La Montse i la Dolors

La Dolors era prou jove quan el pneumòleg ja li havia dit que la fibrosi pulmonar no tenia solució, que l’anirien controlant, que havia de deixar de fumar i no sé quantes coses més i que donat el cas, si la cosa avançava molt de pressa, que la posarien en llista d’espera per a un transplantament de pulmó. Era l’única solució.
...........................

La Montse era poqueta cosa de mena, però no era per la síndrome de Down, era perquè havia nascut així de menuda i de vergonyosa. Per no gosar, gairebé ni gosava parlar. Però això sí, sempre somreia. Tenia un somriure d’orella orella que es feia més gran quan algú li deia alguna cosa. El millor que li havia passat a la vida era que tothom l’havia estimat, si més no a ella li semblava i això és el que comptava!

Si alguna cosa tenia, tot i que no ho sabia explicar molt bé, era que a vegades, al cap del dia, es sentia una mica trista pensava, per no poder “fer coses importants “. És veritat que havia après a ser gairebé independent, però ella això ho trobava una tasca mediocre, aspirava sense saber-ho a grandeses sense concretar... aquell desig de fer quelcom “important i valuós” no l’ha va abandonar mai.
.........................................

Va ser en un tres i no res. Acabaven de deixar les bosses amb la compra sobre el llit, quan aquell incipient ofec de feia una estona, va deixar de ser incipient i va prémer la gola tant, que la Dolors es va pensar que mai més podria ficar-se dins ni una engruna d’aire per sobreviure.

Per sort va ser un ensurt, un de gros, , però un ensurt. Quan li van donar l’alta i va tornar a ser a casa, la Dolors va començar a fer preparatius secrets, no fos cas que el pulmó donat no arribés a temps. Donat el cas, no volia que l’últim moment de la seva vida, l’agafés ni bocabadada ni desprevinguda.
..................................................

Quan la Montse va creuar la carretera sense mirar, allà al terra, entre el grinyol dels pneumàtics que frenaven, la cridòria dels que ho van veure, el sol que cremava de valent i els vidres escampats i fets trossets, el seu somriure de llum va semblar més clar que mai. L’ambulància se la va endur viva de moment, però va ser en va perquè poc després el cor va deixar de bategar, tímidament, igual que havia estat la seva vida

Malgrat que alguns amb síndrome de Down com la Montse, tenen complicacions cardio-respiratòries, com que ella no en tenia, els seus pares en van donar permís.

Aquestes coses es fan de pressa, de manera que van localitzar la Dolors ràpidament i li van trasplantar el pulmó, que mort per a una, s’havia mantingut viu per a l’altra.

La Dolors recuperada i amb nova vida, mai va saber que havia contribuït i acomplert el desig secret de la Montse de fer quelcom de valuós
Glòria Vendrell i Balaguer