La mare que'ls va parir

38

En Solleres prengué la paraula.
- M'agradaria parlar de la mare que els va parir. És a dir de tota la gent que em fa recordar sovint la seva família. Més concretament parlo dels opressors, de la gent que s'atorga poders, que es posen ells mateixos per sobre dels altres, i ens fan la vida impossible. Estic parlant per exemple dels metges. Amb les seves bates blanques i els seus posats amigables es pensen que ho saben tot, que poden decidir, entre la vida i la mort. Dir-te el que tens i el que no tens. Són una colla de prepotents i uns malparits. Per això cal enrecordar-se sovint de les seves mares. Personalment m'entren basques només de trepitjar una consulta. Ja me'ls veig amb els seus aparells de tortura esperant la següent víctima. I després se les donen de grans personalitats, com si t'estiguessin salvant la vida o ves a saber què. Tots plegats són un grapat de farsants que s'han passat uns anys a la facultat de medecina i que es pensen que poden legislar en coses quotidianes com el menjar o el beure. O el fumar o d'altres plaers. Aquesta gent no hi ha qui els aguanti, sempre ufanosos, cofois de la seva tasca. Es pensen que estan un esglaó per sobre de la resta de la humanitat. Només perquè tenen penjats els seus diplomes per les parets. Quina actitud més descarada aquesta de penjar coses per les parets. Ja se'ls suposa alguna titulació, sinó no podrien exercir. Sembla que ho hagin de demostrar. Serà per la quantitat de farsants que hi ha en general en aquesta professió. Quan els hi ve de gust et recepten medecines abominables amb gust repel·lent que et regiren l'estómac. I diuen que és per curar-te, quan el que fan la major part de vegades es posar-te més malalt. Els haurien de prohibir d'exercir si ho han de fer per crear més mal que bé. I sobretot està el posat d'humil superioritat que exhibeixen. A la presó hi havia un metge que no sabia fer res de res, se li morien els pacients sense que hi pogués posar remei. Aquesta és la gent que hauria d'estar tancada i no els ciutadans honrats com jo. Per altra banda ens podem enrecordar de la mare d'alguns policies, per no dir tots, encara que aquest tema ja ha estat tractat. Els policies són la pesta dels nostres temps. Només saben que destruir i fer malbé les vides i els immobles. Són pitjor que el corcó per la fusta noble. No saben fer res més que treure les porres i repartir garrotades, i insultar la gent i tractar-les amb humiliacions i males maneres. Són el pitjor que hi ha sobre la terra. I els guàrdies de presons són pitjors encara. Tenen la teva vida a les seves mans, com si pengés d'un fil. I poden fer i desfer. Jo comprenc que hagi d'haver confinament penitenciari en alguns casos, però el que no es pot fer es posar la persona per sobre la persona. Així es creen els monstres. Les persones sense entranyes que conceben els altres com bèsties. Només així es pot comprendre la brutalitat i les actituds desmesurades de policies i guàrdies de presons. A prendre pel sac tots els uniformats! Quines maneres de passejar-se amb els ulls ben alts, que sembla que tinguin a la barbeta una molla que els fa apujar el front. Ja poden ser uns banyuts o uns cagacalces a l'hora de la veritat, que els veuràs passejant pel carrer parsimoniosament i fent ufana de la seva autoritat. Són gent esponerosa que haurien de ser esborrats de la civilitat, perquè no encaixen i perquè són males persones. Només així s'explica que puguin dedicar-se a la seva feina. Encara que hi hagi delinqüents no es poden justificar perquè no fan més que afegir més llenya al foc. Per altra banda m'agradaria parlar dels conductors d'autobús. Quins revolts suïcides que prenen sense cap mena de precaució. I els taxistes. Jo en conec uns quants, alguns viuen al meu edifici, que té quinze plantes i és als afores, així que hi pot haver un bon tou de gent. El cas és que els taxistes es pensen que el carrer els hi pertany. Jo que vaig en moto, una de les petites, no us penseu, els haig de patir contínuament. Fan uns avançaments que fan por, i a la que poden es paren de qualsevol manera per tal de collir un client. I normalment només transporten als rics. Hom es demana perquè serveix aquest col·lectiu, trobo que són uns perfectes inútils, que són un luxe anacrònic i que els haurien de treure la llicència a tots. Així els carrers anirien més lleugers de vehicles i podrien circular millor els autobusos i el metro. En fi, el metro no que va sota terra, però si la resta. En general aquesta mena de gent està destinada a fer aquesta mena de feines. Ja hi neixen. Després van derivant fins que es troben al volant d'un taxi i amb males maneres. A mi se me'n fum que es passin tot el dia conduint. Ningú no els obliga. Es podien buscar un ofici com Déu mana, una ocupació lucrativa en algun despatx tranquil en comptes de vagarejar pels carrers a la recerca d'un passatger. La majoria d'ells esdevenen neuròtics de donar tantes voltes pels mateixos carrers i pel fet d'haver-se d'aprendre fil per randa tota la xarxa de carrers de la ciutat i les seves rodalies. Així acaben que no hi ha qui parli tres paraules amb ells que ja s'estan esverant i t'estan amenaçant. I la culpa de tot ho té l'ajuntament, que els considera transport públic, quan es evident que no hi encaixen a la definició, perquè públic d'una persona es bastant relatiu. Semi-privat diria jo. I a sobre cal aguantar-los en totes les seves demandes. Es queden els millors llocs d'aparcament a tot arreu per posar les seves parades abominables, ocupant espai de la via pública i fent que tot marxi malament. En realitat són els culpables de totes les crisis i de tots els daltabaixos que pateix la societat, o d'una bona part. Després hi ha els clients dels taxis que acostumen a ser gent que es poden permetre la despesa. Uns paràsits, vaja. Però deixem el món del taxi i passem als presentadors de televisió. Ja sé que es tracta d'un viratge de molts graus, però així van les coses quan el tema és la mare que els va parir. Penso que molts dels que presenten programes són uns ignorants i uns esquenadrets, que no volen fer altra cosa que posar la cara i dir algunes paraules que algú altre els ha dit prèviament per tal d'endur-se un bon sou a casa. I no cobren petites quantitats, no, alguns són milionaris fins i tot. Han edificat el seu imperi a partir del no-res, perquè presentar un programa de televisió i no-res és el mateix. I la gent s'ho mira tranquil·lament, sense posar-hi objeccions. No són capaços de deixar un cèntim al raspall de l'església, en el cas hipotètic que en trepitgin una cada decenni, i tanmateix sufraguen les vides regalades de tot un seguit de paràsits mirant els seus programes. I al final els que els hi paguen són els patrocinadors, per les compres que es fan a diari. Perquè el que persegueix la publicitat és crear hegemonies, no que es compri un producte o un altre, sinó que es canviïn els hàbits, i d'aquesta manera acaba influint sense que ningú no s'adoni. I a tot això col·laboren els presentadors, amb les seves frases ben construïdes i les seves al·lusions a tercers, sempre fent entrar tal o qual convidat perquè hi digui la seva, a poder ser persona grollera i sense estudis millor que millor. Els refinaments són cosa del passat, dels llibres d'aventures de fa dos segles. Avui dia ja no es porta tenir maneres, sembla que per barallar-se a la selva les maneres no serveixen de res. Per això la gent ha de ser grollera amb ganes. I finalment m'agradaria difamar els venedors de pisos. Sempre pulcres amb els seus vestits ben planxats, agençats com nines de porcellana, amb els pèls del nas ben rasurats, la barba afaitada, els cabells ben tallats, amb el seu posat impecable. Es passegen per l'interior de les vides d'altres persones, pretenen vendre i quantificar el que no té preu, el catau de cadascú, amb les seves olors personals. Ells ho venen com si es tractés de cansalada, a pes de metres, en concepte de coses tan insubstancials com el preu de mercat o de taxació. En un moment decideixen el que val i el que no val, i parlem de molts diners. I cap amunt i cap avall al seu criteri. Si us expliqués el que em va costar d'arribar al pis on visc ara, de lloguer, us en faríeu creus. Tothom té una mala experiència amb els agents de la propietat, i tanmateix els deixen seguir exercint. No els posen de cap a la presó tots plegats, que és a on mereixerien estar. Perquè una gent que enganya, estafa i fraudifica no pot estar lliure i tranquil·la. Jo vaig pagar els meus robatoris amb la pèrdua de la llibertat i tanmateix aquesta gent se les campa lliurement, sense haver-se d'amoïnar de res. Jo els carregaria amb sacs de sorra i els faria caminar descalços per un camí ben rocallós, amb nombroses pedretes punxegudes per torturar-los els peus i fer-los sentir el dolor. Un calvari els faria passar, perquè sabessin el que senten els clients que han de passar per les seves mans. I després posen aquests anuncis. Són uns criminals i uns desaprensius. I la justícia no actua d'ofici en contra d'ells. Perquè hi ha grans interessos al darrera. Veritables fortunes que viuen del tràfic de residències. És lucren sense aturador, amunteguen el diner a cabassos, i a ningú no sembla interessar-li aquest fet tan enutjós. Tota la resta som els que paguem aquests excessos dels venedors de pisos, que no perden l'ocasió de fer un bon sopar a càrrec de l'empresa. En fi, que el món en va ple de malparits.
- Trobo que t'has despatxat a gust, feu l'Escofet, que escoltava atentament mentre en Solleres destil·lava el seu odi. Ens has parlat d'un munt de persones i m'ha semblat encertat que diguessis aquestes coses tan gratuïtes de tots plegats. En el fons es veu que tens una recança profunda contra tot plegat. Per exemple jo faig ús habitual dels taxistes. No de les persones mateixes sinó dels seus vehicles, ja m'enteneu. I trobo que són de gran utilitat. Quan un no té el vehicle a mà per alguna raó cal desplaçar-se d'alguna manera, i no voldràs que un empresari del sector tèxtil com jo pugi
a un autobús o al metro. Aquests són transports col·lectius de persones. Has de pensar que poques vegades hi vaig sol, normalment em desplaço amb clients o persones amb les que he de quedar bé. Què en seria de la meva imatge si els fes pujar a un autobús pudent a suor i curull de gent. No es possible, de cap de les maneres. Pel que fa als metges t'haig de donar lleugerament la raó, ja que sembla que no acaben mai de saber fer bé la seva feina, tanmateix trobo que alguna cosa si que la saben fer. Poden curar algunes persones amb més o menys encert, cometen els seus errors mèdics, però d'aquí a que els vulguis empresonar tots plegats em sembla que hi ha tot un món. Els metges fan el que poden, i com a bones persones que són s'equivoquen de vegades. Cert que els seus errors poden ser fatals, que en alguns casos poden conduir a la mort, una conseqüència que és irreparable. Això és el que fonamenta la seva mala fama, que sempre són al costat dels agonitzants, en mig del traspàs sempre trobes un metge administrant sedants. Però això no basta per associar-los necessàriament amb la mort. Per la mateixa raó hi ha gent que té repèl als capellans, sempre al costat dels moribunds, com si tinguessin alguna cosa morbosa que els atragués. Pel que fa als policies vull dir-vos que la seva tasca és encomiable. Quantes vegades no m'haurien robat a la fàbrica si no fos per la presència policial pels envoltants. Aquesta gent salven l'economia de la xacra de l'anarquia. Imagineu-vos que tothom prengués el que necessita sense tenir en compte la propietat. Viuríem a la selva, en mig del salvatgisme i la ferestegia. Ningú no se salvaria, ni els que es pensen que en podrien treure tall de tot plegat. La policia és un bé molt necessari, i els agents uns herois als que tothom ha d'estar agraït. Passegen la seva autoritat pels carrers. No ho poden fer d'una altra manera. No hi ha més mitjans que la supèrbia per fer imposar el seu criteri, que és ni més ni menys que el de la llei. Si no tinguessin aquests posats de prepotència ningú no els faria cas, se'ls rifarien. Aleshores haurien d'enfrontar-se a revoltes i insubordinacions. La desobediència és un cranc molt perillós per la societat. L'afebleix a poc a poc fins que cau víctima del seu propi pes i la falta de fonaments. Finalment has parlat dels agents de pisos. Ja m'explicaràs com vols trobar un habitatge digne si no és per mitjà d'un agent. Aquesta gent sap el que es fa, sempre et troben la millor oferta, perquè no t'hagis de trencar el cap. Et porten al pis perfectament educats i ben vestits i te'n donen tots els detalls de rellevància, sense estalviar-te cap ni afegir-hi de contingents. Per tant es conclou que és del tot necessari que hi hagi agents immobiliaris i que has estat especialment arbitrari criticant-los, doncs són persones de primera necessitat, sobretot per als que volen fer una inversió tan seriosa com és l'adquisició d'un immoble.


39

- M'agradaria parlar d'unes quantes coses a aquest respecte, digué en Procert. Jo també tinc el meu concepte de l'opressió i de les males maneres. En primer lloc vull dir quatre paraules dels jurisconsults. Aquesta gent que es passa la vida estudiant els llibres de llei per treure unes conclusions del tot esbojarrades. Els advocats i juristes pretenen saber la veritat de les coses i s'allunyen bastant. Jo he tingut les meves experiències amb aquesta gent, amb temes d'impagaments d'obres, i he arribat a la conclusió que no saben res de res. Només que encetar llatinades i dir frases molt sonores per acabar concloent que no s'hi pot fer res. Després arriba el dia del judici i surten amb les seves objeccions i protestes, com si poguessin canviar alguna cosa amb la seva paraula, com si el jutge no ho tingués tot decidit d'antuvi, les decisions ja preses. Quan un entra a un jutjat ha de saber que té les de perdre, perquè tothom perd. Fins i tot en coses tan evident com una obra impagada. No hi ha res a discutir quan el reixat o els mobles de la cuina estan posats i la persona no vol pagar, com en tants d'altres temes. Quan hi ha hagut un crim i el culpable és evident. Tanmateix aquesta gent comença a fer-se preguntes i a posar en dubte les coses més elementals i emboliquen la troca fins a un punt de no retorn en el qual ja no es pot culpabilitzar ningú. Al final ha de decidir el jutge en mig d'aquest maremàgnum de proves i circumstàncies amb el seu sentit comú. Per fer això ho pot fer qualsevol sense haver de tenir carrera judicial a les espatlles. L'arbitrarietat és a l'abast de tothom. El mateix passa amb els corredors d'assegurances i tothom que té alguna cosa a veure amb la llei, que es mouen per uns paràmetres que resulta difícil de comprendre. Cal endevinar-los les intencions. Els corredors d'assegurances busquen el seu enriquiment a tota costa, i mai el benestar dels clients. Tots els oficinistes són iguals en el fons. Només cerquen que acabar la seva jornada laboral amb beneficis i bestretes als clients, havent rapinyat quatre duros amb els que engrandir el seu patrimoni personal. El que menys els importa són les qüestions pràctiques i les quantitats a pagar, que corren sempre a càrrec del client. Es pensen que remenant alguns conceptes jurídics i fent-se els entesos es poden guanyar el sou. Quantes vegades he anat a assegurar el taller i he sortit emprenyat de l'agència! Perquè hom s'adona que el que busquen aquesta gent és engreixar el compte de resultats. Adjudicar-te a tal o qual companyia que els fa millor preu a ells o els dona alguna comissió. Així no poden anar bé les coses. I decoren els seus despatxos amb moderada austeritat. El mateix passa amb els depenents i encarregats de les oficines de banc. Un sent com una esgarrifança que li recorre la carcanada només de posar un peu amb intencions petitòries a una oficina de banc. Hom ja sap que es trobarà una mena de funcionari, perquè amb la dimensió que tenen les entitats de crèdit els seus treballadors esdevenen de més en més uns peons sense iniciativa ni capacitat de decisió. Hom ha d'entrar al despatx del dispensador de crèdits, per que necessita una màquina nova o fer alguna reforma. El líquid mai no està disponible. Quan s'espera a les cadires de l'entrada ja comencen els nerviosismes a circular per dins del cos. I és que no es pot esperar cap cosa bona d'unes persones que amb unes poques dades, sense conèixer el problema a fons, amb documents de nòmines o de pagament d'impostos comercials han de prendre una decisió fonamental. No es pot saber en unes poques paraules si la persona que es té al davant resultarà solvent o caurà en impagaments. La resta d'oficinistes no són millors. Us puc parlar per exemple dels empleats de ferrocarrils, dels que dispensen els bitllets a les guixetes. Aquestes persones poden ser respectables en la seva vida privada, fins i tot excel·lents pares de família. Tanmateix en situar-se darrera del vidre pateixen una sòrdida mutació. De sobte no saben atendre les persones de la cua d'una altra manera que amb lentitud i parsimònia. Un està perdent el tren, ja l'anuncien per megafonia i mentrestant el pallús, i em perdonareu l'insult, no fa altra cosa que processar el bitllet de la persona que té al davant com si tal cosa, com si no hi hagués cap altra cosa a fer en molta estona, lent com una tortuga. Això sí, si li demanes pels horaris o els enllaços se'ls sabrà tots de memòria, o perdrà una altra estona consultant-ho a l'ordinador. Després hi ha les senyoretes dels telèfons, gratuïts o no. Aquestes dones són d'una incompetència manifesta, de tal manera que per resoldre't un problema menor són capaces de tenir-te mitja hora penjat del telèfon. Com si no tinguessis altres coses a fer que parlar amb una beneita que no coneix els menesteris de la seva feina. Hom ha de conèixer el que es du entre mans. No pot ser que hi hagi gent al món que els col·loquin a l'altra banda del fil i no tingui ni idea. I que no són capaces d'indicar ni les coses més senzilles. Tens un problema amb el gas i truques a la companyia, no parlem ja del telèfon. Resulta que la senyoreta que se't posa no té ni la més remota idea de quan poden anar els operaris ni de quina mena de problema es tracta, ni sap l'hora que és ni com es diu la mare que la va parir. No saben res de res. Sembla que com més ignorants més qualificades estan per ocupar places d'informació. Així s'aconsegueix per part de les empresses un zero de filtracions. Perquè si poses a algú que en sap sempre corres el perill que expliqui coses que no ha d'explicar. Amb aquestes noies no hi ha problema perquè no saben res de res. Després estan els vianants que marxen pel carrer mirant els núvols. Quantes vegades no ens hem trobat que anem a pressa i alguna persona a pas de tortuga monopolitza el pas. Això sol passar especialment quan hi ha obres i el pas és estret. Aleshores ja pots tossir o empènyer dissimuladament al persona que no hi ha res a pelar. Aquesta gent haurien de ser conscients que el carrer és de tothom, que no es pot monopolitzar de la manera que ho fan. Si volen anar a poc a poc que se'n vagin a passeigs amples, on es permès i natural de passejar. Aleshores podran mirar els núvols tot el que vulguin, sense cap impediment. Però als carrers estrets és millor que no ho facin. Perquè sempre pot venir algú amb pressa que es veu obturat per culpa d'aquest comportament incívic. Sempre hi ha massa gent als carrers, sobretot els caps de setmana. Ja no es pot passejar amb tranquil·litat amb aquests edificis tan alts que fan. Algú hauria de ser conscient que la gent necessita espai per evolucionar, que no pot ser que visquem amuntegats com piles de fems sense altre sortida que fugir fora de la ciutat. I els carrers estan envaïts pels cotxes. No s'hi pot fer res per posar-hi remei. No hi ha instància a la que queixar-se, perquè sembla que tothom està d'acord amb aquest estat de coses. I finalment m'agradaria dir algunes paraules respecte la classe política, els banquers i la cúria vaticana. Són gent desagradable
i mentidera, que només pensen a engalipar i embutxacar-se tants diners com puguin, en particular els de la cúria. Algú els hauria de parar els peus, és clar que no poden ser els mateixos polítics doncs seria llençar-se pedres contra la seva teulada. Ni tampoc els jutges que com ja he dit abans són uns incapaços, perquè al finals tots mamen de la mateixa mamella i remenar en segons quins femers pot fer esquitxar de merda tothom. I això ningú no ho vol d'els que estan a dalt. S'estimen més el silenci que els cobreix les esquenes. Només faltaria que uns i altres s'espatllessin el negoci entre ells. Fins aquí podriem arribar. Pel que fa a la cúria vull dir que viuen a expenses del món, a expenses dels més pobres de la terra, que són normalment els més ignorats. Tanmateix el mateix que fan la resta de poderosos, que al final resulten ser unes paparres xucladores que no paren fins que no els fan fora a garrotades i males maneres.
- T'he de donar la raó en moltes de les coses que dius. Jo personalment no he tingut gaire tracte amb els funcionaris, ni els dels bancs ni els de les companyies asseguradores. Però els veig evolucionar pel carrer algunes vegades, que van a fer l'esmorzar al bar de la cantonada. Per torns. També els he hagut de tractar alguna vegada per assegurar la moto i per la meva llibreta. Trobo que són gent prepotent, que vesteixen d'una manera exagerada per a les seves funcions. Tens raó que són temibles, perquè poden decidir sobre unes coses que afecten la butxaca. I quan has estat estalviant una bona temporada amb treballs de merda es fa costerut haver de pagar fortes sumes per una assegurança que pot ser molt galdosa però que al capdavall és una obligació i no un plaer. Tens tota la raó en dir que aquesta gent s'aprofita de les coses necessàries, amb els seus vestits impecables, que sembla que els duguin a la tintoreria cada dia per tenir-los ben llisos i ben lluents. No cal vestir-se tant per fer el que fan. Amb unes sabatilles esportives i uns pantalons de pana farien la mateixa feina, i la gent no els tindria tant de respecte. Fan venir angunia tan ben vestits, sembla que s'hagin d'enriquir forçosament a la teva costa. Que els teus diners vagin a parar directament a les seves butxaques. Així es poden permetre tants luxes les oficines de bancs i les asseguradores, amb els preus abusius que cobren per tot no és d'estranyar. Pel que fa a la gent relacionada amb la judicatura t'he de donar tota la raó. Hi ha molta injustícia dins l'edifici dels jutjats. En comptes de dispensar justícia s'engarjolen innocents i s'apliquen penes desmesurades. S'ho haurien de fer mirar tots plegats, ja que no fan cap servei a la societat estroncant vides de pobres incauts que per necessitat han caigut en el delicte, per ignorància de les conseqüències i per peremtorietats de la vida. No tenen mai en compte aquests atenuants, que haurien d'estar presents a totes les vistes. Els mateixos passadissos dels jutjats són un espectacle esborronador, amb totes les cares dels testimonis i dels encausats, que esperen entrar a la sala. Alguns tenen l'odi gravat al visatge, se'ls nota que cerquen rescabalar-se d'afrontes, que volen obtenir la revenja de la justícia. Aquesta gent són els que veritablement vinclen la balança, perquè cerquen una justícia reparadora, que els tregui de sobre el pes del victimisme. Això no es pot treure mai, no hi ha manera de deixar de ser víctima dins un jutjat, perquè tothom surt descontent. Després diu de les senyoretes d'atenció telefònica. T'haig de donar la raó en que són del tot incompetents. Ara em demano com és possible que les posin tan incapaces en un lloc on cal tenir una ment desperta. Tens molta raó en tot el que dius. I en tota la resta, en particular el referent a polítics, banquers i la cúria. Representen l'immobilisme i el més negatiu de la societat. No hi ha dret que puguin fer i desfer a la seva sense que ningú no els pugui parar els peus. Només a garrotades se'ls pot posar a lloc. Per mitjà de les raons mai de la vida. Així no hi ha qui redreci el món, que ja va prou esgarriat.


40

Finalment arribà el torn del senyor Escofet, que ben pensat no tenia gaires coses de les que queixar-se.
- El meu natural no és reivindicatiu. Normalment els que demanen coses són els altres. Però ja que esmenteu les mares jo me'n recordo sovint de la de l'executiu de la multinacional, que se m'endú ni més ni menys que el quaranta per cent de la producció. No és que estigui malament que la producció es vengui, però és que és com si l'empresa fos a mitges entre el consell d'administració i aquell desgraciat. Al món hi ha un bon grapat de desgraciats, de totes les mides i colors. Uns malparits tots plegats. A la missa en trobem una bona colla, al damunt de l'altar, dient a tothom el que ha de fer i el que ha de deixar de fer. Jo hi vaig sovint i crec en el que es diu, però és que de vegades diuen unes obvietats que fa por. També hi ha els diaris sensacionalistes. Aquesta premsa no sap fer altra cosa que llençar merda a sobre de les persones honrades. Els banquers i els polítics fan la seva feina. Per bé que no pot agradar a tothom. Mai no plou a gust de tothom. Sempre hi ha d'haver el que es queixi perquè es mulla o perquè el terra està sec. No es pot acontentar tothom. Tanmateix hi ha gent que ho prova. Em treuen de polleguera. Els venedors ambulants també em posen a prova els nervis. Figureu-vos que desfila tot un seguit de personatges amb uns vestits que semblen apedaçats de qualsevol manera amb un maletí penjant del braç. A dins porten qualsevol fotesa, com ara podria ser una guia de telèfons o una revista gratuïta. Aleshores pretenen que Filatures Escofet hi posi una falca, a plana complerta si pot ser. Jo no estic per aquestes bajanades. Cada setmana no hi falla que hi vingui un. A explicar-me sempre que la seva publicació o el seu llistat té una àmplia repercussió a nivell nacional o supra-nacional. Com si a mi m'importés un carall de posar publicitat a una revisteta de merda. És com els capellans, que també pretenen tenir el secret de l'èxit, de la vida eterna. Aquests tenen el secret de les vendes milionàries. Per descomptat que mai no en faig cas d'aquesta mena de gent que no volen altra cosa que buidar-me una mica les butxaques. Com si les tingués tan plenes. La gent es pensa que els propietaris de fàbriques tenim diners per malbaratar tants com volguem. Pel que fa als capellans si que cal fer-lis cas. La meva dona és molt creient i per això els hi dono alguna oportunitat. Però als baboies que venen amb la cantarella de la publicitat els engego ben ràpidament. De fet deixo que la secretària els deixi passar per divertir-me una mica. Són uns pelacanyes la majoria, que no avançaran gran cosa a la vida. Els hi vento un bon discurs sobre el treball i l'esforç, quant a que no es pot anar estafant la gent amb ofertes absurdes, i prenent-los per idiotes. A la gent cal respectar-la, atorgar-lis la intel·ligència que tenen, i no la que se'ls suposa. I menys a un director de fàbrica, acostumats a totes les bregues. Com es poden pensar que puc estar interessat en posar un quadrat a les seves revistes llardoses? I de que em serviria a mi que el nom de la meva fàbrica, que és el meu propi, aparegués en qualque mitjà de dubtosa categoria. Més aviat seria un descrèdit i una mala publicitat. Perquè dubto que aquestes revistes tinguin gaire tirada, la majoria potser només tenen de tirada els exemplars de mostra que duen els venedors. En fi, que m'emprenyen especialment tota mena d'estafadors, que es pensen que et poden treure els diners alegrement, sense que t'adonis, prenent-te per ximple. No s'adonen que els empresaris ens les sabem llargues, que no som tan fàcils d'enganyar. I de venedors ambulants no hi ha pocs, no. N'apareixen de totes les factures. Alguns amb la barra de voler vendre una col·lecció de llibres, per a la sala dels obrers. Perquè es cultivin mentre prenen l'entrepà, potser? Aquesta gent ha perdut el senderi de tant passejar-se per despatxos desconeguts venent un producte invendible. A ningú no l'interessa una enciclopèdia, ni que sigui d'història del tèxtil, com per cert ja m'he trobat una mitja dotzena. De fet l'enciclopèdia és la mateixa perquè només hi ha una, però venuda per gent diferent. En fi, que el meu despatx serveix per a tancar negocis d'envergadura, no per atendre les peticions poca-soltes de venedors i xarlatans que no busquen res més que aprofitar-se. Estic fins al capdamunt d'aprofitats. Tothom vol treure'n partit del que té els recursos. Els obrers es volen aprofitar, les companyies d'assegurances també es volen aprofitar, els sindicats, la patronal. Bé, la patronal no. Suposo que no tothom es vol aprofitar. Per això de tant en tant compro algun llibre a aquests desgraciats que en venen a vendre. Els poso al moble del despatx. Sempre llibres relacionats amb el tèxtil. Si em venen a vendre receptes de cuina ja se les poden confitar. No m'interessa tenir banalitats al moble del meu despatx. Només llibres de teles i de màquines de cosir. Aquesta és una altra, perquè de tant en tant algú considera que he de reemplaçar el parc de màquines. Com si no fessin la feina com Déu mana les que tinc ara. Venen a insinuar que necessito renovar la tecnologia. Això em passa per donar la meva targeta a les fires del tèxtil a les que vaig. Després m'apareix el venedor al despatx amb tot de prospectes i fotografies de les darreres novetats en el sector de la costura. Es pensen que puc renovar les màquines quan jo vulgui. Hi ha uns terminis, i jo ja tinc contracte amb una casa per fer les renovacions. Ha de ser una cosa gradual. Doncs aquests fleumes em surten amb que llenci totes les màquines que tinc i en posi de noves, que ho amortitzaré en un decenni. No comprenc com poden ser tan curts de gambals aquests venedors. Després en venen els dels extintors. Aquests són una raça a part. No estan especialitzats en cap empresa en particular, treballen amb el concepte abstracte d'edifici.
Evidentment també tinc un contracte amb un proveïdor que s'encarrega de les revisions i substitucions de materials quan convé. Les empreses funcionem a base de contractes, sense els quals no es podria fer res a dretes. Però el que més em treu de polleguera de tots és l'executiu pocapena de la multinacional, amb la mateixa cantarella sempre del quaranta per cent. Estic per engegar-lo a prendre vent qualsevol dia d'aquest. Si no fos perquè em costaria de substituir aquesta quota ho faria. A més em paga un preu més que raonable. De fet em paga per sobre del valor de mercat, podria dedicar el cent per cent i encara guanyaria més diners. Però no tot són diners. Hi ha la dignitat. I donar la majoria de la producció a aquell panoli seria més del que la meva consciència pot aguantar. Hi ha molts d'eixelebrats als despatxos dels gratacels. M'hi trobo sovint, des de la meva modesta posició de fàbrica d'origen familiar. Es pensen que les coses són com les han apreses a la facultat d'economia. Que poden fer ofertes i contra-ofertes com si es trobessin a dins d'una pel·lícula. El que s'ha de tenir és respecte, sobretot per la gent gran, pels propietaris de fàbriques i signants de contractes. Es pensen que tenir intel·ligència ho és tot, que poden arribar a on vulguin. Aquesta gent també em treu de polleguera. Els acabats de llicenciar. Jo en tinc un parell a la fàbrica. Bé que he de renovar el personal de tant en tant. No vull que la fàbrica es converteixi en una gerontocràcia, farcida de dinosaures. I el meu fill gran també comença a aprendre les beceroles de la professió, que ja en té edat. Algun dia la fàbrica serà seva, o potser d'un altre dels germans, el que s'apliqui millor. Hauran d'aprendre de la mateixa manera que jo amb el tiet Eunesi. Vull dir amb això que encara que m'emprenyin els acabats de llicenciar això no vol dir que els margini dels òrgans directius. Calen els seus consells, donat que jo no tinc temps per a dedicar-me a les qüestions àrdues de la comptabilitat i el càlcul de mercats. Aquestes coses que les faci algun enze amb temps per perdre i ganes d'obeir. En això els acabats de llicenciar són experts. Al cap d'un parell d'anys els faig fora, per no haver-lis de fer contracte fixe i perquè sovint m'he cansat d'ells ho l'han espifiada massa vegades. Aleshores agafo uns altres. És a dir que els que no treballen a la meva fàbrica, els que treballen al gratacels on hi ha la multinacional, són els que més m'empipen, per les seves maneres i la seva veu, que volen tenir gravetat i els surt de contralt. Per tenir presència cal engreixar-se molt i fumar molts havans. No es pot esperar que de bones a primeres un ja sigui un gras capitalista, sense haver-se esforçat gens ni mica. Però aquesta gent ho pretenen sense cap mena de pudor. Es pensen que saben molt perquè repeteixen amb desencert les paraules expertes que han sentit dir als professors de la universitat. No tenen ni idea, us ho asseguro. Tanmateix no em queda altre remei que contractar-los, són els que menys cobren i els que més s'escarrassen. Els altres ja se saben massa bé l'ofici com per a rendir de la mateixa manera. Em refereixo als assalariats fixes que tinc a direcció. A aquests no hi ha qui els faci treballar intensivament. Ja saben com esmunyir-se de la feina. No els faig fora perquè la seva experiència m'és necessària. Si ho deixés tot en mans dels xitxarel·los segur que tard o d'hora farien una desgràcia.
- Trobo que t'aprofites dels teus treballadors, inserí en Solleres. I aquesta animadversió envers els venedors ambulants sembla fora tota mesura. La gent fa la seva feina tal com pot. Alguns han de vendre espais de publicitat a revistes. No s'hi pot fer res. A mi també em molesta que m'emplenin la bústia de propaganda de llocs on mai no aniré a comprar, perquè no venen el que jo vull comprar o perquè em surten massa cars. Però això no vol dir que m'emprenyi amb els repartidors. Jo mateix he repartit publicitat. I et garanteixo que les publicacions gratuïtes tenen la seva quota de mercat. Pobre gent aquests pobres que han de passar de despatx en despatx venent la falca dins la revista o el diari. Són obrers a la seva manera, encara que vesteixin amb corbata. Això no ens ha d'enganyar, ja que el que importa és la feina que es fa i no les robes que es duen. I és evident que els guanys de la seva feina no se'ls emporten ells en primera persona. Com a molt una comissió. Per tan veig que tu tractes els obrers amb menyspreu i prepotència. Que te'n fots dels seus problemes i de les seves persones sempre que pots. Ets un mal cap que es pensa que els fa un favor donant-los feina.
- És que els hi faig! Protestà l'Escofet.
- Calla que ara parlo jo. Ningú no fa un favor a ningú per donar feina. El favor si de cas el fa el que treballa, no el que atorga el treball. Els diners no són de l'estat, per molt que els fabriqui, perquè l'estat només és l'òrgan expressat de la ciutadania, i res més. Els diners són de tothom. Si hi ha algú que en té molts és perquè els sostreu de la majoria. Tu mateix et penses que els obrers t'ho deuen tot, que en podries triar un altre centenar i substituir-los tots, no t'adones de la simbiosi que hi ha en tot plegat. I per la part dels venedors ambulants el millor que pots fer és no rebre'ls, o deixar-los a càrrec d'algun dels teus directius, que s'encarreguin ells. Si a tu t'agrada rebre'ls personalment és per riure-te'n, per fer-los befa amb les teves negatives. Després et tindràs per una bona persona quan t'agrada mortificar un pobre venedor que no fa altra cosa que treballar a comissió per algun explotador. Has de ser conscient que cadascú fa el que pot per sobreviure, que no es poden estigmatitzar algunes feines només perquè no ens agradin, perquè no hi ha repartiment de la riquesa, sinó nodulació i acumulació en poques mans. Alguns fan com els castors que volen quedar-se tota l'aigua del riu, posen preses als diners de manera que no poden circular i se'ls queden tots ells. Així passa que tu pots dir que els hi fas un favor als obrers. Perquè has estat més viu, tu i la teva família, d'acumular amb el pas dels anys i col·locar-te i saber-te col·locar als punts estratègics per on circula el diner, per poder recollir-lo a paletades. Així es fan les grans fortunes, amb els contractes públics o amb les multinacionals, pel saber i poder estar al lloc on es mouen els diners. I a sobre et penses que fas un favor als obrers.