La lluna i l'avet

Això era i no era en un temps que pot ser per venir o també passat, quan un bosc gran i espès romania tranquil i feliç a la llum del sol, la lluna i les estrelles.
Un del seus habitants, el més trempat de tots, només somiava d'enlairar-se ben amunt amb l'esperança d'atènyer la lluna. Estirava els membres ben tibants perquè les seves fulles poguessin acaparar tota l'aigua de pluja i enviar-la a les arrels que, amarades, s'escampaven amplament i encaminaven la preuada saba a les branques que creixien abundoses cap amunt. Tota lluita era poca per aconseguir l'objectiu d'acostar-se a la desitjada lluna.
Ella, mentrestant, cada nit contemplava displicent els esforços del seu enamorat. Pobre innocent, si creia que algun dia podria aconseguir-la. Un ésser superior com ella, acostumada a rebre les més delicades submissions i vassallatges... Només que ell li era simpàtic, precisament per la puerilitat de les seves aspiracions.
Un dia, el bosc es va omplir amb el brogit d'homes i màquines.
Entre els qui l'habitaven, van escollir els més formosos. La resta contemplava immòbil la desfeta.
Això va succeir en un dia obscur, sense sol, com si s'hagués volgut estalviar el trist espectacle.
El nostre amic, l'avet, va ser destinat a honorar l'ajuntament de la ciutat.
En fer-se fosc, va aparèixer la blanca donzella i contemplant el forat que restava en lloc del seu admirador, enfosquí d'enyorança. Decidí d'escampar la seva llum arreu per veure si el trobava.
Entretant ell havia estat col·locat al centre de la plaça de la vila.
Les branques de l'avet eren font de llum que il·luminava tot l'entorn i es reflectia en els ulls il·lusionats dels infants.
Era feliç, per fi havia aconseguit esdevenir lluminós i aquella resplendor era incomparablement més nítida que la de la lluna. Ara la veia apagada i sense vida.
Quan la lluna el va trobar, assistí decebuda i plorosa a l'espectacle i, amagada darrere un núvol còmplice, contemplà el goig del qui havia estat el seu admirador fervent.
Per un moment, tan sols, va sentir enveja de no tenir arrels i va pensar en la seva vida trànsfuga, sempre voltant sense ser aconseguida mai pels qui l'estimaven. Però, orgullosament, va endinsar-se en el mantell blau de les estrelles.