La loteria del revés

En Jofre Llampart li havia tocat la loteria del revés. Anava deu quilòmetres per sobre quan l'observador radar l'havia retratat en la seva acció no reglamentària. Algunes persones creien en el trànsit. Ell n'era d'aquesta mena. Se sentia profundament alleujat de no haver de pensar. Tret que la loteria del revés li havia tocat a ell.

Estava disposat a pagar la multa, inapel·lable, amb proves fefaents, res a objectar. Se sentia indefens i trepitjat, soscavat en els seus drets fonamentals, en la seva llibertat més íntima. Una merda de màquina elemental tenia més raó que ell. No podia objectar res. Però disposat estava també a muntar un bon escàndol a l'hora de pagar la multa.

Li havia arribat mesos desprès d'haver comés la infracció. Ni sabia en quines condicions havia passat per davant de l'ull escrutador del radar a una velocitat excessiva. Només tenia una foto a les seves mans, era la matrícula del seu vehicle, no hi havia dubte, i la velocitat indicada era superior a la permesa. Què podia dir? Res. I era aquest res el que l'emplenava d'indignació.

Els policies, les autoritats, les que mereixen respecte i consideració, les que donen la cara pels ciutadans davant les males persones, de sobte eren uns covards que prenien fotografies pel darrera, d'amagat, sense donar la cara en absolut. En Jofre Llampart pensava potser amb certa raó, que la tasca d'aquella gent havia de ser ingrata. Persones que alguna vegada havien somiat amb una vida tenyida d'heroïcitat actuant com una aranya peluda caçant mosques amb la seva teranyina. Res de menys heroic.

Estava disposat a cremar el radar que li havia fet la foto. Al capdavall només havia ultrapassat de deu quilòmetres el màxim permès, que no era ni el màxim permès pel tipus de via, un senyal uns centenars de metres abans el rebaixava dels deu quilòmetres que ell havia superat. Potser és un valent qui caça conills amb paranys, o perdius o el que sigui, potser és valent qui cobra per travessar un pont, o potser qui roba carteres als turistes despistats.

Valentia i policia darrerament, en el parer d'en Jofre Llampart, s'anaven allunyant. No tenia res d'heroic actuar subreptíciament i amb traïdoria. Així que s'aniria a la guixeta de pagar multes, i tot i que la persona que allà es trobés no en tingués cap culpa, li armaria un sidral de ca l'ample. Quan la justícia és inapel·lable no és justícia.

Tan se li en fotia la foto. Tenia la sensació, en Jofre Llampart, que en realitat el sistema de multes fotogràfiques i videogràfiques cercaven culpables, no delictes. En última instància cercaven ciutadans despistats que no s'havien adonat de la presència de la càmera i als que tocava pagar. D'altres que hi posaven més atenció no es deixaven enxampar.

En Jofre Llampart havia sentit a parlar de cotxes camuflats amb les mateixes càmeres. Era la tecnologia al servei de la repressió del ciutadà d'a peu. Igual que els antílops s'arrisquen a beure en un riu infestat de cocodrils, sabedors que algun d'ells acabarà esclafat per les mandíbules dels rèptils, igualment els usuaris de la via l'usaven en el coneixement que hi havia cotxes-cocodril que podien mossegar-los, de manera determinant i sense excusa possible, i fer-los pagar la multa.

El valent policia era un covard traïdor. Si donava la cara era amb les proves a la mà, si és que la donava, la responsabilitat vital de la multa deixava d'existir. En Jofre Llampart assistia atònit a l'estesa de pseudoguàrdies multant vehicles mal estacionats. La raó era la fotografia. La humanitat havia desaparegut, la possibilitat de discutir era nul·la. Un cop feta la foto calia justificar-la davant els funcionaris de l'ajuntament, i ja no hi havia marxa enrera.

Igual era qui deixava el vehicle de qualsevol manera per anar a esmorzar que qui ho feia per assistir d'urgència un progenitor ancià que havia caigut a casa seva. La justícia havia deixat de ser cega. L'objectiu retràctil de la càmera eren els seus ulls, i des que la justícia tenia ulls era més injusta que mai.

En Jofre Llampart insistia, en converses amb les seves coneixences, en la recerca del culpable, no pas en la persecució del delicte. La tasca policial de veritat era ben diferent. El comissari al damunt de la taula tenia diversos expedients, delictes ja fets de certa importància, i els investigava per trobar el culpable. En el cas de les càmeres era al reves. Donat un delicte, es tractava de buscar culpables a l'atzar que vulneressin la norma, en el benentès que n'hi havia prou com per justificar la despesa d'instal·lació i manteniment dels aparells o dels agents que hi havien de prendre part. Negoci infal·lible.

Enrere havien quedat per les autoritats les llargues disputes als tribunals, que en alguns casos concloïen l'absolució del presumpte infractor, amb la consegüent ruïna de la dita autoritat. Havien après la lliçó, i tenien la tecnologia. De manera que només sancionaven quan les proves eren prou evidents com per a abocar qualsevol apel·lació al fracàs, estalviant-se el problema de que en algun cas no tinguessin raó.

En Jofre Llampart donava voltes a l'assumpte del sabotatge. La primera intenció de les autoritats era fer sentir culpables els infractors. Amb l'inapel·lable testimoni de la càmera tot el pes de la culpa queia en el ciutadà, que no podia ni queixar-se davant l'evidència palmària. I per tant el sabotatge quedava descartat, o ofegat sota la culpa.

Però el sabotatge era el futur. No era difícil. En Jofre Llampart hi donava voltes. Passamuntanyes i vestimenta fosca, un bidó de benzina, querosè o biocombustible. Deixaria el cotxe al voral uns metres abans del ciclop diabòlic. En pocs minuts la cosa estaria feta, el radar en flames, un primer acte de sabotatge. Encara que no tingués raó, encara que les proves l'acusessin, encara que la culpa provés de paralitzar-lo. La rebel·lió seria la seva única sortida, la subversió d'un sistema manifestament injust.

Desconeixia la pena que recauria sobre ell si era enxampat o si era associat posteriorment per alguna prova deixada sobre el terreny. De ben segur que la pena era gravíssima. Minvar els ingressos segurs de les administracions s'havia de penar certament amb el màxim rigor. No es podia permetre que condissin accions com aquesta. De ben segur que seria un tema de primer ordre de seguida, d'interès nacional. I s'hi posarien totes les forces per tal d'enxampar-lo.

Tot plegat era qüestió de temps. Algun desequilibrat tindria la idea de passar una bona estona veient cremar un dels aparells de control del trànsit. La revolta s'estendria, les autoritats no podrien fer res, i d'un dia per l'altre tota la infraestructura d'espionatge i submissió de la ciutadania quedaria reduïda a cendres, inutilitzada i inerme.

En Jofre Llampart però es conformava amb pagar la multa. Ell no era un revolucionari, potser menyspreava una mica els que ho eren, persones inadaptades que no acceptaven les normes que tothom acceptava. Al capdavall tampoc no era per enfurir-se massa. La quantitat a pagar era assequible, i no era capturat per l'aranya viària gaire sovint. Això li feia pensar en l'organització del sistema recaptatori.

L'objectiu del sistema era recaptar fons, en el benentès que la pujada d'impostos sobre la renda era una mesura impopular. Recaptar fons d'una manera sostenible. Per tant d'entrada calia que no s'acabés amb les infraccions, no es podia esprémer la vaca excessivament. Si es fes el ciutadà realment prendria consciència que la multa era segura o molt probable si cometia la infracció, i deixaria de fer-ho. Calia estudiar les probabilitats.

I la probabilitat aconsellava un número de multes per persona i any, el que derivava en un número limitat de controls, suficients com per a permetre al ciutadà a arriscar-se a infringir la norma, però prou alt com per produir beneficis acceptables. En Jofre Llampart es demanava quin era el cost de la instal·lació d'una de les maquinetes. No pas gaire alt. Es podia posar una cada dos-cent metres de carretera segurament, en el moment de fer-la, i una a cada semàfor.

Però massa control induiria al compliment de la norma. Cal tenir en compte el factor psicològic també. Un excés de controls acabaria per cansar els ciutadans al volant del seu vehicle, cansats de fixar-se en els senyals que els anunciaven. I hi havia un màxim de diners per ciutadà i any que es podien recaptar per aquest sistema, més enllà dels quals el ciutadà començaria a prendre's seriosament les normes de trànsit, amb la conseqüent fallida del negoci.

La sostenibilitat del finançament per la multa doncs requeria d'un factor fonamental: fer creure el ciutadà que aprenent-se els punts de vigilància o controlant-los podia esquivar les multes, per tal que continués infringint les normes per sistema. Després només calia esperar un descuit. Algú que no sabés que hi havia el control en tal punt o que sabent-ho se n'oblidés temporalment.

Si el multatge de la població era excessiu es corria el risc que es reduïssin realment el nombre d'infraccions, i el negoci se'n anés en orris. L'equilibri havia de dominar el negoci, i l'equilibri demanava que el nombre d'infractors fos molt petit, no pas un gruix de la població, sinó una petita part. La majoria aleshores podia acceptar el sistema, en tant que no quedava afectada directament, o potser només molt de tant en tant.

En Jofre Llampart pagaria la multa. Sentia que era una manera covarda de cobrar impostos, indigne de quelcom que es pogués dir autoritat, indigne de la imatge que ha de donar una institució d'ordre públic, indigne de cosos policials locals o nacionals. Digne només dels paràmetres de la classe política ordinària que calia patir i del funcionariat en general.