La llibertat

En Jonàs es regraciava de seguir viu. Viure no era un dret universal, no era quelcom que estigués a l'abast de qualsevol persona a qualsevol indret del planeta. La vida la tenia com a màxim valor de la seva persona. I més encara, la vida amb dignitat. Els altres li volien furtar aquesta dignitat, amb atacs en contra seu, en contra del que eren els seus principis.

En Jonàs no tenia enumerats i catalogats els seus principis, la cosa era molt més intuïtiva. Ell senzillament sabia el que volia i el que no volia. Sabia també que amb aquesta actitud no actuava d'una manera lògica, que els altres es podien veure perjudicats pel que ell considerava bo i dolent i que de cap manera no podia exigir que el món fos just.

Però en Jonàs tenia les idees clares, les poques que tenia, i les tenia molt clares. El seu empeny cap endavant era notable. Sempre volia viure, viure per sobre de tot, a pesar de les dificultats i a pesar que de vegades no hi hagués motius objectius. L'objectivitat només servia per acomiadar la gent dels seus llocs de feina. En Jonàs desconfiava de l'objectivitat.

A més a més l'objectivitat no emplenava la panxa. Per en Jonàs viure era menjar. Sobretot menjar, i d'altres plaers accessoris. Menjar era una part important del dia, així com dormir. Aquests eren potser els seus dos grans valors: menjar i dormir. No se sentia menys persona per no tenir altres valors, potser més elevats, potser més refinats.

En Jonàs es conformava plenament amb els seus valors senzills. Una vida malsana i sana alhora, basada en l'educació del seu cos, en l'educació de la seva ment, en el seu control i sotmetiment. En Jonàs no tenia necessitat de somnis d'excés. No li calia veure's a si mateix al capdamunt de tot. No era un predador. En Jonàs era una persona ben senzilla.

Els seus plaers habituals ranjaven des del meravellament davant la caiguda d'una fulla seca fins al submergiment en els aromes d'una dona perfumada al metro. Eren plaers sensuals en la seva majoria, també hi havia d'intel·lectuals. En Jonàs no tenia necessitat d'autosatisfacció, més de la que es procurava amb algunes accions insignificants de creació.

En Jonàs no volia supeditar-se necessàriament a les decisions dels altres. Ser lliure també era un valor en si mateix. I qui és esclau no pot ser lliure, qui fa deures que no pot deixar de fer no és lliure. En Jonàs sentia però que hi havia tres tipus d'éssers en aquest sentit: els lliures, els semilliures i els esclaus. Ell pertanyia a la primera categoria, i de vegades a la segona.

Els semilliures eren aquells que tenint servituds les podien ignorar temporalment. Els esclaus eren els que estaven lligats a les seves obligacions, sense poder escapar realment. En Jonàs però no era del tot lliure, perquè tenia obligacions. La rutina era el seu esclavatge, i alhora la seva estabilitat a la vida. La llibertat absoluta li semblava indesitjable.

Perquè un ésser lliure és un boig fora de control, que no pot adaptar-se a res, que ha de viure en perfecta soledat, que no pot tenir lligams i per tant no pot tenir la recompensa de l'agraïment. Ser del tot lliure era per en Jonàs un camí espinós i de mal acabar, a més de no ser gaire ben vist pels altres. La gent no acceptava la llibertat, la trobaven amenaçant.

Perquè un ésser lliure que pensa i actua lliurement de seguida es confinat a una institució. La societat d'en Jonàs no podia permetre que hi hagués qui reeixís en qüestionar les seves normes. Només li quedava el camí de la semillibertat, com a forma de lligam al món, a la realitat malgrat falsa de l'ordre social. En Jonàs feia ús de la semillibertat de vegades.

Però al llarg del dia era principalment lliure, els seus pensaments ho eren, les seves accions no pas. Actuava sempre amb mesura, sempre calibrant les conseqüències, sempre amb tranquil·litat, sempre amb els deures fets. Era la seva manera de no trobar-se un altre cop en situacions desagradables. Dins el seu cap però regnava la llibertat.

Alguns haguessin pogut dir que la seva llibertat mental era en realitat un caos, que no tenia ordre, ni principi, ni grans trets que la definissin, que no servia per a res en tant que no aportava res a la lògica o al saber humà. En Jonàs discrepava completament. El seu objectiu era ser lliure. L'objectiu de l'home sempre havia estat ser lliure.

Ja l'invent primer el deslliurava de les tasques més feixugues. De seguida l'home s'inspirà i inventà per tal de deslliurar-se dels lligams de la realitat. I a dia d'avui les coses no eren gaire diferents. En Jonàs s'adonava que si tenia algun esclavatge la tecnologia, aquest era un efecte secundari i indesitjat, que no havien volgut els seus inventors.

Per en Jonàs ser lliure no era una qüestió de poder triar. La tria mateixa era la llibertat, la tria equivocada era la màxima llibertat. La semillibertat reia en poder triar. En efecte, els que feien podent no fer, gaudien en certa manera de la llibertat, per bé que en aparença fossin tan esclaus com la resta. Tenien la possibilitat del seu costat. Podien triar.

En Jonàs però, en la seva llibertat absoluta de pensament, o gairebé absoluta, no podia triar gaire. Eren els seus pensaments els que triaven, pensaven per ell i plantejaven les seves absurditats infonamentades sense deixar-li marge per a qüestionar-se l'adequació o la veracitat d'allò que pensat. En Jonàs però gaudia amb aquesta llibertat.

Perquè pensar per pensar i crear per crear era ser lliure. La utilitat pràctica era de poc interès per en Jonàs. Observava alguns criteris, algunes normes i alguns procediments en les seves accions. Però no pas per veneració de la lògica, sinó per debilitat seva. En realitat era feble davant l'ordre natural de les coses. Tot havia de tenir un esborrany de lògica per poder funcionar.

Així doncs la llibertat calia lluitar-la. Alguns la reduïen al posseïment dels diners. Error freqüent que conduïa a curt i mig termini a un esclavatge lamentable. Els diners eren el primer instrument de subjecció de les persones i de minva de la seva llibertat personal. Funcionar sense diners era el primer principi de llibertat per en Jonàs.

I de fet veia que el que es podia fer amb diners també es podia fer sense. I que les fulles seques queien pausadament es tingués a la cartera feixos de bitllets o no. La llibertat i els diners eren enemics, si més no en tant que s'haguessin de guanyar. Si bé és cert que alguns feien dels diners la seva llibertat. En Jonàs entenia però que renunciaven necessàriament.

Perquè un cop assaborida la llibertat dels diners altres llibertats queden en segon terme, i es corre el perill de no gaudir-les. Perquè els diners donen llibertat en tant que hom pot triar, semillibertat, però al capdavall acaben subjectant amb la corda estreta, són una presó per a la veritable llibertat, i no serveixen per a res. I per altra banda no hi ha més llibertat en les activitats de pagament.

En Jonàs havia observat que la seva llibertat depenia de la dels altres. La llibertat d'un mateix comença on comença la dels altres. Una reunió fortuïta d'éssers lliures donava lloc a un ambient on la llibertat es multiplicava. Un espectacle de pagament li semblava a en Jonàs com reclòs, com privat, com imperat per unes normes i una submissió.

Tanmateix els espectacles gratuïts exigien menys responsabilitat als seus organitzadors. La llibertat era major, l'exigència del públic menor, les obligacions poques i la llibertat superior. Això no volia dir que en Jonàs pensés que la cultura i la diversió eren gratuïtes. Si calia pagar es pagava, un preu discret, i si no calia pagar doncs molt millor.

En Jonàs prou veia que els espectacles de la natura, la seva bellesa fascinadora, la seva capriciositat no artificiosa, la seva il·lògica, el seu tarannà sempre festiu, no eren de pagament. Qualsevol que volgués restringir la seva audiència mitjançant el cobrament d'entrada actuava covardament, o volia protegir la seva llibertat.

En Jonàs gaudia dels espectacles gratuïts però estimava que els seus espectacles, si n'hi hagués d'haver, no havien de ser gratuïts, si més no per a ell. Algú havia de pagar el beure, i els artistes, i l'escenari i el lloguer de la sala. Cap espectacle no era gratuït en el fons. Que ho pagués l'espectador o una donació era del tot irrellevant.

Així que els espectacles gratuïts que veritablement agradaven en Jonàs eren els que oferia la natura de franc, els que oferia el carrer bulliciós, el banc solitari en mig del parc, l'estany amb peixos i ànecs, la llarga avinguda amb la seva gent apressada. Tot plegat eren espectacles de gratuïtat inqüestionable, i d'organització nul·la.

Així doncs en Jonàs pensava al capdavall que donar un espectacle, o obrir una sala d'exposicions, o qualsevol altra forma de circumscriure l'art i la creació a un recinte, era una manera d'anar en contra de la seva llibertat. En Jonàs no tenia intencions en principi de fer publicitat de les seves poques creacions. Els garigots que imprimia al paper de tant, alguns poemes.

No eren susceptibles de ser ensenyats. Seria com tancar-los, com recloure's, empresonats dins el xàfec de les opinions dels demés, que per informades i contrastades que fossin, per útils i ben encaminades, no feien sinó coartar i limitar. L'opinió dels altres per en Jonàs era important, i per això mateix no la volia conèixer. Perquè l'opinió eren barrots que construïen la seva cel·la.

Adonar-se d'un mateix per mitjà dels altres era per en Jonàs caure en el pitjor dels esclavatges. Perquè no era ell mateix qui es jutjava de manera enterament egoista sinó que eren els altres amb els seus egoismes particulars els que venien a limitar-lo en pro de l'objectivitat, que només era una manera d'expressar les llibertats a les que ja havien renunciat.

Per en Jonàs l'opinió era un atac directe i personal a la seva integritat. Qui opinava no ho feia mai en primera persona, més si era crític, ho feia sempre representant la
tercera persona inexistent, el conjunt inexistent de la societat. L'opinió sempre era representat de l'esclavatge, de la limitació, de la imposició de normes i borns.

En Jonàs però no deixava gaire peu a les opinions dels altres. No deia el que pensava, simplement. Deia sovint el que no pensava, el que pensava la majoria, i es reservava pels seus endins les seves llibertats. Les opinions indefensables no les defensava, les idees esbojarrades no la compartia, els seus odis i intoleràncies no les comunicava.

Així s'estalviava discussions. Perquè discutir era perdre de mica en mica la llibertat, perquè les seves idees un cop contrastades s'ensorrarien, si no tenien prou consistència. Perquè les seves idees incipients serien arrencades de soca-rel, perquè no quedaria res d'ell mateix si es deixava endur pel joc de les raons, en que hom pot tenir seguretat sobre algunes coses, alhora que inseguretat sobre unes altres.

En Jonàs s'estimava per igual totes les seves idees, les encertades i les desencertades, i les que no eren ni encertades ni desencertades, eren seves i prou, i no calia que les defensés, perquè no eren cap castell assetjat per la irracionalitat dels altres. Prou s'adonava que tothom tenia les seves idees, i que calia respectar-les. En Jonàs escoltava i assentia, i coleccionava.

Perquè de tant en tant algú li deia alguna cosa del seu interès. Aleshores mirava dins el seu cap i provava de trobar-li l'espai a la nova pensada. Sovint ho aconseguia. Eren idees d'altres, totes les seves idees eren d'altres al capdavall, ja de ben petit li havien estat ficant. La seva llibertat consistia en no triar-les, en tenir-les totes, en admirar-les sense creure-les.

Tot i que pensés que creava no creava. Totes les paraules les havia escoltat abans, i les que inventava eren composició d'altres que ja coneixia, afegit a la comprensió dels mecanismes de la llengua que feien possibles algunes derivacions. Ell no podia dir cap paraula que no fos d'un altre. Potser un crit, una interjecció, era al seu abast.

Perquè si la humanitat havia trigat milers d'anys en inventar un llenguatge d'uns pocs milers de sons, com ell sol podia inventar res. No era aquesta la seva llibertat, no pas la que cercava. Sentir-se ell mateix era sentir els altres com a exterior, sentir les seves paraules com exògenes, les seves idees com també exògenes. Ser lliure era no ser res.

En Jonàs estimava la seva llibertat, més enllà de la simple tria. Havia d'esforçar-se molt per aconseguir-la, de tant en tant el seu cervell pensava de manera autònoma, tenia moments de semillibertat, moments en que se sentia lliure i feliç. En el fons només ambicionava evitar els moments ingrats, aquells que el posaven a prova. Al capdavall no entenia que tingués res a demostrar en aquest sentit.