La Marató

Doncs encara no sabem què farem aquest matí. Vinga acabeu-vos els cereals i us dono una magdalena. No, xocolata no. Ni suc. I con torneu a demanar alguna cosa més, us quedeu sense magdalena. Dídac, no et treguis el pitet, que no veus que si no, et taques el pijama? Sí, un café, perfecte Anna. Molt bé, vaig agafant les magdalenes, mentre us acabeu els cereals. Més llet? Mira Marta que després no te l’acabes! D’acord posa-te-la tu mateixa, però després te l’has de veure tota. Sí, Dídac, després tu, espera que acabi la Marta. No, el got vermell està brut, o el blau o cap. Ja pots plorar, ja, que o et poses la llet al got blau o no hi ha llet. Molt bé Dídac, ho veus, així sense plorar molt millor. Teniu, la magdalena. Què vols Marta? Sí, si ja t’he sentit, però o m’ho demanés bé, o res. Perfecte, veieu com si demaneu les coses si us plau, tot va molt millor. Ara vinc Dídac, ara et calento també la llet. Nens, heu de tenir una mica més de paciència! I què podríem fer aquest matí Anna? Vols dir? No serà un pèl avorrit? Coneixem algú que hi participi? Voleu callar que estem parlant els pares! No, no anirem a cap festa aquest matí! Perquè? Doncs perquè no sempre hi ha festes, i també perquè hem de fer altres coses. No, no hem quedat amb ningú Marta. Anirem nosaltres quatre, la família. No és cap avorriment anar els quatre. Jo m’ho passo molt bé quan fem coses junts. Tu no? No m’ho crec, això. I tu Dídac tampoc? Tampoc m’ho crec. Mireu quina hora és! Vinga tothom a vestir-se que si no arribarem quan hagi acabat. D’acord, us podeu posar bambes els dos. No, el jersei de Violetta, no. Tu també Dídac? si no en tens pas de jerseis de Violetta! Qui torni a plorar no es posa les bambes! Així millor nois, vinga a vestir-se que els pares també s’han de vestir. On és això que has dit, Anna? Caminant perfecte, així anem fent una passejada, que ha dit en Molina que farà una calor d’estiu. Mentre omples les aigües, jo ajudo a vestir al Dídac. Marta, prova de fer un pipi abans de marxar! Encara que no tinguis ganes, intenta-ho. Ja t’he sentit, però vull que ho intentis. Ho veus com surt. Vinga eixugat i tira la cadena. La llum, la llum, que te l’has deixada encesa. Molt bé. Agafem els abrics? Sí, potser millor, saps que, agafo només els dels nens, que aquesta nit encara han tossit els dos. Qui vol trucar l’ascensor? Som-hi. Nois, no, al pàrking, no, anirem caminant. Doncs una estoneta, però no tenim presa i anirem xino-xano. Vinga que si no us queixeu més us donem una piruleta a cadascú. Tu Dídac al cotxet. Molt bé nois. Ho veieu com quan us porteu bé, tot va millor. Carai, quina calor que fa al sortir al carrer! Ja ho va dir ahir a la nit en Molina. Sí, us podeu treure els jerseis, però quan faci vent us els torneu a posar.






El rebombori familiar segueix més o menys igual fins que arribem al nostre destí, la línia de meta de la Marató de Barcelona. Només arribar, trobem un lloc perfecte, on els nens es poden agafar d’una tanca de protecció.

De sobte, els nens callen, i comencen a animar a tots els corredors que passen pel davant. Jo també ho intento, però no puc. Tinc la veu trencada. Em supera una emoció que no sé identificar, i dels ulls em surten unes tímides llàgrimes que intento amagar. Li dic a la dona que és el sol, i ella fa veure que s’ho creu. Ella també ho està d’emocionada, però ella ho verbalitza amb naturalitat.

Tinc la sensació d’estar rebent una d’aquelles lliçons que no s’obliden. Una lliçó de superació, d’entrega, de límits rebentats. La lliçó de que no hi ha vencedors ni vençuts, de que poden haver-hi divuit-mil guanyadors simultàniament, més tots els observem l’espectacle.

I paradoxalment, entenc que la vida no és aconseguir les metes que et proposes, que l’important és l’experiència que en treus, el camí recorregut. Aprenc que tots aquells que no han acabat la cursa, tampoc en són pas de perdedors!, ans al contrari.

Em sento molt petit. I a la vegada immens. Sento com el meu ego es va trencant en petits bocins amb cada corredor que passa. Sento com em desprenc del meu ego i l’ofereixo als corredors, per que facin amb ell el que vulguin. Jo ja no el vull.






Sí, ara anirem a dinar. Doncs a casa. Dinarem els quatre, la família. Encara no sabem què farem, nois, alguna cosa ràpida. No, macarrons, no. Voleu parar de plorar, nois. A qui li toca escollir pel.lícula avui? No, a tu Dídac, no, que la vas escollir ahir. A la mare! A veure quina escull! Nois, m’ho he passat molt bé, aquest matí. Heu vist com s’esforçaven, i com no es donaven mai per vençuts! Hem aprés moltes coses aquest matí. Tots. La família.