Cercador
LA MENTIDA
Un relat de: Quica- Compartir:
Eren les tantes de la nit. El volum de la música, el de les veus, començava a ser més suau. La Neus movia un cos seductor a ritme de blues, amb una copa a la mà que de tant en tant l’acompanyava a mullar-se els llavis, tota sensual ella. Sabia que l’Àngel l’observava, es sentia afalagada. Quinze anys de casats i encara hi havia aquella atracció, com la d’un iman, que els duia a viure moments de passió. La Neus, molt juganera, organitzava cites a cegues entre ells dos. Quedaven en un bar de copes amb bona música i ambient íntim. En deien fer-ne un... “estudies o treballes…?", i ho remataven amb una sessió extra al pis, abduïts per un moment de màxima passió.
Ella era una dona intel.ligent, sabia estar, i molt guapa. Ni que fos a distància l’Àngel necessitava sentir-la a prop. Sempre la tenia en consideració, volia saber de la seva opinió, punts de vista en temes de feina o de la vida en general. A tots dos els agradava la novel.la sentimental i gaudien anant al cinema a veure pel.lícules romàntiques, però tampoc massa ensucrades, d’aquelles que són creïbles. Eren capaços de viatjar a l’altra punta del món per assistir a concerts que els donava un sentit, per records viscuts. Compartir era bàsic, entre ells hi havia molta complicitat.
L’Àngel també era un home interessant, amb un físic potent que a la Neus la tenia ben “distreta”. De xavalet havia practicat rem, fruit d’això aquelles espatlles amples. Li apassionava la música heavy, i des de feia una pila d’anys que amb els seus amics i companys de vida quedaven per tocar en el local d’un d’ells, fins que el sol treia el nas, queien esgotats, i el cos els demanava dormir.
Amb un adéu fluixet per no despertar cap veí, des de la finestra del menjador, s’acomiadaren dels últims convidats que perderen de vista carrer avall. Es respirava un silenci agradable després d’una nit plena de música, diversió, riures... Copes per tot arreu, tovallons de paper rebregats, algun canapè mig mossegat per damunt la taula, cadires fora de lloc...
LÀngel s’acostà a la Neus per abraçar-la, i lentament li baixà la cremallera d’aquell vestit blanc cenyit en un cos espectacular. Amb un to de veu suau i excitat li digué lo molt que la desitjava. Instintivament, els llavis es trobaren besant-se mentre ella li descordà la camisa que portava mig desmanegada des de feia estona, botó per botó. Li acaricià les espatlles, una carícia que lliscava lentament pels braços fins arribar a les seves mans que es trobaven subjectant aquells malucs amb una cuidadosa força, i que feia que els dos cossos, ben arrapats, es trobessin al punt màxim de desig, de voler-se fer l’amor. L’Àngel proposà d’anar a l’habitació, i va ser en aquell instant que la Neus va parar en sec, apartant-se d’ell bruscament.
Aquell rebuig alertà a l’Àngel, arronsant front i espatlles, preguntant-se què estava passant. Ho tenia més que oblidat, era un home pràctic, sabia quan una problemàtica quedava solucionada, però en aquell moment va notar que alguna cosa s’estava activant.
La Neus, en canvi, acostumava a donar voltes i voltes al tema. Buscava una resposta que no generés patiment i dolor. “Perquè es va haver de fixar amb una altra dona quan jo era i sóc la dona de la seva vida?”, es deia a si mateixa. L’Àngel sempre li ho havia dit, i encara ara. S’imaginava els dos cossos nus, sentint atracció l’un per l’altre, compartint paraules boniques... La seva ment l’estava maltractant. Es negava a acceptar aquella realitat, potser fictícia. Era conscient d’aquell dolor intern que en el seu moment la va esmicolar, enxiquir... un patiment que l’havia dut durant setmanes a perdre aquell somriure autèntic, sincer, de felicitat. En definitiva, un desengany.
En els darrers tres mesos, la Neus no havia tingut cap més crisi, però en aquells instants estava connectant amb un passat encara proper. Tenia present els dies en que aquella dona va aparèixer a les seves vides. Revivia sentiments pels que havia hagut de passar, de gelosia, ràbia, tristesa...
Van ser unes setmanes difícils en les que el telèfon de l’Àngel sonava més de lo habitual. En ocasions, a altes hores de la nit. Eren missatges d’ella. La Neus ho sabia perquè ell matiex li ho havia explicat. La confiança era bàsica entre ells dos, des de sempre. Tot i així, la Neus es va alarmar. La seva ment navegava altre cop per on volia. Recordar, la trencava per dins.
L’Àngel, plantat al mig del menjador entre aquell caos, tractava d’explicar-li que tot allò era passat, que res del que sentia i visualitzava en aquells instants era real. Volia que connectés amb l’aquí i l’ara, amb aquell moment d’amor i passió que tots dos sabien que era autèntic. Li recordava el respecte que es tenien l’un a l’altre, de les milers de vegades que n’havien parlat. Mai hi havia hagut una infidelitat. Tots dos tenien clar que si es produís una situació d’aquestes, una insinuació, un desig a actuar així... s’ho dirien. Era un pacte entre ells dos.
La Neus es deixà caure al sofà com un pes mort. D’aquelles setmanes només se’n va treure patiment i malestar. Es repetien converses passades. L’Àngel, amb molta paciència va haver de tornar a explicar la relació que havia tingut amb aquella dona, únicament de feina. Mesurava cada paraula per no ferir i provocar sense voler un altre brot en la Neus. Aquella dona s’havia insinuat un parell de vegades, volia coneixe’l d’una manera més íntima. Era una trepa que per aconseguir qualsevol cosa utilitzava l’arma de la seducció. El que no sabia ella, que l’Àngel, un home legal, mai hauria caigut a les urpes d’una tigressa verinosa, i menys per obtenir informació per temes de feina. Però està clar “no se sap mai”, pensava la Neus. De vegades amb qui més confies és qui més te la fot.
Alguna reacció puntual en ell, alguna resposta facilona que li donà, va fer que la Neus, altra vegada, conectés amb la desconfiança i la infidelitat. L’escena s’estava convertint en un interrogatori que generava en l’Àngel una culpabilitat pel malestar ocasionat en ella.
La Neus ja no sabia què es deia, ni com ho deia. Després de molta estona, entre recriminacions i acusacions, quedà rendida.
Va ser una mirada profunda cap als ulls de l’Àngel, en la que hi va veure aquella bondat que tant la meravellava a ella. Sabia que era incapaç de fer-li mal.
Finalment, mica en mica tornà la calma desitjada.
Van acabar junts al llit, despullats, abraçats, fent-se l’amor amb desig i passió, adonant-se que encara eren ells dos, els de sempre; un Àngel sincer i ple d’amor cap a ella, i una Neus esgotada i agraïda per aquell moment.
L’Àngel, després d’acariciar-la, dir-li lo molt que l'estimava… acalorat, s’aixecà del llit, obrí la finestra i deixà que corrés l’aire. Alleujat i feliç sota la dutxa, mentre la Neus, renovada, relaxada entre llençols de cotó, amb ulls tancats, escoltava el so de l’aigua com rajava.
Uns instants després vibrà el mòbil de la Neus que tenia a tocar, a la tauleta de nit. Un missatge il.luminava la pantalla, en el qual hi deia: “Neus, aquesta nit estaves radiant... t’ho havia de dir. Espero amb ànsia que arribi dimarts, al mateix lloc de sempre, a la mateixa hora de sempre”.
Ella era una dona intel.ligent, sabia estar, i molt guapa. Ni que fos a distància l’Àngel necessitava sentir-la a prop. Sempre la tenia en consideració, volia saber de la seva opinió, punts de vista en temes de feina o de la vida en general. A tots dos els agradava la novel.la sentimental i gaudien anant al cinema a veure pel.lícules romàntiques, però tampoc massa ensucrades, d’aquelles que són creïbles. Eren capaços de viatjar a l’altra punta del món per assistir a concerts que els donava un sentit, per records viscuts. Compartir era bàsic, entre ells hi havia molta complicitat.
L’Àngel també era un home interessant, amb un físic potent que a la Neus la tenia ben “distreta”. De xavalet havia practicat rem, fruit d’això aquelles espatlles amples. Li apassionava la música heavy, i des de feia una pila d’anys que amb els seus amics i companys de vida quedaven per tocar en el local d’un d’ells, fins que el sol treia el nas, queien esgotats, i el cos els demanava dormir.
Amb un adéu fluixet per no despertar cap veí, des de la finestra del menjador, s’acomiadaren dels últims convidats que perderen de vista carrer avall. Es respirava un silenci agradable després d’una nit plena de música, diversió, riures... Copes per tot arreu, tovallons de paper rebregats, algun canapè mig mossegat per damunt la taula, cadires fora de lloc...
LÀngel s’acostà a la Neus per abraçar-la, i lentament li baixà la cremallera d’aquell vestit blanc cenyit en un cos espectacular. Amb un to de veu suau i excitat li digué lo molt que la desitjava. Instintivament, els llavis es trobaren besant-se mentre ella li descordà la camisa que portava mig desmanegada des de feia estona, botó per botó. Li acaricià les espatlles, una carícia que lliscava lentament pels braços fins arribar a les seves mans que es trobaven subjectant aquells malucs amb una cuidadosa força, i que feia que els dos cossos, ben arrapats, es trobessin al punt màxim de desig, de voler-se fer l’amor. L’Àngel proposà d’anar a l’habitació, i va ser en aquell instant que la Neus va parar en sec, apartant-se d’ell bruscament.
Aquell rebuig alertà a l’Àngel, arronsant front i espatlles, preguntant-se què estava passant. Ho tenia més que oblidat, era un home pràctic, sabia quan una problemàtica quedava solucionada, però en aquell moment va notar que alguna cosa s’estava activant.
La Neus, en canvi, acostumava a donar voltes i voltes al tema. Buscava una resposta que no generés patiment i dolor. “Perquè es va haver de fixar amb una altra dona quan jo era i sóc la dona de la seva vida?”, es deia a si mateixa. L’Àngel sempre li ho havia dit, i encara ara. S’imaginava els dos cossos nus, sentint atracció l’un per l’altre, compartint paraules boniques... La seva ment l’estava maltractant. Es negava a acceptar aquella realitat, potser fictícia. Era conscient d’aquell dolor intern que en el seu moment la va esmicolar, enxiquir... un patiment que l’havia dut durant setmanes a perdre aquell somriure autèntic, sincer, de felicitat. En definitiva, un desengany.
En els darrers tres mesos, la Neus no havia tingut cap més crisi, però en aquells instants estava connectant amb un passat encara proper. Tenia present els dies en que aquella dona va aparèixer a les seves vides. Revivia sentiments pels que havia hagut de passar, de gelosia, ràbia, tristesa...
Van ser unes setmanes difícils en les que el telèfon de l’Àngel sonava més de lo habitual. En ocasions, a altes hores de la nit. Eren missatges d’ella. La Neus ho sabia perquè ell matiex li ho havia explicat. La confiança era bàsica entre ells dos, des de sempre. Tot i així, la Neus es va alarmar. La seva ment navegava altre cop per on volia. Recordar, la trencava per dins.
L’Àngel, plantat al mig del menjador entre aquell caos, tractava d’explicar-li que tot allò era passat, que res del que sentia i visualitzava en aquells instants era real. Volia que connectés amb l’aquí i l’ara, amb aquell moment d’amor i passió que tots dos sabien que era autèntic. Li recordava el respecte que es tenien l’un a l’altre, de les milers de vegades que n’havien parlat. Mai hi havia hagut una infidelitat. Tots dos tenien clar que si es produís una situació d’aquestes, una insinuació, un desig a actuar així... s’ho dirien. Era un pacte entre ells dos.
La Neus es deixà caure al sofà com un pes mort. D’aquelles setmanes només se’n va treure patiment i malestar. Es repetien converses passades. L’Àngel, amb molta paciència va haver de tornar a explicar la relació que havia tingut amb aquella dona, únicament de feina. Mesurava cada paraula per no ferir i provocar sense voler un altre brot en la Neus. Aquella dona s’havia insinuat un parell de vegades, volia coneixe’l d’una manera més íntima. Era una trepa que per aconseguir qualsevol cosa utilitzava l’arma de la seducció. El que no sabia ella, que l’Àngel, un home legal, mai hauria caigut a les urpes d’una tigressa verinosa, i menys per obtenir informació per temes de feina. Però està clar “no se sap mai”, pensava la Neus. De vegades amb qui més confies és qui més te la fot.
Alguna reacció puntual en ell, alguna resposta facilona que li donà, va fer que la Neus, altra vegada, conectés amb la desconfiança i la infidelitat. L’escena s’estava convertint en un interrogatori que generava en l’Àngel una culpabilitat pel malestar ocasionat en ella.
La Neus ja no sabia què es deia, ni com ho deia. Després de molta estona, entre recriminacions i acusacions, quedà rendida.
Va ser una mirada profunda cap als ulls de l’Àngel, en la que hi va veure aquella bondat que tant la meravellava a ella. Sabia que era incapaç de fer-li mal.
Finalment, mica en mica tornà la calma desitjada.
Van acabar junts al llit, despullats, abraçats, fent-se l’amor amb desig i passió, adonant-se que encara eren ells dos, els de sempre; un Àngel sincer i ple d’amor cap a ella, i una Neus esgotada i agraïda per aquell moment.
L’Àngel, després d’acariciar-la, dir-li lo molt que l'estimava… acalorat, s’aixecà del llit, obrí la finestra i deixà que corrés l’aire. Alleujat i feliç sota la dutxa, mentre la Neus, renovada, relaxada entre llençols de cotó, amb ulls tancats, escoltava el so de l’aigua com rajava.
Uns instants després vibrà el mòbil de la Neus que tenia a tocar, a la tauleta de nit. Un missatge il.luminava la pantalla, en el qual hi deia: “Neus, aquesta nit estaves radiant... t’ho havia de dir. Espero amb ànsia que arribi dimarts, al mateix lloc de sempre, a la mateixa hora de sempre”.