La meva condició d'amant

Pasa lenta la setmana,
prop de cosos extranys que no m'emparen,
entre veus i sorolls que no m'anomenen
i em sento oblit.

Pasen grisos els dies
mentre espero ser,
prop de les teves natges madures,
al teu llit.
Prop del teu cos còmplice,
que venç amb mi d'amagat,
un cop per setmana,
aquesta resaca de l'anonimat.

Per què només els Dissabtes,
a soles amb les teves carícies
recordo qe estic viva
i voldria morir estimant.

Per què només llavors entenc
que els meus dies no moren pas
com si res.


I és així com encara avui
puc sobreviure a aquesta soledat
que dura sis dies:

desitjant l'instant en què la teva mà,
en un gest tembloròs i callat
em descorda la blusa.
Instant en què alliberes els meus pits
i aquest anhel de èsser i de viure
humanament.

Espernat, en definitiva,
que l'escalfor de la teva pell,
quan em descobreixis nua
sota la tèbia llum,
em retorni la meva condició d'amant.