La meva ciutat encara és meva?

Com ha canviat des de la meva infància, a llavors tot era tranquil, també hi havia algun robo pro pocs.
Poques persones i ven vestides, els més pobres, si els miraves da prop notaves la diferencia de la qualitat. Els més rics se'ls hi notava en els seus trajos llampants. La classe mitja vestia mitjanament, però pel mateix estil. Ara només els més vells continuant la moda.
I tots els nois, només miren d'anar el més estrafolari possible, no hi ha regla ni concert, tot-hom fa el que vol.
Les noies son més uniformes, es copien l'un a l'altre, si veuen que una es baixa les calces fins el pubis, doncs jo també, a mes a més ensenyo la panxa, i si soc massa gorda....
no menjo i sinó desprès de menjar amb poso els dits a la boca i vomito.
I així ens trobem que totes les noies son si fa o no fa clòniques, sense passar per la clínica.

Ahir vaig passejar per la nostra rambla i encara pel bell mig semblava igual que temps enrere a accepció d'una parada de flors que esta en venta i que anirà a parar ben segur algun emigrant. Però al passar pel carrer del Carme i el carrer de sota, mai havia vist tan de bullici, homes i dones esvalotats amunt i avall, cossos suats i espitregats i la majoria emigrants de altres continents, que no entens ni un borrall del que parlen. Aquets son els que ocupen i mai millor dit, els pisos buits que deixaren els antics inquilins, be per defunció o per millorar de vivenda.
Abans aquests carrers eren habitats per la nostra gent humil o no tant humil que en passar els anys ens varen anar deixant....
Tot era tranquil, formaven un mon harmoniós.