La Lluna plena en un cove

I

La rosada amara i pentina paisatges, dóna tremolor de vidre al cel entelat, i els estels s’hi amaguen com en un mirall embafat. La xafogor s’arrapa a la pell i mina vetes lluents. I tot, l’argent i la nit d’estiu, la calor i la rosada impossible, fan un àmbit de joia per a la cursa de la noia nua. La pell encesa, l’esguard il•lusionat, les estacions de la nit, ja arran d’alba.
Tanmateix hi ha sempre quelcom, com una nafra, com un violí de més que trenca la perfecció. Podem ser nosaltres, lectors, observadors isards, sense control de nostres emocions, que ens impliquem estúpidament i creiem que en som part de l’àmbit, del dolor o l’esperança. Hi entrem trepitjant melangies, com un mal record, com un càncer joiós, com els acords de la solitud amagats rere una simfonia.
O potser només és un objecte, un cistell de vímet, massa gran per al cos de la noia, que l’arrossega amb una il•lusió encisadora, només possible als ulls d’un infant. I és aquest cistell enorme qui trenca la possibilitat del quadre, de la imatge aturada i perfecta, i confereix moviment, crea historia en tots els elements que viuen dins el xafogós instant de la nit i l’argent.
Així doncs només ens resta seguir la cursa de la noia nua, amb el seu cistell de vímet. Ens podem distreure si voleu, i parlar de la seva nuesa, de la pell espurnejant, i de com els petits mugrons ens diuen com haurien de ser les llunes. Ens podem aturar a acaronar l’herba trepitjada, amb un sentiment de bellesa i sacrifici.
També en podem descriure la nit, i adonar-nos de la claror que va guanyant espai, una esfera argentada que s’allunya de si mateixa com les ones d’un llac, i sabrem que la cursa de la noia porta vers al bell mig d’aquest llac.

II

La màgia començà prop del riu, en l’inici de la tarda, quan el sol descansa sencer al cim dels arbres i a les portes de les cases. Quan l’ombra agombola el cant del riu, la joia dels còdols, als nois callats i quallats per la calor, fixats els esguards en el corrent, en la mentida de l’absència de temps.
Tot d’una una veu digué: Hi ha allò impossible, que s’amaga als cors i la vellesa. Però nosaltres podem cantar l’albada i encerclar la nit, arrossegar riures pel fang i obrir esclats al bell mig de la pluja. Sabeu, en la nit, diuen, que la deessa es riu de la nostra feblesa. Sabeu, en la nit, diuen...
Parlà l’enveja de la nimfa, però la veu amarava pells i cors amb amor, penetrava fins al racó més amagat, i omplia buidors amb anhels, desigs. Màgia. La il•lusió en rostres infantils.
Els nois començaren a parlar, a fer plans, sense adonar-se que cap d’ells havia badat boca fins ara.

III

Els nois estiren d’una corda, prima, tibada vers la claror immensa de la nit, com un sol que no conegués la mar, però n’hagi sentit parlar i n’hagi pres l’essència del somni. S’hi acosta la deu de la llum, amarant els cossos nus dels nois d’humitat i estels. De mica en mica, com un destí, tremolor de mar i mirall.
La noia arriba fins als nois, la suor és bellesa, els músculs que tiben de la corda són només fibra, amb la força amagada. El cistell de vímet és col•locat amb ritual màgic al bell mig de la claror, i la lluna es fa feixuga, abandona l’aire com un globus sense alè, i es deixa caure. Ja no cal l’esforç del braços, els nusos de la corda. Ara els nois, amb respirar cansat, però il•lusionat – sempre la il•lusió, sempre – observen com esdevé la fi d’una historia. L’argent s’esvaeix en l’alba, només resta dins el cistell la màgia, la lluna en un cove.

IV

El riu plora, joiós i venjatiu.


Clyde