimes no necessitarem menjar res. Tot això pot existir després de la mort. Fins i tot venen ganes de morir per tastar-ho. Però això seria fondament anticatòlic. Cadascú ha de morir quan li pertoca, sense avançar ni endarrerir l'hora. El moment de partida només ho pot decidir deu nostre senyor, que se'ns endú quan li ve de gust. Així d'imprevistes són algunes morts, i d'injustes en aparença. Jo escolto amb respecte tot el que diu el capellà del més enllà, que aquesta vida és un examen només. L'haig de creure, perquè hauria de mentir? La tradició no pot mentir, i si bé potser els termes de les seves afirmacions són inexactes o increïbles, el cert és que el fons de la qüestió és irrefutable. Déu existeix, i tot el que se'n deriva és creïble. El sentit de les coses no ens el poden arrabassar els incrèduls. Els descreguts que es riuen de tot perquè no tenen cap esperança de salvació. En la meva ignorància d'aquests temes els compadeixo, fins i tot sense saber del cert en que s'equivoquen. Perquè el que és segur és que jo sóc un bon cristià. Vaig a miga i faig donatius, i cada estiu m'apunto al romiatge de l'ermita de ..., del poble on estiuejo. No permetré que ningú no em digui que això és una perfecta pèrdua de temps, que tan se val i que anirem al mateix lloc jo que faig totes aquestes coses i el descregut que mandreja i peca tot el que li vaga. Hi ha d'haver una recompensa pels justos, i un càstig per als pecadors. Així ho veig jo si més no.
En Procert s'apresà a parlar per posa les seves opinions damunt la taula.
- Ara em surts amb temes escabrosos? Mira que parlar de la mort. A mi em fa veritable por. No sé del cert el que hi pot haver darrera. Si hi ha cel o que hi ha. Tampoc sóc missaire com ja sabeu, pel que per aquesta via no tinc cap garantia. En el fons a tothom li fa molta por la mort, quan en realitat és una cosa de la que res sabem. I a pesar de tot dirigeix tots els actes de la nostra vida, des que ens llevem fins que ens enllitem per la nit. Totes les coses que fem són per fugir de la mort. Per sobreviure dit d'una altra manera. Però què és sobreviure sinó fugir de la mort? La supervivència es molt inferior a la vivència. I d'aquestes darreres en tenim molt poques, només puntualment, en alguns moments privilegiats de les nostres vides. La resta és només trampejar el pressent i tirar endavant, fugint de tot, fugint de la misèria i la gana. Només pensem en morir algun dia amb la feina feta, i tanmateix ens fa tanta por la mort! A mi em fa molta. I ho trobo justificat. Perquè de la mort no ha tornat ningú, o potser alguns de morts fallides, però d'una mort permanent no ha tornat ningú. I a tothom li espera aquest destí, encara no hi ha qui s'hagi pogut escapar. Al costat d'aquesta veritat s'entenen moltes de les nostres actituds. Les guerres, els odis, les traïcions, l'avarícia. Davant la solemnitat del nostre propi final es donen les reaccions més desesperades. Perquè viure amb aquesta dalla a punt de segar-nos el cap, de fer-nos rodanxes i trinxar-nos com el ventre d'un garrí, és molt insuportable, i s'ha de tenir molt d'estómac per poder-ho suportar. Tothom està abocat al final, a la mort, al trencament definitiu amb aquest món. Després de totes les amistats fetes, de tots els lligams que s'han anat estenent, de la xarxa atapeïda de connexions en les que prenem part, al final de tota aquesta feinada de fer-nos un lloc al món, desaparèixer sense més. Anar a parar al fons d'un forat dins una capsa o cremat al foc. Tot per no res. Així s'entén que hi hagi desesperació a la vida, que les coses es facin sense raonar, no per l'interès comú sinó per simple ràbia. Així actuen molts, que veuen com el seu cos putrefacte serà oblidat a qualque fossa comuna passat els anys, i els seus ossos vaporitzats per l'erosió i els elements. Potser un de cada molts centenars de milions perviurà per a estudi de futures generacions. Una esperança minsa. També ens queda l'altre món. Amb això podem somiar tot el que volguem, perquè imaginar-se mons de meravella no co
sta res, pensar en tot el que no tenim aquí i que ens agradaria tenir. Però és dubtós que aquest cel existeixi en realitat. No tindria cap sentit que passéssim per aquesta vida si hi ha d'haver una altra de faula. Perquè no l'estaríem visquen ara mateix? No hi ha cap raó que faci pensar en un cel rescabalador. Si de cas es pot conjecturar l'existència de plànols superiors de consciència. Tampoc els nens entenen el món dels adults, i tot i que estan envoltats d'adults ells només veuen nens, fins i tot als adults els veuen com nens, perquè no comprenen més enllà. El mateix podria passar amb les ànimes, perquè és cert que conforme passen els anys les necessitats són menys i el conformisme creix, sembla que ens desenganxem del món a poc a poc, cada dia que passa, que aprenguem a desitjar la mort. Són coses tristes de les que parlar, però si cal es parla, no seré jo el qui posi entrebancs.


60

- La mort ens persegueix, feu en Solleres. No ens podem evadir dels seus efectes. Això ens afartem de veure-ho cada dia. A tot arreu moren persones. El degoteig és continu. I tanmateix no arribem a fer-nos-hi. Jo mateix he perdut alguns familiars. Però el dolor no és el que més importa. Pensem en el que pot haver-hi darrera del gran moment. No hi ha res en absolut. Una mancança total de totes les sensacions, el buit absolut, el no-res. No hi pot haver cap altra cosa. Sinó ho sabríem, i la vida tindria un altre sentit. Perquè ha d'haver un món on tot són flors i violes? Ja el tindríem ara. La resposta només pot estar en el buit, la manca de substància. I que consti que jo he experimentat estats de percepció molt estranys, després de prendre segons quines coses. I puc dir que he intuït mons a venir, que encara no coneixem. Però ho he fet des de la vida, no des de la mort. Perquè després del morir no hi ha més que negror. No es pot concebre que hi hagi un pla director en tot plegat. No tindria cap sentit tant de patiment. I a la vida es pateix molt, i molt diferentment, perquè n'hi ha que pateixen molt i d'altres que tenen vides regalades. Perquè hauria de ser diferent més enllà? No hi ha cap raó objectiva que ho aboni. S'ha d'aprofitar al màxim el temps del que es disposa, per exhaurir el suc de tot el que fem. Obrar altrament és malbaratar les energies. Perquè no hi ha cap recompensa més enllà. Tot això que expliquen els capellans i escriuen els autors cristians no són més que bajanades. Ells no poden saber del cert que totes aquestes coses són veritats. S'han estès des de sempre, propagant-se i transmetent-se de generació en generació. Ara hi ha corpus doctrinals sencers, construïts sobre l'absurd. Perquè no hi ha cap divinitat que els escolti. Els teòlegs van molt desencaminats si pretenen saber un borrall del més enllà, alguna cosa de certa del que hi ha després de l'instant de la mort. D'això no en sabem res, i aquesta ignorància absoluta espanta. Tampoc ningú no vol investigar aquest terreny seriosament. No vull dir amb tot això que els ocultistes no passin de xerraires. També ho són, en la mateixa mesura que els teòlegs puix que parlen de les mateixes coses inconegudes. Algú hauria de tenir un coneixement de primera mà per poder fer afirmacions categòriques. Haver mort i haver tornat a la terra una desena d'anys més tard, amb una llibreta plena d'anotacions, havent fent un treball de camp exhaustiu. Però això no ha passat encara, i molt em temo que no passarà en el futur. Potser les màquines quan aconsegueixin de pensar assoliran la immortalitat, i no es preocuparan del que pot haver més enllà. Nosaltres ho fem des de la complerta ignorància, i sota la sospita que el que hi ha darrera és el no-res, la freda buidor, dominant de l'univers, els acords del silenci, la detenció de tota activitat. En efecte, el cervell no pot funcionar sense impulsos, sense sang i altres elements biològics. Sembla que quan aquesta màquina s'atura no ha de quedar res, de la mateixa manera que quan se'n va la llum no funcionen els aparells de casa. Ningú no pensaria que la rentadora la fa anar la seva ànima, que se'n va a una altra banda quan es desendolla de la xarxa. Això seria una bajanada. Parella per altre costat al de dir que existeix realment un més enllà. No hi ha res de tot això, tot plegat no són més que camàndules inventades pels poderosos per a sotmetre la plebs, que acostuma a ser crèdula. I encara als nostres dies hi ha prou descreïment, suficient per poder ser mínimament felices les persones. En altres temps era obligatori creure en aquestes històries infumables de sants i màrtis. Qui pot pensar que el Papa té alguna autoritat especial en matèria de més enllà? És una persona com els altres, per molt que es vulgui envoltar de dignitats i misticismes, per molt que vulgui pretendre conèixer dreceres vers la divinitat, trobar-se més a tocar, parlar-hi amb confiança. Al Papa li espera la mateixa buidor i no-res que a tothom, la trista fredor, que no és ni trista perquè en l'estat de no-vida no hi ha sensació. Només uns instants de desgavell neuronal amb unes parts del cervell que viuen mentre les altres moren. Els viatges al cel relatats per algunes persones que han tornat de la mort es poden explicar sens dubte per la manca de rec a parts vitals de la coordinació mental. Però tornant al Papa, la seva capacitat de discernir ni vint-i-quatre hores després de la mort és la mateixa que qualsevol, la mateixa que la portera més ignorant, que la que pugui tenir el més pallús dels mortals. L'únic que el mou, com a tota la seva tropa de bisbes i capellans en major o menor mesura, són els afanys exclusius d'aquest món, no hi ha cap transcendència creïble, cap acte de misticisme que no estigui mogut o bé per l'interès o per la follia. Tinc tot el convenciment que no hi ha res més enllà, que només ens espera la desaparició, per estrany que pugui semblar, per molt que agradi i sigui llaminer de construir mons de somni, recompenses generoses, equitat per a tothom. Si hi hagués esperits flotant pels aires, movent-se entre nosaltres es manifestarien d'alguna manera. Si és que no poden perquè són tan intangibles que àrduament poden barrejar-se amb les coses que coneixem del món, aleshores és que molt més simplement no existeixen, tenen tan poca matèria que no en tenen al capdavall. Personalment em resulta més fàcil pensar d'aquesta manera. Així no m'haig d'amoïnar de fer càbales i perdre el temps. Prou feina tinc per a sortir endavant com per estar fabulant històries o creient en la veracitat dels que fabrica altri. Després hi ha el missatge metafòric, el que volen dir les ensenyances més allà de l'evident. Sembla que per aquí es pretén arreplegar els escèptics, dient-los que tot són imatges, poesia, que cal donar una interpretació, cadascú la que li vagi bé. Això és un disbarat dels grossos. Perquè si es vol dir que no es facin coses dolentes perquè estan mal fetes, amb dir-ho ja n'hi ha prou, no cal vestir la veritat de faralaes quan ja té la seva mateixa substància per mantenir-se, resulta ridícul. A part que aquests preceptes fabulats formen part de la nostra natura, perquè els que no tenen credo monoteista segueixen respectant unes quantes normes. Són anteriors a la religió, cosa que referma més la inutilitat d'aquesta. No serveix de res especular amb coses que són del tot desconegudes, que no hi ha cap manera ni es coneix encara de saber-ne res, ni un esbós, ni saber per on van els trets. Res de res, el silenci en la seva desoladora totalitat, la manca de sensacions i de reaccions. Una existència basada en la inexistència no pot donar-se, costa menys de creure i de pair, o si més no a mi m'ho costa, que hi ha una aturada de funcions i una manca d'activitat, que no hi ha res, que la inèrcia que creiem tenir perquè sempre hem funcionat no és tal i que en un instant pot deixar de girar l'engranatge biològic. I pensar que al voltant d'un fet buit s'han escrit muntanyes de llibres, els més famosos que han existits, els més copiats i els més reverenciats. Tot un compendi de mentides oneroses, perquè la inconsciència del veritable futur indueix a sacrificis estèrils, a estar-se'n de coses de les que gaudiríem si no tinguéssim aquestes pors. Tot plegat fa enrabiar. Que pugui haver tanta gent involucrada en aquesta conspiració, per fer-nos creure en faules sense fonament, per fer-nos anar a un edifici sense singularitat espiritual demostrable a fer el paperot. I hi ha tanta gent que hi creu de veres!
- Ets un descregut de primera categoria, seguí el senyor Escofet. Dius que no hi ha res. És que potser poden estar equivocades generacions i generacions d'humans? Per alguna cosa els llibres sagrats es remunten al més antic de la nostra existència civilitzada, abans que la història mateixa. Fins i tot els salvatges creuen en els esperits i el més enllà. I tu senzillament dius que no tens proves, que ningú no ha tornat. Em sembla d'un escepticisme lamentable. Així no es pot ser feliç. Sense creences no es pot assolir la felicitat. Cal tenir un futur en perspectiva per poder construir el present. No es pot pensar en al mort com en un final. La mort és un començament, del món a venir, de les coses millors que ens esperen a l'altra vida si fem el que cal en aquesta. Ho diuen les escriptures, i ho diu el Papa, que és una autoritat en la matèria, perquè està més a prop de Déu que la resta. Això és el que el diferencia. I que Déu existeix no ho dubtis pas. La fe de milions de persones i de civilitzacions senceres ho demostren. Aquestes són les proves que demanes. En segles d'existència civilitzada dels humans sempre ha planat el més enllà, la seva existència palpable, ha traspuat per tots els textos, ha estat a la boca de tots els pensadors. I tota aquesta host de ments esclarides resulta que persegueixen fum, un núvol de boira que s'esvaeix amb una mica de marinada, s'han enganyat a si mateixos al llarg de la història. No em facis creure que ho penses així realment. El que passa és que vols fer-te l'interessant, l'escepticisme està de moda. Tu vols puj
ar-te al tramvia com molts d'altres, i en el fons, en la soledat del teu llit, quan tanques el llum sents la por de l'avenir, del més enllà, perquè saps que hi ha alguna cosa que ens està esperant, i no pots estar-te de preguntar-te si les coses que estàs fent a la vida et donen alguna garantia de futur quan arribi el moment. No facis aquesta cara. Tothom té por de la mort, i d'una cosa que és el no-res no es pot tenir por, ni tan sols irracional. Si hi ha aquesta temença és perquè hi ha parella la intuïció d'alguna existència, la feredat de morir no es pot justificar en el no-res, en la manca de sensacions, en el col·lapse definitiu del sensori. Perquè si fos així no hi hauria cap raó per sentir por. I tanmateix tothom té por del que li passarà després de morir. S'ha de tenir molt de respecte pel Papa. És una autoritat en matèria de transcendència. Està acostumat a tractar directament amb Déu Nostre Senyor. Sap coses que la resta de mortals no sabem, per aquesta raó les seves paraules són inefables, vull dir que el missatge que dóna s'ha de prendre com un anticip del que ens trobarem a l'altre món, que transmet les coses que no es poden explicar. D'aquí la confusió que hi ha a voltes als textos sagrats, perquè es tracta d'explicar l'inexplicable, d'extricar l'inextricable. S'ha de fer per mitjans subtils, sense fer servir l'obvietat de dir les coses tal qual són. Per fer creure en els valors enlairats de la religió a les masses cal embolcallar el missatge de metaforisme, d'imatges, d'un continent atractívol i empassader. És l'única manera de fer que el gruix de la població segueixi determinats preceptes, que per altra banda són del tot necessaris pel manteniment de la vida i la societat. Sense ells estaríem del tot perduts, naufragats en mig del desori. Per això serveixen aquestes pors, i fem bé d'aprofitar-les, perquè són coses bones els que es transmeten en les prèdiques dels capellans, coses que tothom hauria de tenir present i seguir quotidianament. Què faríem de les nostres vides si no tinguéssim aquestes guies, si no hi hagués qui ens digués cap a on anar? Ens gronxaríem entre extrems sense remei. Per sort tenim la transcendència, que ens diu quin camí agafar en cada moment, el que condueix a un més enllà profitós i tranquil, amb recompensa. I que consti que jo no sóc un gran devot, perquè en certa manera considero que la litúrgia no deixa de ser arbitrària, i que la seva importància és relativa i relacionada només amb el missatge de fons, però és que les teves paraules m'han revoltat. Em faig creus que pugui haver una persona amb aquesta manca de cimentació, construint una vida abocada al no-res, al buit absolut. Em sembla una idea esborronador per creure, que fa que res no tingui sentit, i que explica la teva indolència per algunes coses relatives a la moral. Voler esprémer l'existència com una taronja condueix directament a les ansietats i a la desorientació. La moral i l'ordre donen recolzament a la vida, un lloc on a repenjar-se en els moments de necessitat, sense el qual tot es redueix a deixar-se arrossegar. Jo no vull ser un arrossegat, viure a mercè dels meus sentiments i de les meves necessitats. Necessito necessàriament creue en alguna recompensa, en que estic fent les coses bé i no malament, en que hi ha un ull que m'observa per gratificar-me. Si no pensés això no suportaria la vida, estaria del tot perdut, com em penso que t'ha de passar a tu mateix. Tothom té por de la mort, i raonablement, perquè del que fan a la vida en depèn el que els hi espera.


61

- Pel que a mi respecta la mort és una incògnita, digué en Procert. Hi ha qui pensa que té una resposta clara a aquest respecte. S'equivoca de mig a mig qui així pensa. Perquè hi ha coses de les que no es pot saber borrall. Coses incògnites com deia, coses que no es poden esbrinar. I la mort és una d'elles. La més gran de totes. No hi ha cap certesa que el que diguin els frares sigui el cert i que tota la resta de gent estigui equivocada, però això no demostra que els que pensen en el no-res únicament tinguin raó. Ni uns ni altres no poden saber del cert el que estan dient, tot es qüestió de creences. Perquè creure en el no-res també és una creença, igual que empassar-se tot el credo catòlic, o d'altres confessions parelles. Jo personalment no sóc aficionat a les misses, se'm fa costa amunt escoltar les paraules pocasoltades d'un mossèn que repeteix com un lloro el que li han ensenyat al seminari i els seus col·legues. M'agradaria que tinguessin una mica d'iniciativa personal. Per altra banda les esglésies són decoratives, exultant moltes vegades de barroquismes i detalls sense parió. Les parets del vaticà són una veritable joia. Ho dic des del desconeixement perquè no les he vistes personalment, tanmateix crec en la paraula dels que han pelegrinat fins allà i en la fidelitat de les fotografies. La mort se'ns endú tot el que estimem a la vida, els pares, els fills, la família, els amics, els coneguts. Totes les morts són doloroses, però n'hi ha que ho són més que la resta, que semblen especialment innecessàries, malèfiques. I tot i això no es poden evitar. Perquè la dalla de la mort sega els peus de qui vol i s'endú el cadàver sense fer soroll, perquè les coses de la vida han d'anar així. Tot té un altre sentit estant la mort pel mig, les coses més insignificants prenen protagonisme, com si calgués aquesta sentència biològica injusta per fer que tot el que ens envolta es tenyís d'un altre color, de color de sang o de dolor. Cada petit gest que fem està condicionat per la presència de la mort, i encara hi ha molts que pretenen ser vitals, esprémer la vida com qui es fa suc d'una taronja. S'enganyen a si mateixos perquè la mort és una cosa segura, i destructora. No deixa res al seu pas, el temps, la floridura i les mosques acaben per desfer tota la construcció humana. No hi ha cap remei a aquesta realitat, i això cal tenir-ho present en tot moment. Per alguns pensant en el no-res, per d'altres amb la ment en el paradís que poden estar-se guanyant. Potser hi ha una figura celestial que arreplega tots els actes de la vida i els posa als plats de la balança, per fer-se una idea cabal del que hem fet de l'existència. Em sembla atzarós afirmar-ho amb rotunditat. Tant pot ser això com una cosa totalment diferent. Perquè no sabem res del que hi ha després, i per aquesta raó tot el que poguem dir són només especulacions. No podem saber ni que existeixin les ànimes, no han estat demostrades, no hi ha propietats comprovables que ens les palesin. Ens hem de refiar de les intuïcions i sentiment entaforats a les entranyes per segles de tradició. Tal volta hi han mons més enllà d'aquest que coneixem, tan superiors que no tindria sentit de manifestar-se especialment en aquest, o potser hi ha un silenci esborronador. Quilòmetres d'espai infinit sense cap altra contingut que una vaga consciència. Totes aquestes coses són possibles, i ningú no pot afirmar verament que les coses vagin en una o altra direcció. Aleshores perquè hi ha tanta convicció en les promeses un cop ultrapassat el llindar de la vida? Sense cap prova consistent, milers de milions de persones viuen convençudes que el més enllà és necessari, que les coses no s'acaben amb una vida, que és un espai massa breu de temps com per a justificar la meravella d'una ànima pensant. Creuen sense proves que hi ha un significat transcendent a tot plegat, que de cap manera no som màquines perfectes, incapaces de comprendre's a si mateixes, que un cop se'ls acaba l'energia o l'equilibri deixen d'existir i prou. Jo no ho crec, no m'hi jugaria el braç en aquesta teoria, perquè és tan arbitrària com tota la resta. Algunes persones pensen amb graus diferents respecte a la realitat del que es trobaran. Creuen en divinitats més o menys concretes, que es poden emmotllar a les necessitats, que garanteixen un nivell d'exigència. Sense punició no hi ha humanitat. És necessari que l'ull ens observi perquè no ens matem els uns als altres i ens arranquem els ulls com corbs. Jo hi penso de vegades en la mort. Ara la tinc més propera que abans, sempre la tenim més a prop cada dia. Quan la vida tot just començava no em plantejava el sentit de la meva vida. Ara tampoc no m'ho plantejo. Només sé que el destí final em condicionat, m'estenalla, em fa sospesar cada petit acte, perquè tot està encaminat a un destí fatal, no es pot confiar en una immortalitat que no està garantida. I fins i tot els més cèlebres acaben per ser oblidats, la seva cara, el seu nom, només queden algunes obres col·lectives, personatges del que no se sap gran cosa i dels que podem tenir el convenciment que el pas dels mil·lenaris farà tard o d'hora desaparèixer. Perquè res no roman per sempre, només el buit a la immensitat de l'espai. M'agradaria perdre'm en mig de les estrelles, navegar estelarment per sempre, espaiosament, sense haver de pensar ni pair, jo sol amb la consciència. Aleshores podria plantejar-me les grans preguntes i estic segur que trobaria les respostes. Tot això si tingués una vida per sempre. No és el cas. La mort sempre amenaçadora ens espera tots, ens va trinxant per torn, fent de les nostres esperances carn picada. Sanguinolenta desfeta humana que es corromp sota terra, niu de mosques i de cucs repugnants, els animals de la terra, cecs i àvids devoren les despulles. Aquest és el destí que ens espera, i la incertesa de no saber si una part de la nostra vida es desprendrà a les darreries i encetarà el seu vol al més enllà, a mons de fantasia. No ho podem saber i no hi podem comptar, però tampoc bandejar, perquè potser les amenaces del clergat són certes, les admonicions dels capellans contractes de curs legal. Sempre amb aquest dubte, entre la immoderació i el sentiment de culpa, entre la por de morir i la por de ser eterns. Cap de les dues opcions no sembla creïble, el que ens espera és un tercer estat insospitat, del que no sabem res. Cada dia pensant en el final, en com es van perdent els amics, els familiars, de com es v
euen passar els anys, que rosseguen el cos, que acaba escrostonat i feble. Sempre amb aquest sentiment a sobre, el del destí, ineluctable, omnipresent, amenaçador. Quin sentit podria tenir la nostra existència? Perible i inútilment allargassada. Però cal donar un missatge d'esperança. El cert és que es pot oblidar indirectament la destinació. Encara que soterradament segueix present es pot apagar del cervell, fer-la fugir durant uns moments o unes hores en que la lucidesa deixa pas a la rauxa més salvatge, en aquests moments d'excitació la presència del destí es fa difús, sembla que les amenaces de mort s'esvaeixin, aleshores podem gaudir d'alguns moments de vida, de la sensació poc genuïna que viurem per sempre. Aquests moments justifiquen la resta, la negror i la sotsobra. Són els moments en que la llum espurneja, en que llampecs de llibertat fan les hores passadores. M'agrada tenir aquesta mena de moments, per bé que amb els anys canvien, sempre perviuen, perquè són necessaris per fer el món suportable.
- Tu ets un optimista, digué en Solleres. Després del tot hi ha el no-res. Em sembla una conseqüència natural. No es pot dir seriosament que hi ha la mateixa probabilitat que hi hagi les invencions novel·lesques que el no-res. La inexistència sempre és més probable, la major part de l'univers està buit, el normal és el no-res, l'absència. Per això és el que hem d'esperar més enllà. De cap manera no podem confiar en que aquestes faules increïbles que expliquen els entesos en teologia tinguin un bri de semblança amb el que ha de passar de veritat. Només són contes, que serveixen pels ignorants i per als que els eduquen des de petits. Per a la resta de la gent aquestes històries no tenen cap valor. És clar que sempre hi ha la qüestió de la moral, el sentit metafòric. Perquè es veu que hi ha coses que són molt necessàries per a que els humans podem viure, que garanteixen la convivència, no mataràs, no robaràs, aquestes coses. I per un decàleg ens hem d'empassar tota la fantasia que el segueix. No té cap sentit creure en aquesta mena de recompenses. En realitat no hi ha res a recompensar. El buit, tan buit que ni és buit perquè no té condició d'existència. El no-res aclaparador, si és que la inexistència pot ser aclaparada, la mancança de tot fins a un extrem en el que no hi ha òrgans sensibles que se'n puguin adonar d'aquesta mancança. Tot comença a faltar en el moment final, les parts del cervell es desconnecten una darrera l'altra, fins arribar a la desaparició de la consciència i de la inconsciència. No es pot creure en cap altra teoria amb la raó a la mà. Perquè les dades observacionals confirmen que no hi ha res més enllà, i el cervell escèptic només pot creure en l'absència de sensació per a post-mortem. És una ridiculesa creure que hi ha un món de les ànimes o que ens espera una recompensa o cosa semblant.
- Ets un inconscient, el tallà l'Escofet amb les galtes enrojolades. Com pots negar l'existència de la divina providència? Això és un disbarat. I tant que hi ha recompensa! Hi ha un cel i un infern, en el qual et cremaràs tu si segueixes amb aquestes idees tan descregudes. No és possible que pensis en aquest buit absolut. El que passa és que no et vols sacrificar, et vols justificar al preu que sigui, amb actituds negadores, perquè així t'estalvies de fer examen de consciència, d'enumerar les coses que has fetes bé i malament. Però ningú no et lliurarà de l'examen del més enllà. Pots estar segur que hi ha un ull poderós que t'està mirant en aquest moment, i controla fins el més petit gest de la teva vida. Jo sóc un gran pecador, ho reconec, tinc les meves debilitats, però si més no m'acompanya el penediment, la culpa. Tot amb la deguda moderació. Això em dona unes garanties que no permetré que tu me les arrabassis amb aquestes teories del no-res. No he sentit a la vida bajanada més gran que aquesta de que hi ha el buit més enllà. Totes les religions apunten a un altre món, el missatge de Crist, i totes les altres creences. La transcendència ha acompanyat l'home des de sempre. I ara tu ho vols negar tot per manca de proves. No saps encara el que és la fe? Cal tenir-la per fer innecessàries les proves. Ella pot ser la teva guia. Jo estic convençut que existeixen coses que escapen de la nostra comprensió, que només podem creure per la inspiració divina. Tu també hi hauries de creure. T'hi va l'eternitat. Quan penso en el mossèn i en les coses que diu, moltes són desencertades, reconec que de vegades pixa fora de test, que diu coses que no es pot creure cap persona amb raciocini, però aquesta no és la qüestió. El cas és que cal trobar el sentit que hi ha darrera de les paraules, el que volen dir els missatges més enllà del seu text literal. I la religió ens parla de treball i respecte, d'amor si vols. Coses molt indispensables avui dia, i que poca gent abraça. Perquè n'hi ha molts que tenen molt poques ganes d'esforçar-se i treballar. Tothom vol que li donin les coses fetes, que se les pugui posar a la boca sense haver de fer altre esforç que estirar la mà. Són com l'home de la casa amunt de la sorra. En fi, no us vull avorrir amb coses que segurament ja deveu conèixer. La mort és la porta de la transcendència, és el moment en que es judiquen les accions, les bones i les dolentes, el moment en que s'ha de fer un repàs a tota la vida. Veure en quins moments hem estat humans i en quins inhumans, quan em allargat la mà al patidor i quan em girat la cara. Totes aquestes coses han de tenir una importància. Consti que jo no sóc especialment missaire ni creient, com ja us he dit més d'una vegada. Però el que no consento és que s'escarneixi la veritat i el més enllà. Amb les coses sagrades no es pot jugar, se'n ha de tenir un respecte, per poc que a dins del cor hi hagi una mica de fe. Jo no sóc un gran creient, però tampoc un descregut que manca la deguda consideració a les veritats de l'església. S'ha de tenir respecte per les coses sagrades i del culte, no es poden dir segons quines coses. Si hom vol estar en pau amb Déu i amb la pròpia consciència. Jo ho estic amb les meves creences, perquè ningú no em podrà convèncer, que aquestes idees reduccionistes, que refusen la complexitat celestial, que pretenen que tot el que ens espera és un buit sense sentit, s'equivoquen. Hi ha més enllà altra cosa que no pas negacions i buit. Cal creure-hi per veure-ho.