La màgia

A en Jonàs li agradava perdre's en records de l'antiga mesopotàmia, terra entre rius, amb la seva gestació de tot allò que era màgic i misteriós, les disciplines de l'endevinació i el guiatge de les estrelles. Trobava que en una civilització excessivament materialista aquests conceptes s'estaven menystenint perillosament. Al capdavall tot es desconeixia del funcionament del cervell. La màgia hi formava part, els fenòmens inexplicables.

En Jonàs n'estava envoltat tot sovint. Una educació màgica, un saber que allò passava pels esperits, per saber que l'arbre li parlava perquè tenia esperit, i que només havia d'escoltar, de no torturar-se pel fet mateix que l'arbre o la cadira li parlés, tenir un bagatge en comunicar-se amb els objectes inanimats, el salvava i li hagués salvat més encara en moments de crisi si hagués tingut una formació més sòlida en aquest sentit. Perquè al capdavall les coses parles, els sorolls sense identificar existeixen, les sensacions de pressentiment hi són.

Però, la immobilitat dels objectes i la seva aparença estàtica eren un prerequisit de la vida en societat. Només les màquines podien moure's per voluntat pròpia, si és que en tenien. Abraçar tot el coneixment humà era impossible. Aleshores resultava que calia servir-se de la màgia. Un aparell incomprensible, del que es coneixen els principis rectors però del que es desconeix el funcionament exacte, fins a les darreres conseqüències, és susceptible de convertir-se en un objecte màgic. No hi ha cap ingenuïtat en això. Comprendre les línies mestres no era per en Jonàs comprendre res en absolut. No poder manipular era desconèixer. Que l'expliquessin que tot tenia una lògica, i que els que la coneixien sabien el que es feien no el satisfeia gens.

Els objectes màgics eren pertot. Les diminutes partícules i oscil·lacions en els camps eren imperceptibles. No els podia pensar en la seva dimensió. Els havia de magnificar per fer-se una idea cabal. Comparar les ones electromagnètiques a les onades a la platja era atzarós i poc resolutiu. Era una veritat màgica la comprensió de la qual se li escapava completament. Els sorolls del carrer mig adormits eren els udols del bosc, un esgarip perdut d'una bèstia desconeguda de la qual no cal amoïnar-se perquè hom li ha fet el sacrifici pertinent. Sacrifici de suor i feina potser, però sacrifici.

La màgia havia estat el primer instrument de la humanitat per tal de provar de filar i enllaçar les conseqüències amb advertències anteriors. Evident pot semblar que les vísceres que pengen d'un animal obert en canal no tenen res a veure amb l'esdevenir dels estats o amb els seus canvis d'ordre polític. Res a veure, a no ser per l'intent. L'esperit científic domina la màgia. La màgia no explica arbitràriament. La màgia s'endinsa en la relació universal entre els efectes i les causes, en un àmbit sobrenatural. Val a dir que la ciència moderna no ha aconseguit d'endinsar-se en aquest domini. Hom llença una pedra que cau parabòlicament. Fins aquí la ciència.

Però les persones no són pedres, i el cervell no és una màquina, no pas encara. Per tant la màgia continua sent important. El placebo irrita els investigadors, però si al capdavall cura, res no se li pot objectar. Perquè la intenció del metge és curar, no pas curar només racionalment. I si dins la ment existeixen mecanismes que es poden activar, pel placebo, per la màgia o pel que sigui, que poden desembocar en una curació, aleshores no es poden menystenir. Cert que els investigadors ho volen tenir tot sota control, sempre parametritzat, tot absolutament quantificat i mesurat. Les dosis correctes dels elements químics precisos. La màgia no es pot tractar amb la raó.

En Jonàs però no era del tot racional. Si observava al seu voltant algun fenomen que no podia explicar l'atribuïa de pressa a les forces i esperits ocults de la natura que l'envoltaven. No tenia perquè qüestionar-se a si mateix, pensar que es deixava endur per la irracionalitat, castigar-se tot pensant que si no tenia una ment al cent per cent coherent i centrada, que si hi havia fenòmens al seu voltant, visions perifèriques, sorolls que no comprenia, era perquè no era una persona com cal. No tenia perquè fer-ho. El que ell no comprenia era màgic, producte d'un món espiritual invisible. I fins i tot podia trobar alguns rituals personals d'exorcisme que el poguessin lliurar d'aquests fantasmes.

Naturalment quan en Jonàs pensava en l'exorcisme no pensava a les pràctiques abominables d'altres temps. Pensava més aviat en iniciar un diàleg sincer i científic amb aquestes sensacions. Prenent-les com a interlocutores, com a forces existents, com a esperits neutres, ni bons ni dolents, que manifestaven la seva presència, aliens a les necessitats humanes, podia establir-hi una conversa que el conduís a alguna mena de resolució. Quan al carrer hi havia massa esperits esvalotats el millor era quedar-se a casa. Quan a dins de casa hi havia esperits domèstics atacant-lo, el millor era sortir a prendre la fresca.

I tot plegat tenia a veure amb la màgia. Perquè el que no explica la ciència és màgia. I la ciència no ho pot explicar tot. No pot explicar gairebé res pel que fa al pensament, si no és una descripció estrictament materialista del funcionament d'algunes parts del cervell. I encara que la ciència pogués explicar el cervell completament, no podria eliminar la màgia, perquè a dins de tots els caps la hi trobaria.

Així en Jonàs sentia respecte per les coses que el dominaven. No era un predador implacable, acostumat a guanyar, acostumat a dominar i sotmetre. Ell era més simple. Acceptava els altres, alguns els trobava màgic, semideus, vivia en un món amb primeres figures, ell no n'era pas una. Els havia d'acceptar en tant que no els comprenia i que no podia compartir les seves ambicions. La màgia hi jugava un paper important. Era la representació de tot allò desconegut, amb la flaire de les ciències incipients, a les que encara no se les coneix el mecanisme. Aleshores cal assajar i rectificar. En Jonàs s'estudiava a si mateix. Les seves reaccions, en unes situacions i en unes altres. Els esperits el guiaven. Allà a on trobava bons esperits hi romania, d'on en trobava de dolents fugia.

I els esperits eren ben reals, i els sons i les paraules, comentaris fets en veu baixa pel seu cap, eren ben presents. No tenia perquè ser enemic de si mateix. Perquè considerar-se en permanent malaltia, menys capacitat en definitiva. No tenia perquè fer-ho perquè la màgia del esperits era part estructural de la seva essència, de la seva manera de viure i de la seva condició de persona. En Jonàs no permetia que ningú li volgués extirpar el seu particular pensament pels mitjans que fossin. Sovint l'angoixa era una bona defensa en contra de les actituds inútils, del patiment inútil, del patiment autoproduït i volgut, del patiment que hom es fa a si mateix i als altres pensant que la gravetat de la situació ho requereix, quan no és així.

En Jonàs patentava que la màgia havia inventat l'esperit científic, la relació entre causes i efectes. Semblava ridícul ridiculitzar la màgia, més quan a començaments de la història l'únic coneixement lògic i racional era la mateixa màgia. Més quan l'home sobrevivint a la cova podia viure per màgia. Perquè els sorolls del bosc eren esperits, i els déus propers, el sol i la lluna, els núvols o la muntanya llunyana. I per quin misteri l'home, que encara conserva restes de quan era rèptil, ha abandonat per innecessària aquesta faceta màgica que tan útil li ha estat en els darrers estadis de la seva evolució? No ho ha fet pas.

L'acceptació de la voluntat exterior pot aplicar-se a la màgia. Desafortunats els que pensen en un déu infinit i llunyà i que atribueixen les maldats particulars als homes. Preocupats pels seus greuges sectaris, per les seves lluites diàries, no són capaços d'assimilar el mal que els arriba, perquè consideren que hi ha persones al darrera contra les que poden lluitar, iguals a ells o fins i tot per sota. Desafortunats si no creuen en la màgia, en el seu poder curatiu dels mals d'esperit i en la seva manera d'explicar els fenòmens que no tenen cap explicació.

En Jonàs en definitiva es deixava endur per les seves supersticions. Si les tenia i li feien un ús, les que fossin, si es deixava guiar per l'impuls, per la força de les seves intuïcions, no pas per la raó que l'indicava sempre el mateix, sinó per la sensació espiritual que tenia en cada moment, perquè aleshores les havia de refusar? No hi havia raons per anar en contra del seu estómac i el seu cor, sempre que la raó prou domesticada ho aprovés. Cap raó per tal de destrossar-se amb culpabilitats i penediments.

El que li passava era el destí, res més, el que li vingués també seria el destí. El món era incomprensible, essencialment, qualsevol intent de reduir-ho a fórmules hauria de fracassar. Ell podia entretenir-se de tant en tant amb qüestions matemàtiques o de procediment, però en el fons no descobriria cap veritat remarcable. La veritat no era feta pels homes, sempre discutint picapunts i qüestions de poca magnitud. En Jonàs atribuïa a la màgia algunes de les coses que passaven pel seu cap. En realitat hi havia esperits flotant al seu voltant, esperits que el dirigien, que li deien el que era bo i el que era dolent, i poques vegades s'equivocaven.

Negar els esperits era un error. Apuntar-se a la racionalitat més simplista sinònim immediat d'infelicitat. Perquè aconseguir per mitjans racionals el que hom i els altres pensen que tenen que aconseguir era impossible. Si s'aconseguia la normalitat, a parer d'en Jonàs, era pagant el preu de la renúncia a la naturalitat. Cert que una vida del tot desnaturalitzada agradava a molts. També l'autoculpa i l'autoagressió era comuna arreu.

En Jonàs però no volia agredir-se ell mateix amb retrets. Potser era fins i tot indulgent amb les seves faltes, indolent potser. No l'importava. El que passava al seu voltant era origin
at per la màgia. Per l'esperit del món indefinit, o per l'esperit de l'absurd contrari a l'home, per tot allò incomprensible. Era una màgia que es podia tocar, palpar, que funcionava i que l'indicava correctament quin era el següent pas a fer. D'altres parlaven de Déu, una exageració a parer d'en Jonàs.

Perquè a un hom perdut en un bosc de res no li serveix adorar el bosc, ni fer-li sacrificis ni sentir-se culpable d'estar perdut al bosc. Només li servirà interpretar el bosc, trobar-li les dreceres, els punts singulars, i una sortida, per deixar el bosc en tant que s'hi consideri perdut, o per passejar-lo amb coneixment i direcció. En Jonàs per això s'inclinava per una religió animista i natural, en el que els objectes inanimats també tenen a dir, que no són decoracions o coses manipulables, sinó que es barregen amb la humanitat explicant la seva història particular, i ensenyant fins i tot lliçons de primer ordre.

La màgia perduda feia les persones simples. Els mals sentiments calia lluitar-los de bon començament. La ira i la violència eren simplement negatives. En Jonàs estava en desacord. Si hi havia esperit de violència al món aleshores calia enfrontar-lo, i no pas antagònicament, sinó en un esforç de comprensió. Hom havia de ser violent, ni que fos amb una fulla de paper, perquè en tant que home s'és violent. Negar la violència era negar la veritat. Per altra banda els esperits sovint l'empenyien cap a la violència. En Jonàs havia de recórrer a la màgia o a la creació artística, a la destrucció controlada, al canvi de costums. Petites violències que l'alliberaven de les violències de veritat, de les que haguessin pogut fer mal a un altre o a si mateix.

Màgia pertot, envoltant-lo suaument. Deixant el seu horitzó ben a prop. Sense haver-se d'adreçar a quimeres cada cop més allunyades, cada cop més infinites. Perquè sabent el què és l'infinit, qui pot creure-hi? En Jonàs reflexionava. En temps antics l'oceà era infinit. Qui s'hi havia aventurat no havia tornat, o ho havia fet sense trobar res. El cel també era infinit, en tant que no s'hi podia pujar, ni les edificacions més altes no l'atenyien. El cel era blau i tebi, l'oceà aquós. L'infinit ara era negre i glaçat, buit i inexpugnable. I la seva dimensió envoltava el món. En Jonàs ja no hi podia creure.

La màgia però era propera i funcional. La podia fer servir per explicar-se ell mateix i els altres. La màgia de les reaccions inexplicables, de perquè unes accions condueixen a unes altres, accions subjectives que no tenen relació amb cap fórmula, accions que hom ha de conèixer per tal de poder sobreviure. Aquesta màgia era útil. I menysprear-la un acte de supèrbia humà i civilitzat. La modernitat no havia demostrat encara que l'home s'hagués allunyat de la cova.