La màgia del teatre

No hi ha res més maco que deixar de veure't darrera d'un vidre il.luminat artifiiclament, que veure't en
tamany real i no pas comprimit.
La televisió m'enganya i el teatre em dóna vida, ho cambia tot...
Veure't sota aquell focus de llum blanca, era com si un àngel hagués aparegut de sobte i m'hagués dibuixat un somriure.

Et seguia a cada pas que donaves, cada gest que feies, em fixava cada paraula que deies i en com ho feies,
en aquell moment tot era diferent, no era com sempre, havia fet un pas, endavant, era com si fós haguéssim tencat el vidre i jo tanqués els ulls i m'estiguéssis parlant a l'orella, havia tingut experiències semblants, però amb actors freds, distants, que no em deièn res, però tu, amb tu va ser diferent, tu m'havies arribat al fons del cor, no eres com aquells actors freds, tu donaves més caliu, et donaves més cap al públic...

I vaig notar, sentir aquella màgia del teatre, era diferent a la freda televisió i haguéssim passat
a la càlida sensació d'estar amb algú al costat xerrant, els doa, tu i jo, sols...