La llibertat

La llibertat és fer el que et vingui de gust sense que ningú no se'n adoni. En Jonàs gaudia de la seva llibertat. Li permetia fer moltes coses privades, que no explicava ningú. La publicitat era un perill, una amenaça, quelcom del que calia fugir, la intimitat era el seu recer.

Perquè la seva intimitat era molt íntima. Les persones vocals, públiques, escrutades, sotmeses a la crítica, no podien tenir una veritable llibertat. Per això en Jonàs gaudia d'un relatiu anonimat, d'una grisor en certa manera, no destacava en res si ho podia evitar.

I era cert que ho podia evitar. La seva llibertat en depenia. Si era sotmès a la crítica perdria la seva llibertat. La llibertat era aleshores poder fer sense ser detectat, sense ser comprès, i sense ser criticat. Així doncs en Jonàs observava els grans esclats de llibertat dels altres i els trobava esclaus, puix que en el fons esperaven un reconeixement, un reconeixement maligne per als seus fins. En Jonàs no ho compartia. El seu discurs havia de ser privat.

Parlar per a ser escoltat, escriure per ser llegit. Però quan, com, quant i per qui? La resposta a aquesta pregunta feia que l'afirmació primera fos una banalitat. Impossible de parlar sense ser escoltat, aleshores la pregunta era només quantitativa, no qualitativa.

En Jonàs estimava la seva llibertat, la que li permetia pensar d'una manera del tot personal. I no pas perquè les seves idees fossin especialment originals, que no calia, ni perquè innovés d'alguna manera. Les seves idees eren ben normals, però les havia triades ell. No necessitava la pressió de la publicitat per tal d'impulsar-se a trobar coses diferents o espectaculars.

Així en Jonàs vivia en una absoluta normalitat, dins les seves rareses ordinàries. Una normalitat sense nom, que li garantia la màxima llibertat. Molts confonien llibertat amb capacitat d'acció, amb pràctica, amb obtenció de recursos, amb explotació d'aquest recursos en prejudici d'uns altres que no els poguessin explotar. Però el materialisme no era lliure, no pas en opinió d'en Jonàs.

Així doncs sentir-se lliure era fer el que li vingués de gust, sense que s'apreciés excessivament. No es tractava de fer actes libèrrims, però lligats a l'opinió d'algú altre, actes per l'aparador, actes amb destinatari concret. Es tractava de fer actes libèrrims per a un mateix, per a un gaudi personal, sense transcendència, no pas immediata. Potser algun dia transcendiria, si així era no ho volia veure.

Perquè a en Jonàs li agradava mantenir-se en un estat relativament pur, sense contaminacions. Un estat que no hagués estat influït per cap contacte amb la humanitat. El seu pensament havia de ser del tot personal, sense la influència de la vergonya o els prejudicis. És clar que alguns en tenia, o en tenia molts, però de ben segur que no eren producte de les crítiques, perquè no tenia crítiques.

La llibertat havia substituït al món d'en Jonàs a la felicitat. El bé superior era la llibertat. Ser feliç era del tot secundari. En Jonàs tanmateix volia la llibertat per ser feliç, llibertat en l'absència de lligams, de dependències, de servituds i esclavatges. En Jonàs no volia complir sempre la seva paraula, de fet no volia tenir paraula, ni volia fer-se responsable de tots els seus actes. Volia ser lliure, però no lliure en un sentit enverinat.

Perquè enverinat era el sentit ordinari de la llibertat. Cal repetir-ho: la llibertat material, la llibertat de disposar del temps i dels recursos, pot no ser llibertat. La llibertat de dominar en lloc de ser dominat, o d'imposar en lloc de ser imposat, no és necessàriament llibertat. Perquè la imposició d'allò que no és propi no és un acte d'exercici de la llibertat.

En efecte, moltes persones defensaven causes. Les causes no eren seves, les idees no eren seves, eren d'algú altre, algú del passat més o menys remot, algú contemporani que es basava en les idees d'algú també del passat. La història dominava la realitat pública, les noves idees, o els enfocaments particulars, eren sospitosos.

Així en Jonàs observava que la llibertat que perseguien alguns, de parlar una o altra llengua, de viure en un o altre país, de decantar-se per una música o una altra, no era llibertat en realitat, perquè l'objecte de l'elecció estava prefixat, i era molt limitat i poc variat. La tria no feia a les persones lliures. La construcció de l'opció, encara que a base de tòpics, era una llibertat.

Ningú no podia impedir a en Jonàs d'exercir el seu pensament. Aquesta era la seva màxima llibertat. Ningú no havia pogut penetrar el seu cervell per fer-li canviar les idees substancialment, s'havien mantingut inalterades grosso modo al llarg del temps. I en el fons passava el mateix amb totes les persones, que no deixaven de ser inalterablement lliures. El cas era però que en Jonàs se centrava en la seva llibertat en tant que construcció de l'opció. Mentre que les persones centraven la seva llibertat en el que no era de cap de les maneres llibertat.

Perquè llibertats hi havia de moltes menes: econòmica, de moviment, de pensament, de vot, de circulació, d'associació. Moltes llibertats a l'abast, algunes més difícils d'obtenir que les altres, algunes exercides més o menys, totes voluntàries. En Jonàs es quedava amb la llibertat de pensament. En efecte, la llibertat econòmica conduïa sempre a la responsabilitat, a la feina, al món laboral o empresarial, per obtenir-la calia ficar-s'hi en una veritable xarxa enfarfegada d'obligacions. La llibertat de moviment feia que alguns es moguessin massa. En Jonàs no volia viatjar a l'altra punta del món, ni volia viatjar al poble del costat. La llibertat de moviment era relativa, i no universal, en tant que no tothom la tenia, i en definitiva hom té llibertat de moviment en tant que es pot moure i per on es pot moure. La privació de la llibertat en definitiva era només de la de moviment, però podia produir-se fora d'un àmbit carcerari, la llibertat de moviment estava matisada per la natura física del cos humà. La llibertat de vot era renunciar a exercir la ciutadania activa i la reivindicació social diària, era condensar-se en un acte puntual i periòdic, era renunciar i simplificar. La llibertat d'associació era ja contradictòria en si mateixa, perquè associar-se és ajuntar-se amb d'altres persones, acceptar-les i per tant renunciar a un mateix en certa manera, i per tant a la pròpia llibertat.

Així que per en Jonàs la veritable llibertat, la que era inalienable, la que per més esforços que es fessin no es podia trastocar, era la llibertat de la ment, la llibertat de crear, i en el més estricte anonimat, d'una manera aïllada a poder ser, sense tenir en ment un receptor, una persona crítica. Al capdavall si escrivia els possibles lectors no ho feien, per tant hi havia un abisme, mal que li pesés a en Jonàs, entre l'acte creatiu i la recepció d'aquest acte.

En Jonàs gaudia de la seva llibertat. Quan no estava d'acord amb alguna cosa no deia res, per por que l'acabessin convencent que la cosa era acordable. Quan veia quelcom lleig no ho criticava, així feia amb tot. Es guardava molt de donar la seva opinió a qualsevol, la seva llibertat en depenia. Perquè si es donava a conèixer massa precipitadament es posava en risc, deixava veure els seus punts febles, era com obrir les portes de la seva fortalesa interior, que esdevenia feble. Podia explicar però no completament, i podia ensenyar però sempre amagant. De fet era el que feia tothom, ensenyar sense ensenyar, i guardar-se les seves misèries per a si mateixos.

Aleshores què feia que en Jonàs fos diferent en relació a la llibertat. La diferència era el seu desapegament a les tendències, la seva manca de referents, el fet de meditar sempre amb deteniment els seus pensaments, de donar'ls-hi mil voltes, fins tenir-los clars. Era llavors que podia tenir un discurs coherent, per bé que pogués semblar desordenat. Era coherent perquè les seves idees eren clares i coherents, i no adaptables a les necessitats del moment.

Així molts dels que es creien lliures no ho eren en realitat. No tenien la capacitat d'amagar-se, amb massa freqüència deixaven entreveure les seves idees, eren transparents i això els feia vulnerables. En Jonàs era com una roca, opaca i reclosa, la seva ànima es tancava en si mateixa i no deixava marxar ni un raig de llum.

En Jonàs guardava la seva llibertat amb silencis, esquivava les situacions de risc, procurava no exposar-se massa. La seva independència, la seva llibertat i el seu anonimat eren tot una mateixa cosa.

Escrivia algunes línies de tant en tant, pensava durant llargues estones, meditava sobre els seus problemes, trobava solucions, les seves solucions personals, aquelles que connectaven el món exterior amb el seu món interior. Solucions que feien compatibles els conflictes del món amb el seu pensament. Així aconseguia la llibertat, i de pas la felicitat. Perquè en no entrar en conflicte, i entrar en conflicte era sempre alimentar el conflicte, i per tant la crispació, en no entrar en conflicte i només adaptar-se al conflicte dels altres podia mantenir un cert estat de pau espiritual que li permetia de tenir una certa llibertat.

Sabia que d'altres pensaven tot el contrari. Que per millorar-se com a persones s'havien d'enfrontar a l'altre, confrontar-se, contrastar-se, per tal de trobar un punt comú que millorés a tothom. De fet era el parer de la majoria: les idees privades no tenien cap valor, idees que no havien estat forjades pels retrunys del mall de l'opinió aliena. En Jonàs no pensava així, en absolut. Les idees més seves i més lliures eren les que mai no s'havien donat a conèixer, ni en els seus escrits, eren idees que potser desconeixia ell mateix, idees que fonamentaven altres idees, de les que sí tenia coneixement, sense tenir-ne de les mateixes realment.

Així doncs la llibertat era un bé preuat. En Jonàs el volia mantenir a qualsevol preu, no coneixia res de més valuós, i això significava que havia de
fer-la compatible amb els esdeveniments de la seva vida, el més esclavitzadors i miserables. La vida seguia sent miserable, com ho havia estat sempre, i el servilisme era normal. Uns homes servint uns altres. La llibertat personal havia de fer lliure l'esclau, que no era lliure contractualment o econòmicament, però que podia ser lliure de moltes altres maneres.

Al capdavall la caiguda dels imperis i dels ídols era el combustible dels esclaus, dels que hi romanien, dels que no morien en produir-se una revolta o una convulsió. En el fons aquests eren els veritablement lliures, pensava en Jonàs, amb un cert esperit d'exalçament del pobre. Lliures perquè la seva condició no podia empitjorar, i un cop assimilada era segura i permanent.

En Jonàs sabia que barallar-se pels recursos era allunyar-se de la llibertat. Perquè quan hi ha concurrència hi ha economia, i tothom ha de cedir de la seva part, i en Jonàs no volia cedir, i menys encara havent al món espai intel·lectual per a tothom, un espai mental gairebé inesgotable. El seu ordinador podia rebre les paraules de cent vides consagrades a l'escriptura, i encara hi sobraria espai.

L'espai infinit de la paraula i el pensament era la seva llibertat, a la que no volia renunciar per cap motiu. Això incloïa sacrificis d'alguns aspectes secundaris, com ara l'aprenentatge seriós o la viabilitat de les seves idees, però hi renunciava de gust, perquè la recompensa s'ho valia. La recompensa era no veure's importunat en la seva llibertat, que era gairebé absoluta. I no veure's criticat o matisat, i deixar de banda la roda dels esdeveniments i les urgències de la pràctica que tan mala experiència li havien donat sempre. En Jonàs era lliure perquè havia trobat un espai on no hi havia ningú altre, apart d'ell.