La Maragda passeja per la riba

En llargues passejades per la riba de la badia la Maragda provava de concentrar-se en el seu estat d'ànim. Tot li semblava petit en comparació amb el seu sentiment, i veia com els estels que la il·luminaven li explicaven coses remotes de les quals la resta de gent ni podia fer-se a la idea. O potser sí, perquè les coses que li poden passar a una persona són comuns i extensibles a molts d'altres. Tothom amb els mateixos sentiments, amb els mateixos neguits, caminant a la riba de qualsevol curs d'aigua, o per carrers, avingudes, passejos amb poca o molta gent. De totes les bandes li arribaven vibracions de tota aquesta gent que compartia la seva tristesa. Perquè la tristesa era gran, i no es podia descriure amb paraules planeres. El món d'endins era complex i cantellut, propens a tallar, per l'obra de les paraules que se li embolicaven dins el cap. No sabia que pensar, ni que fer, ni que esperar. Totes les coses que endevinava amb el pensament eren estranyes, casuals, atzaroses. Com ara aquella petxina que hi havia a ran d'onada, avançant i retrocedint amb cada escomesa, era el símbol que esperava, el senyal que havia de marcar la partida. Per un instant mirà l'horitzó i allà hi havia una fragata immensa, ample i rodanxona, surant a les aigües, indiferent a un patiment que s'estenia coll amunt, per fer-se senyora del cap i per omplir de timbalers les temples, el moment era propici per a fer un descans, per trobar una pedra on asseure's, a contemplar, el que fos, les estrelles, les llums en la distància, el cant dels ocells nocturns, el so de les onades, anant i tornat, com crisis mundials. Tot plegat era el resum de moltes circumstàncies, del que havia passat i del que no, de tot el que s'ajuntava apuntant al moment actual, en que la tristor i la pesadesa a les cames feia els moviments difícils. Perquè hi havia d'haver una causa pel patiment, quelcom que justifiqués els moments passats, en que el cor se sortia del pit, i semblava que l'esquelet havia de partir-se en dos, per deixar pas al doll de sang, que hauria de marcar el final. La Maragda es mirava els peus, no estaven cansats de caminar, eren bonics, femenins, gràcils, de caminar alegre. La resta del seu cos no era com aquesta part, era tot el contrari, a ella li ho semblava, perquè trobava que la dissort l'assetjava sense miraments, que havia de tenir cura de moltes coses, de familiars i amics, de moltes persones aplegades en un sol sentit, esperant que alguna cosa s'esdevingués, pensant en un futur que s'apropava amenaçador. Perquè els moments de lluïment dels altres li pesaven molt, i sentia que se'n havia de desfer, en el record, de les escomeses d'un destí desolador, que la transportava cap a indrets desconeguts, freds, aspres, en els que es trobava perduda, sense un camí que seguir, transitat en el passat, o desert per centúries. Qualsevol cosa era preferible a la pèrdua de contacte amb la realitat, a capbussar-se en el seu sentiment insostenible, perquè les hores que comptava eren totes moixes, apagades, somortes, com les llums de la badia, al llunyedar, l'esclat dels canons, els ginys de guerra aparellats per tal de provocar el mal, damnar tant com es pogués, per fer més gran la distància, per posar-la en situació d'haver de penedir-se d'actes que no havia comés. Ella se'n penedia, perquè pensava que hi havia una humanitat comú en totes les persones, que ella compartia, i que la llavor de la desgràcia la tenia també dins el seu cor. Tan de bo hagués pogut arrencar-se'l del pit i llençar-ho lluny. Aleshores s'hauria acabat el patiment. El cos sense cor hagués seguit funcionant, sense haver de patir, sense sentir la misèria. Car hi havia molta desesperació en els seus ulls, que miraven l'horitzó de fit a fit, amidant-lo, per tal de conèixer la seva dimensió, per fer-se una idea del que podia esperar del futur, del passat, de tots els temps. Així les hores mortes no podien portar sinó mals pensaments, idees fosques i turmentades, dolors a les articulacions, a les genives, a les puntes dels dits. Unes dolors sordes però persistents, a despit de les curacions miraculoses, que es puguin obtenir de remeis casolans. La Maragda creia fermament en el poder de les paraules, en el sentit dels significats, que modifiquen el món. Cada paraula pronunciada es capaç de generar una tempesta, amb temps i ressonància, potser de manera molt improbable, però la possibilitat hi és. Per això no pronunciava cap paraula en les seves passejades a tocar de la riba, ni les pensava, o no volia pensar-les, perquè creia que engendraven dolor i patiment, i feien de les persones alegres éssers torturats, a punt de defallir, superats per fets quotidians, per coses que no haurien de tenir importància, que la cobraven per la seva significació, la fulla caiguent, el vent gronxant una branca, l'esquitxada de l'automòbil al carrer atrafegat, a prop del mercat, la fulla seca trepitjada pel peu inatent, i les gentades corrent per no fer tard, per ficar-se ensardinadament dins un vagó trontollejant. Tot plegat eren imatges molt llunyanes, alienes a la riba i a la indecisió de les onades. El moment era propici per fer una parada, per trobar una pedra llisa, on asseure's, per poder contemplar amb deteniment l'aspecte de la badia, el seu infinit nocturn, la confusió del mar i la terra, del mar i el cel, del cel i la terra, la terra llunyana a esquerra i dreta, la que s'hauria de veure a l'altre cantó, i no es veia. La fragata amb la seva insultant presència donava el contrapunt a tot l'espectacle natural de la nit, amb les seves lluentors, amb llums excessives, avisant l'enemic de la seva presència, no fos que hi disparessin a on era creient l'espai buit. Altres nau en la distància es disputaven la tasca de trencar l'equilibri. Però la Maragda encara seguia trista, observant l'espai, gaudint de l'aire refredat, vespertí, convidava a tornar-se'n, girar cua i ficar-se a casa, a gaudir dels aires escalfats del menjador, a observar el món a través de la finestra, per tal de poder fer-se una idea aproximada del que podia estar passant a fora a les persones que no tenien la sort de poder estar en aquell menjador, potser passant fred i gana. No era problema dels habitants del menjador, tampoc la Maragda hi era ara. Ella passava fred i gana, per melangia, i observava les aus nocturnes i els rat-penats que es deixaven veure de tant en tant en vols planejadors. Ella els considerava els seus companys de viatge, del viatge que volia fer a l'infern, al dolor del sentiment, a la solitud d'una passejada abocada al fracàs, perquè el que volia trobar no hi era allà on mirava, només la sorra fina embrutant-li, o embellint-li, les sabates, les petxines trencadisses crec-crejant dessota els peus, un eriçó perdut escopit a la platja per les onades. Sempre la mateixa cançó, la del mar en calma, anant i tornant, fent de les seves, observant a la gent que l'observa, i tornant-los una mirada vacil·lant, fent-los sentir minúsculs, poca cosa en comparació amb el pes abassegador de totes les onades. La Maragda volia aturar-se un moment, però els seus peus no aprovaven la moció. El poder de la persona dempeus la tenen els peus, i la tristesa s'ensenyoreix del cor, i emplena les cavitats, els entrevins, els replecs, per tal que no quedi un espai per minso que sigui sense la seva influència. Perquè la tristor és un artista total, capaç dels espectacles més innovadors, de fer i desfer els teixits, de penetrar a les parts desconegudes, i fer-les paleses, actuals, posar-les en primer pla per tal que no hi hagi recer pel dissortat. La Maragda se sentia molt infame, per les seves idees negatives, tocants a la fi de la vida d'alguns dels seus éssers estimats, que la feien patir. Tan de bo morissin tots, i el seu cor seguis bategant, per tal de poder conservar el sentiment, per fer seva l'alegria que els emplenava. Es menjaria els cors per adquirir la seva fortalesa, així podria raonar amb senzillesa, optar pels camins més plans, no fer mai marrada. Així i tot no hi havia raons per la tristesa, puix que el que l'envoltava era un espectacle de felicitat, i de ressorgiment, del que podia sentir-se orgullosa, amb raó, perquè ella sola l'havia construït, i ningú amb màquines o amb ordiments no ho podia destruir, era sòlida la seva bonança, i els seus companys de viatge gent senzilla i treballadora. No tenia motius de queixa, sinó que tot se li feia costerut, i fins els licors més dolços s'agrien a la seva boca.

Havia parlat amb el seu psicòleg, que li feia de conseller en tota mena de matèries. Les seves paraules havien estat les següents:

- Tu pots sobreposar-te al teu sentiment, has de ser capaç de mirar endavant, de tirar endavant, d'aixecar-te i volar, perquè els cels no són prou grans per a la teva ambició, que dus soterrada sota capes de melangia. Fora la tristor! Fora el patiment, i el penediment, que res no t'aturi, perquè tu ets capaç d'això i de molt més, de fer-te una persona per sobre de les expectatives, i de volar com un coet, enlairar-te és el que has de fer, com els avions, per tal de solcar els aires, i fer de tu mateixa la persona que somies, en l'entorn que t'afavoreix, i comprar-te els vestits que no t'atreveixes a portar i triomfar, res no et pot aturar, perquè tens els possitivisme de la teva banda, i així és impossible que fracassis. Has de reeixir de totes totes, perquè pots i perquè t'ho mereixes. No deixis que ningú et convenci del contrari. Aparta de tu les males influències, les que et volen pensarosa i capficada per tal d'aprofitar-se de les teves febleses. Tu no has de tenir pas de febleses, has de ser poder i convicció tota tu, per tal de sortir endavant, i alçar-te amb la victòria, que pots creure'm, tens a tocar de la mà. Els teus dits estan preparats per enllardar-se amb la substància viscosa de l'èxit, que t'espera. Amb el teu nom i els teus cognoms t'està esperant la satisfacció més absoluta, el plaer orgàsmic, que pots trobar en tots els llocs que miris. Tot t'assenyala per tal que sigu
is la millor, la més insuperable, pels teus mèrits, que són molts, suficients per a la major part de tasques que et puguis proposar, només cal que comencis, que facis el primer pas, que et llencis de cap, per tal que totes les bondats de la felicitat guarneixin el teu front, i s'esborri qualsevol resta de preocupació. Lluny de tu totes les angoixes i els neguits, que no hi hagi res que s'interposi entre l'espaterrant llampegueig de les teves fites i tu mateixa, perquè no tens altre enemic que la teva manca de confiança, a hores d'ara desapareguda, cosa del passat, que has de deixar enrera, per tal d'apujar-te al tren de la satisfacció garantida, de les coses positives, del pensament ambiciós. Tu pots ser la reina de la teva festa, i deixar bocabadats els altres amb al teva gràcia i el teu cossatge, les teves ondulacions han d'enfollir les multituds, quan apareguis als mitjans en mig d'aplaudiments. No hi ha res que t'allunyi de la felicitat, només has d'estirar el braç i agafar la fruita permesa, i menjar-te-la sense complexos. Gita del teu pensament tot el que et recordi el passat, tot el que sigui compromís, tot el que et faci renunciar a les teves necessitats.

Aquestes paraules benintencionades del psicòleg no tenien cap efecte. La Maragda pensava en elles asseguda a una pedra, quantes bajanades no arribava a sentir en aquelles sessions infames de teràpia. No valia la pena donar-li més voltes. Ella no estava preparada per a res, no era capaç de res, ni havia de menjar-se res, molt menys el món. Només amb l'esguard l'horitzó escàpol que es confonia amb els elements que limitava, i que de vegades semblava estar més amunt i de vegades més avall. Tot plegat era una confusió dels termes, avançat el vespre, amb la fredor de l'hivern quan manca la llum. El cas era que les aigües de la badia eren blaves fins i tot de nit, amb una intensitat captivadora, perquè la nit també era blava, d'un blau intens, podrit, a punt d'extingir-se. Els colors de la nit eren pocs i mal avinguts, els esclats de claror i les extensions de no-res, tot plegat donava a l'ambient un aire misteriós, que aprofitava la Maragda per aprofundir en el seu sentiment, de deixadesa vital, d'assentiment davant de tot, de les injustícies i de les fites socials, de tot el que era exterior a la seva persona. I mentrestant les sensacions no deixaven de recórrer el seu cos, per fer-li palès el misteri del seu estat malenconiós. No hi havia raons, ni justificacions, cap greuge significatiu, només era el sentiment, que es feia fort, i que s'arrapava als pretextes més minsos per tal de fer el seu dany. Coses que podrien semblar risibles, prenien la categoria d'afers de primer nivell, i les coses inexistents, de les que abans ni s'havia sentit a parlar, repicaven dins el cap com un batall de ferro contra l'os endurit del seu cap. No hi havia determinació possible per tal de deslliurar-se de la tortura de seguir a la platja, pensant l'impensable, enrecordant-se de les coses més absurdes, coses intranscendents, que no concloïen. Només la solitud, i una veu llunyana, la d'uns pescadors que tornaven de feinejar, la barca embarrancada a la sorra, arrossegada pels braços cansats, delirosos de reposar. Respòs aliè a la Maragda, que no podia deixar de pensar, ni deixar de sentir, ni fer que els peus cansats l'obeïssin, poc havia durat l'estada a la pedra. La inacció no la beneficiava. Passejant calmadament es podien escoltar els sons de la llunyania, la remor de la ciutat, que pugnava amb les onades per tal d'emplenar l'espai molt buit de la riba, esquitxada aquí i allà de penya-segats i de sortints rocallosos. La Maragda no volia pensar en el seu futur, en el que l'esperava si seguia pel mateix camí, en saber fins a on arribaria. Car no tenia objectiu ni previsió, ni podia fer-se un plànol de si mateixa, i observar-se amb ulls analítics, per tal d'emetre un judici. No podia extrapolar-se, ni expandir-se, ni reduir-se, tot era en ella efecte i causa dispersa, sense una relació de lligam entre ambdues. Les coses havien anat així, i no calia donar-li més voltes, perquè no podria arribar a una conclusió amb el seu cap desendreçat, en el que cabien moltes reformes, retocs aquí i allà, per tal de millorar el seu estat anímic. Quina ingenuïtat la del psicòleg! Ingenuïtat perversa. Li demanava un egoisme ingenu, un comportament autàrquic, que renunciés a la possibilitat d'influir, d'imprimir, de condicionar. Coses a les que no li podien faltar a la seva vida.

De tornada a casa l'esperava la seva família, construïda amb facilitat, amb les ajudes dels familiars i coneguts, amb la seva responsabilitat pel treball i per les lleialtats. Allò no era la causa de la seva tristesa. Tanmateix havia d'estar feliç, per no suscitar les preguntes del marit i per no espantar o entristir els seus fills. Qui volia una mare sempre emmurriada per penes que no tenien explicació. Havia de fer un esforç, pensar en les paraules del psicòleg, deixar per un altre dia la contemplació de la seva desesperació. Perquè allà tenia els petits A. i B, entremaliats i cridaners, portant l'escàndol i la cridòria allà on anaven, al menjador o a la cuina. La Maragda es podia entretenir una estona llegint un llibre, fullejant una revista, mirant la pel·lícula de la tele. El neguit l'abandonava, per un dia, per unes hores, per tornar-la a visitar tan bon punt com tornés a la platja, a retrobar-se amb els seus fantasmes, amb els abismes que ella mateixa es creava, i conreava passivament. El seu marit feia cara de cansament, potser la feina era massa dura, o potser pensava que per ser a casa seva no havia de fer cap esforç per posar una cara o una altra.