La metamorfosi

S'ha assegut, mirant amb els ulls entornats la muntanya que s'està engalanant de tonalitats violetes per acomiadar-se, i lentament es treu les ulleres, es frega els ulls i torna a mirar el blau seré que comença a acompanyar les ombres que d'aquí a poc, ompliran els penyals, les cabres, els puputs i alguna parella esmaperduda que s'estarà grapejant pel mig de les mates fosques; i ell calla, es sorprèn de què el silenci li ompli les oïdes sense cap consentiment ni mesura, i deixa que els records vagin aflorant com a grumers remoguts pels corrents que estamenegen suaument les aigües dolces, les aigües aplanades del port, on el grinyolar de les barques bressolen als pescadors que amb paciència divina estan adobant les xarxes que a hores d'ara encara fan pudor de peix de morralla, de jarret, que ja foren venuts el dematí a les paradetes de pedra del mercat, mentre les peixateres, encara ensalivàvem joioses el regust del primer cafè en llet del dia.

Vol escriure i no pot. Vol escriure i no se li ocorre absolutament res i la muntanya se'l mira absent, mentre les tonalitats violetes s'han transformat amb color d'or vell tot travessat de rosa, portant cap a la vall els flaires llunyans dels gessamins que omplen llaminers la contrada, sens que cap nigul de pluja els humecti els pètals blancs que amb l'oratge fred que s'ha aixecat, cauen suaument, flotant com volves de neu, tamisant d'una estora blanquinosa les aceres grises d'un poble que es prepara per seure's a taula per sopar, mentre els carrers, fa estona s'han omplert de flaires casolans: Tumbet, escaldums, qualcuna sopa de peix, comprat a les paradetes de pedra del mercat, mentre les peixateres encara assaborien el regust del cafè en llet.

Ha decidit deixar de mirar el quadern i les fulles en blanc, quadriculades que l'omplen d'una buidor glaçada i sornegueres li criden que romandran verges per sempre...per sempre acaben murmurant com un eco perdut...per sempre li repeteixen per fer més consistent el seu missatge, que escolta la muntanya que s'està vestint de negror i solitud, mentre els primers estels, s'enfilen agosarats per sobre la seva cimera fosca que s'amaga per no escolar: ...Per sempre...les meves fulles seran verges per sempre...

Mentre ell, ensordit, manllevat, esmaperdut, enreveixinat i amb els ulls perduts dins la fosca de la muntanya, no té ni esma per encendre una espelma olorosa que el sostregui dels pensaments nocius que li esbateguen el cervell i colpeixen els polsos com uns tambors percudits per milions de dits irreverents que li furten la pau i el descans obligant-lo a reconèixer en silenci, dolgut, desesperat, crispat, assedegat, que les fulles quadriculades del quadern es mantindran verges per sempre.

Indolent, agafa la ploma, li lleva la caputxa i apunta amb el plomí el quadern amenaçant-lo , com si emprés una llança, una javelina i volgués travessar aquelles fulles malnades que l'estan turmentant sens pedat, sens misericòrdia, lacerant-lo i fent-li més evident la seva gran inutilitat:... serem verges per sempre...serem...verges...per...sempre; i no pot, no pot clavar-les el plomi d'or, ni escriure, no poc i pels llagrimalls dels seus ulls mig clucs, que fitant la muntanya que ha desaparegut engolida pel vespre, sens ni tan sols acomiadar-se, li comencen a regalimar un torrent de llàgrimes d'impotència, estèrils, inaudites, rosegadores que li cremen les galtes com si fossin calius líquids incandescents que llenegassin per la seva pell clivellada i orfe de paraules.
Per sempre verges.... i ell deixa de moure's, s'amaga com un cuc a la recerca d'esguard enmig de les pàgines del quadern i sense saber perquè, com si la metamorfosi que està patint i gaudint al mateix temps ja no li fes por, ni l'omplís de desassossec, com en altres instants, vegades i hores i segles, es rendeix, deixa d'oferir cap resistència, i és converteix en fonedís transformant-se suau i càlidament en PARAULA.