La mort d'en Joao Menesses

El cadàver resultava sospitós per al detectiu Mora, que observava l'escena del crim amb deteniment, aturant-se a tots els racons a veure si en podia treure l'aigua clara. El cadàver era al bell mig del carreró, amb un tret al cap, i una pistola a la seva mà dreta, el cadàver encara tenia pres el gatell de l'arma. El cos sense vida del difunt de sobte es va aixecar, primer donat-se impuls amb les mans i després amb les cames, i s'apropà al detectiu Mora per allargar-li la mà. Aquest restà estupefacte de primer, però de seguida s'adonà que estava tenint un episodi d'al·lucinació, corrents en ell per la ingesta desaforada de psicoactius de la seva joventut. El cadàver li va indicar amb una senyal que el seguís. El detectiu Mora no podia fer-ho, ell sabia que els altres no veien el mateix que veia ell, no podia moure's de puesto, sempre podria dir que havia tingut un mareig, que no es trobava bé, per justificar el seu aïllament en el cas que l'estiguessin parlant en aquell moment. El cadàver va donar-se per assabentat que no el seguiria, així que li va deixar una adreça anotada en una finestra, eixugant el tel que s'hi formava. El detectiu retingué l'adreça al seu cap. Segons després el cadàver ja no hi era.

- Que li ha passat detectiu? Un altre cop els marejos?
- Si noi, no em deixen viure.

Parlava amb un dels policies d'uniforme que custodiaven l'escenari del crim. El cadàver ja no hi era perquè se l'havien endut a l'institut anatòmic a fer les proves forenses adients. L'examen donà com a resultat que era impossible que s'hagués disparat ell sol, tot plegat era una escenografia. Mentre això deia el metge al detectiu i a dos col·laboradors seus que hi eren presents, el cos sense vida va obrir els ulls, i va incorporar-se lentament. Va mirar el detectiu, tots dos sabien que només es podien veure mútuament. Ara el cadàver va parlar.

- T'espero aquesta tarda, a on ja saps. No em facis esperar, tinc notícies molt importants que donar-te.

El detectiu pensava anar a l'adreça. Era segur que el cadàver no parlava, i que no li havia dit res, cap missatge del veritable mort, només era el seu cervell, les parts més irraonades, que provaven de comunicar-se amb ell. Si no compareixia a la cita podia trobar-se que s'agreugés el seu estat, li ho havia dit el metge, havia de seguir els seus instints, els seus cops de cor.

El forense tornà a ficar el cos a dins de la nevera que li corresponia.

- Sens dubte que ha mort per traumatisme cranial produït pel colpeig d'un objecte contundent i punxegut, poc esmolat, amb una força considerable atesa la fondària del trencament de l'ós parietal. Així - el forense va escenificar el cop amb escassa convicció. El detectiu ja se'n feia una idea, al capdavall el cas l'importava poc. Sempre algú o altre acabava per donar amb el culpable, o si no s'arxivava i en pau. No calia escarrassar-se gaire, només estar a punt pels moments d'acció. Tenia al cap la seva cita de més tard, per la tarda, al lloc que li havia dit el cadàver, no hi podia faltar.

Va pujar a les oficines, a dalt l'esperaven dos oficials de paisà, que venien de fer una ronda per la zona d'aparició del mort. No havien trobat res de res. Per sort algú altre havia pogut identificar el dissortat. Era un executiu d'una cadena de supermercats, que venia amb tota probabilitat de tancar un tracte amb una distribuïdora de llet en pols, que tenia les oficines a la vora. L'havien trobat mort a mig camí entre la distribuïdora i el seu cotxe, que també havia estat localitzat pels agents de paisà. No tenia enemics declarats, i a la seva feina era eficient sense destacar. Ningú no tenia motius per matar-lo.

Si més no això deien. Caldria esbrinar-ho. De sobte la planta del rebedor de la comissaria comença a bellugar-se, amb un moviment compassat, gronxador, no atribuïble a la força del vent, després amb un esternut li sortí una boca, i uns ulls a sobre rodons com taronges. Tenia alguna cosa a dir-li, sens dubte.

- No t'oblidis del cadàver, et pot explicar coses molt interessants, de tu mateix, de la teva feina, del que vols a la vida. Hi ha molt per conèixer, i molt poc temps, les oportunitats no es poden deixar passar. Pensa-hi. Has de comparèixer, no te'n penediràs, paraula de planta.

Seguidament i amb un esforç a les faccions va poder fer treure un parell de potes verdes i elàstiques de la terra del seu test, i va marxar pausadament, amb les mans ficades dins la seva tija, en dos orificis a tall de butxaques. Semblava una planta trempada i tranquil·la. Potser hauria de confiar-hi.

Els agents de paisà es disposaven a tornar a l'escenari del crim, amb noves dades, mentre que el detectiu volia sondar personalment l'entorn de treball del mort, que es deia Joao Lucas de Menesses Cifuentes Rosli, emigrat al país des del Brasil feia una desena d'anys. S'havia integrat força bé a les costums del país, casat i procreat, i trobat una bona feina.

Això deien els seus companys de despatx, que el tenien per una persona sospesada i serena, que no deixava les decisions a l'arbitri de les circumstàncies. Tenia un control relatiu de la seva vida, de tot allò que li era útil, de petits aspectes poc significatius que li feien agradosa l'existència. Ningú del despatx no podia dir una paraula en contra d'en Joao.

- Em sembla que tots vosaltres teniu en massa bon concepte aquest Joao. Algun defecte havia de tenir, no? Tu, la rossa, contesta ara mateix, segur que hi ha coses que em vols explicar que calles. Ja me les conec les que són com tu. Et penses que em podràs enganyar? A mi no m'enganya ningú, perquè sóc perspicaç, i tinc experiència. Ne vistes de tots colors, no sereu pas vosaltres els que m'aixequeu la camisa.
- Puc tornar al meu lloc? Tinc feina.
- D'aquí no es mou ningú fins que no em digueu la veritat. Sé que m'esteu amagant molt.

Aleshores un dels ordinadors, un de gran i vell que era al passadís sense que ningú en fes ús, que es conservava com una peça de museu, va començar a visualitzar estranyes imatges per la seva pantalla. Allò era molt estrany, perquè l'ordinador era desconnectat, així doncs només podia ser el cadàver que provava de comunicar-se. Va aparèixer al mig de la pantalla, amb cucs a la cara, sortint d'alguns forats de les seves galtes, era molt desagradable tot plegat. Li va fer l'ullet i va desaparèixer. Tot estava dit. Havien quedat per una hora i havia d'estar, per la tarda.

El detectiu va tornar a l'interrogatori, sense resultat. Quan ja marxava, se li va apropar una de les secretàries, la que duia un pentinat horrorós, amb rínxols per tot arreu, tenyits d'un color rogenc que no li esqueia gens al color de la cara.

- Voldria parlar amb vostè, detectiu, crec que tinc algunes informacions importants que comunicar-li.

Li va explicar amb pèls i senyals tot el que passava a l'oficina. En realitat tot plegat no l'importava un carall al detectiu, que si aquest no's feia amb aquell, que si hi havia aquestes i aquelles rivalitats, que si amors per aquí i per allà, amb dates detallades, amb intensitat detallada. Tot un plegat de dades irrellevants segons el parer del detectiu, que observava el cadàver a la pantalla de l'ordinador que havia tornat, i que li feia ganyotes. No sabia com treure's de sobre la secretària quan li va explicar alguna de les claus de la investigació.

- En Menesses treballava per a un grup d'enginyers que tenen en projecte la construcció d'un pont per sobre de la badia. Estava a punt d'arribar a una entesa, entre les dues parts, era un negociador habilíssim, però m'han arribat rumors que des de la direcció de la companyia no es volia la seva col·laboració.
- Què diu ara? Què tenen a veure els supermercats amb el pont sobre la badia? No tenen res a veure.
- Hi tenen molt a veure, perquè els nostres supermercats abasteixen l'empresa de restauració que dona de menjar les oficines on hi ha la seu del gabinet d'enginyeria.
- No li sembla prou llunyà fet i fet?
- De cap manera, el món dels negocis funciona així. En Menesses s'hi va anar ficant, primer amb contactes a l'empresa de restauració, després amb la consergeria de l'edifici, al final va passar a ser una peça indispensable de l'estructura de control dels gabinets, i finalment va anar a parar de mitjancer en les negociacions al voltant de la construcció del pont, a les que dedica un terç de la jornada. És un home amatent i disciplinat, és normal que li assignin aquesta mena de responsabilitats.

De sobte els rínxols de la secretària es transformaren en cucs vius, amb moltes potes i amb el cap de serp, i un rengleró de dents esmolades a cada mandíbula. Eren animals ben estranys.

- Em sap greu però haig de marxar. Altres indrets demanen la meva atenció, no puc estar per vostè indefinidament. A reveure.

La cosa estava clara, tenia relació amb el gabinet d'enginyeria, allà havia d'anar tot seguit, encara era pel dematí, havia de resoldre l'assumpte o si més no deixar-ho encarrilat abans de la tarda, quan tenia la cita a l'adreça que li havia donat el cadàver. En passar per la comissaria va consultar a la xarxa. Una recerca que el va conduir a una adreça, consultable a vista d'ocell. Allà no hi havia res, només un solar abandonat. No entenia que havia de fer allà.

Es va moure fins al gabinet d'enginyeria. Allà hi treballaven un bon grapat de dropos, tots ben ajaguts a les seves cadires reclinables, res a veure amb els bancs de fusta de la comissaria que quan les cadires eren plenes calia fer servir, sobretot per part dels que treballaven al carrer i no tenien un despatx particular. En fi, que el gabinet d'enginyeria semblava una bassa d'oli, tots en silenci ben escarxofats a les cadires amb tres o quatre graus de llibertat, i mirant amb atenció astorada la pantalla de l'ordinador. El detectiu va entrar i ningú no va moure ni una cella. Finalment d'un despatx del fons va sortir un home calb i amb el front solcat d'arrugues, que es passava el dit per la part baixa del nas nervi
osament.

- Detectiu, m'han avisat que vindria. Quina gran pèrdua la d'en Menesses, un home tan brillant, tan adient, tan ... em falten les paraules. Si no l'haguessin mort qui sap si en poques setmanes no haguéssim tingut un acord definitiu pel que fa a la construcció del pont. Ha estat una gran pèrdua. Sa suïcidat, oi?
- No li he dit res de la causa de la seva mort, perquè ho diu que s'ha suïcidat?
- És el que m'han dit, aquí tenim molts contactes, oi que m'entén? Al més alt nivell, persones molt importants, m'entén, oi? No tenim limitacions alhora d'assabentar-nos de les coses.
- Doncs no s'ha assabentat vostè que ha estat assassinat, les proves ho demostren. I em temo que la resposta a tot aquest embolic es troba molt a prop d'aquí, en aquestes oficines.
- Vol dir que l'han mort? I diu que hi ha proves? Ja ens encarregarem d'aquestes proves, vull dir que farem un contra-anàlisi amb els nostres experts per tal de verificar si realment és tal com vostè diu, permeti'm que ho dubti, el suïcidi sembla plausible, era una persona inestable.
- Acaba de dir que era una bellíssima persona, treballador, íntegre i equilibrat, ara és un pertorbat?
- Vull dir que s'ho prenia tot a la valenta, és a dir, que estava passant una situació personal, és a dir que tenia canvis d'humor, per altra banda era un treballador infatigable, i molt eficient, amb molt bones idees. Una gran pèrdua, en veritat. I ara si em disculpa tinc molta feina.

No seria la primera vegada que li passava una cosa semblant al detectiu. Un altre coi d'institució del govern, uns pelacanyes que no eren ministres ni secretaris d'estat, ni militars ni res que s'assemblés però que tenien el dret de matar a qui els hi fes nosa sense donar explicacions. En tornar a la comissaria li comunicaren el que ja es temia, el cadàver havia desaparegut. S'havia perdut en un trasllat, perquè l'havien demanat els d'una secció dels serveis secrets per un afer lògicament secret, i el vehicle que transportava aquest i altres cossos havia estat assaltat.

El metge forense estava suós i desencaixat quan el detectiu el va anar a visitar. Havia hagut de canviar les seves apreciacions. Segons va jurar i rejurar no havia observat els indicis prou precisament. Amb la nova perspectiva, amenaces no cal dir-ho, el mort s'havia suïcidat de totes totes i no quedava altre que tancar el cas.

Així ho va fer el detectiu, que ja veia pertot ombres que l'indicaven que era hora de fer el dinar. Després, sense temps de fer la sobretaula havia d'anar a on havia convingut amb el cadàver.

Un cop al solar abandonat hi va penetrar amb cautela. No sabia el que podia trobar-s'hi allà dins. Una veu li va parlar des d'una mena de casetó construït amb restes de sostres d'uralita. Dins hi havia un home pudent, ferit d'arma blanca, que agonitzava feia dies. L'espant el va garratibar. De seguida que es reféu pogué conversar amb l'home que parlava amb un fil de veu.

- Fuig del país, t'esperen hores terribles, hauràs de veure com la sang i el dolor s'escampen, pertot, ningú no pot escapar, només els que tinguin la gosadia de canviar ara podran sobreviure. Mira el que m'ha passat a mi, pensa en el que et pot passar a tu, tu pots ser jo, jo puc ser el teu futur, imagina't morint en aquest solar, en solitud, com un boig, sense conhort d'altres, ni carícies d'un ésser estimat. Pensa-hi i fuig.

L'home va expirar. Sens dubte que les visions l'havien conduït a un bon cul-de-sac. No l'havien ajudat a resoldre el cas. No pensava fugir d'enlloc. Li agradaven les seves visions, de tant en tant eren molt profitoses, sempre agradables de tenir, recordant-li els anys de la seva jovenesa. Perquè hauria d'amagar el cap sota les ales. És clar que també li podia passar a ell, però lluitaria perquè no fos així.

De tornada a la comissaria les coses havien canviat. La premsa havia esbombat la relació del mort amb el grup d'enginyers. Se sabia que exercia de mitjancer i alguns opinaven que havia estat mort per tal d'obstaculitzar el procés de construcció del pont. Els dos països implicats, Zètia i Ítia, s'acusaven entre ells de no voler la finalització del projecte, la qual cosa era certa de totes totes.

Així doncs calia reobrir el cas i trobar els culpables, així ho volia el comandament de la policia. El forense va tornar a la seva versió anterior, en la que descartava per ridícula la possibilitat del suïcidi. Fins i tot des del gabinet d'enginyeria van proporcionar un culpable. Un enginyer reaccionari afiliat a un partit d'ultra-dreta que era contrari a pactes amb l'enemic de sempre, i a títol particular havia decidit acabar amb la vida d'en Menesses. El detectiu no s'ho va creure, ni de bon tros, però no podia fer res de res, a part que la seva feina poc l'interessava. Només feia el que li manaven, i si podia enxampar un culpable de tant en tant ja es donava per plenament satisfet. L'enginyer era culpable, no hi havia res més a dir.