La mà de Déu

Un relat de: andalús
A l’ensems que es pon el sol i els obscurs estornells s’apleguen amb estrèpit a les capçades dels arbres per planificar com passaran la nit, s’agrupen els joves als racons desgarbats dels barris on la perifèria és una identitat.
S’esvaloten i criden, fumen i ballen amb ritme electrònic o de reggaeton, s’intercanvien la darrera aplicació pel mòbil. Beuen i es besen.
Així cauen les nits. Una rere l’altra i rere l’altra les setmanes, que esperen els mesos que portaran els anys. A casa seva també van caient els implacables rebuts dels serveis d’aigua i llum, els impostos municipals ,la hipoteca o el lloguer.
En aquests espais cada vegada més foscos, freds, bruts i oblidats, l’atur és una circumstància habitual, familiar diríem amb propietat i qui treballa ho fa per salaris que donen poc més que per desplaçar-se als allunyats punts on treballen i per menjar els productes industrialitzats i semielaborats que no requereixen gaire complicacions gastronòmiques. Menja de subsistència aliena a conceptes culturals o dietètics, que adquireixen a les grans superfícies comercials que envolten els seus habitatges o al petit restaurant o botiga, que quasi mai tanca, amb qui comparteixen barri i una mescla desdibuixada d’origen i identitat.
Les referències culturals les troben en sèries televisives, dibuixos animats on els obrers no són més que uns dròpols bevedors de cervesa que malbaraten els seu temps digerint escombraries enfront del televisor, veient "talks show" i envejant "celebrities" que passen per músics o senzillament per res, però que s’hi estan.
És així com “viuen la vida”, penjants, adobant-se en el futur no res, lliscant irremeiablement cap al seu destí de mà d’obra barata que ha de netejar les cases dels rics, servir-los als seus restaurants i cafeteries, vigilant-te’ls les llars i empreses, enrolant-se als seus exèrcits.
Mentrestant s’esvaloten i criden, fumen i ballen amb ritme electrònic o de reggaeton, s’intercanvien la darrera aplicació pel mòbil. Beuen, es droguen i es besen. Alguns peguen els seus pares i mares, descarreguen amb violència la seva frustració contra els qui no han sabut fer altra cosa que deixar-los penjats assecant-se al racó dels mals endreços.
Potser un capvespre algun d’ells no haurà coincidit amb els amics de sempre, al lloc de sempre i en la seva soledat de sempre. La música de ritme abassegador de sempre, no tallarà les connexions elèctriques dels seus pensaments. Potser fugaçment recordarà el seu germà gran que ara és a la presó i en el silenci absolut que precedeix la buidor sentirà un crit a l'oració i girarà la vista cercant-ne l’origen. Potser.
Potser és un jove Said Kounachi qui s’encamina a la mesquita on coneixerà l’imam Farid Benyettou, qui li recriminarà la seva falta d’ambició i deixadesa: els seguidors del profeta Abu l-Qāsim Muḥammad ibn Abd Allāh al-Hāšimī al-Qurayšī no estan aquí per a no res. Déu els ha reservat una missió divina per a la que s’han de preparar. Pensa potser que convertint-se en màrtir aconseguirà tots els seus somnis, però sobretot serà algú que es despenja de l’assecador.
Farid Benyettou li assenyalarà el camí d'un Déu sense rostre, ni pietat, però que té forma de bomba o de fusell metrallador.
Tu ets la mà de Déu i Déu és gran.

http://camidelscirerersflorits.blogspot.com

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: