La Maduixa als llavis adolescents

Mai t'ha agradat pensar en el passat; creus que és una pèrdua de temps reflexionar en allò que ja no pot canviar; i tens raó.
Et vaig creure un miracle. Vas irrompre a la meva vida quan no t'esperava, quan jo estava plena de llum i d'ombres; quan creia que no et necessitava pas. No obstant, la teva presència em va obligar a creure que la vida i els somnis poden arribar a confondre's en una increïble realitat. Mai havia somniat res tan bo per a mi. Jo pensava que no et mereixia. ¿Com un noi com tu es podia haver fixar en mi? Tot ho atribuïa a la teva ingenuïtat. La teva preuada ingenuïtat que avui em pertorba perquè ja no existeix. Trobo tan a faltar la teva mirada innocent. Aquella mirada de sinceritat. De fet, només per aquella mirada creia vertader el teu amor.
I sempre recordaré la lluna d'aquella nit. Quan miràvem des de la finestra de la teva habitació d'adolescent aquella lluna tan nostra. La lluna sobre la platja del Far. Quan jo mirava el mar i tu a mi. Embadalits els dos per la mateixa fascinació de ser allà, completament sols davant el mar i les estrelles; sense plantejar-nos ni tant sols que passaria després entre nosaltres. Recordo que esperava el petó que ens confirmaria que et desitjava tant com tu a mi. Però aquella nit no em vas fer cap petó.
Jo vull fer eterna aquella lluna de la platja del Far. Eterna per a tots aquells qui, sense saber-ho, s'enamorin en les nits d'estiu a la platja del Far de Vilanova. Per a rememorar per sempre aquella nit que ja no tornarà. Quan jo mirava el mar i tu a mi.
¿Per què vas aparèixer a la meva vida si havies de tornar a marxar poc després? Vas anar allunyant-te a poc a poc sense que ho percebés. Com el temps que transcorre en un rellotge de sorra vas anar desapareixent, granet per granet, sigil·losament, fins a desaparèixer del tot. Vas deixar un espai buit en el temps, tancat hermèticament en la memòria; com ho és avui el teu record -entranyable, per cert-. Dintre el rellotge de sorra vaig estar atrapada -tu ho vas saber més tard, de fet-; i a voltes vaig sentir que no podia sortir d'ell de cap manera. A dins, la llum del sol era nítida però em va ser impossible copsar-la del tot; així que vaig decidir marxar.
I poc a poc, vaig anar desapareixent dins el rellotge, lentament em vaig ressecar com una fulla de tardor però mai vaig arribar a dessecar-me per complet: ara volo sola a través de tots els vents d'estiu.
Fa temps que espero tornar a reviure la mateixa emoció. Estar oberta a l'amor que em vas oferir amb la teva companyia. Sé que recordar és retallar la realitat del que va ser, és a dir, que a voltes, recordem el passat una mica a la nostra manera i no sempre som fidels a la realitat del que va ser. Jo no et valorava, aquesta és la veritat. Es barrejava la veritat oculta d'estimar-te sense ser conscient del tot i la meva estúpida i absurda exigència de no voler estar amb tu.
Confortable és saber que ara ja el mar és tan teu com meu. Que ja no m'és menester guaitar des del teu jardí el mar perquè tinc totes les platges del món per a mi. Ara ja no somio en aquell petó que no em vas fer aquella nit, ja no evoco el que hagués pogut ser o succeït aquella nit. Ja no existeix la meva intencionada recerca del passat per retrobar-me amb tu. Ara miro en mi i en el que vull cada dia. Ja no tinc tanta por -tot i que encara en tinc-d'estimar. Encara que et costi creure-ho, jo sóc la mateixa que vas conèixer. Tret que ara sé exactament quan estimo de veritat. I això només t'ho dec a tu. Gràcies per estimar-me!