La llauna

En Pep Suiranes, o Pep senzillament, vivia obsessionat per les llaunes. Les trobava de tots colors, formes i mides als aparadors dels supermercats, les col·leccionava en certa manera, tenia muntanyes a la cuina de casa seva. Les mirava, les observava, les calibrava. Tot plegat li servia d'entreteniment. Les llaunes formaven part de la seva vida. Ell mateix hagués volgut ser-hi dins una llauna. Somiava sovint amb esdevenir sardina i tenir una existència pacífica, alimentícia, conservada i feliç.

Però abans o després havia d'obrir les llaunes. Tal era la seva obsessió en comprar només llaunes que deixava de comprar altres aliments. I quan tenia gana no tenia més remei que minvar una mica la seva col·lecció. Ho feia amb gran cerimònia. Les que eren d'obertura fàcil i automàtica no requerien de cap aparell ni de cap esforç físic de consideració, però ell s'ho prenia amb la deguda consideració i deteniment. Observava la llauna, feia unes oracions, la desembolicava de l'embolcall de cartró, plegava el cartró ordenadament i seguidament el desava a la bossa dels papers per reciclar. Després obria la llauna lentament. De primer feia una pressió a sobre de l'anella fins notar una resistència, i després el soroll sec que indicava que ja s'havia obert per una banda. Amb molt de compte deixava anar els dits cap endarrera i obria la llauna. A dins hi trobava conserves de tota mena, anxoves, olives, espàrrecs, tonyina, calamars, en diferents salses, en oli potser, o en tomàquet, o en vinagre.

La seva afició per les llaunes el duia sovint a excessos. Alguna vegada havia emplenat un carro sencer del supermercat, o havia buidat una prestatgeria sencera. Alguna relació de parella s'havia anat en orris per culpa de la seva addicció. Alguns metges el volien posar en tractament. En Pep s'oposava frontalment. Tot el que li quedaven eren les llaunes, si li treien la seva vida deixaria de tenir sentit.

Així que un dia es varen presentar a casa seva, al davant de la porta, amb posat greu i concienciat, un metge i una infermera. El volien dur a una clínica per tal de tractar-lo. En Pep els volia fer observar que no tenia cap problema d'addicció, que podia viure perfectament i tranquil·la comprant-se tantes llaunes com volgués, sense haver de donar explicacions a ningú, mentre ho fes gastant-se els seus diners aconseguits a cop de sou a la seva feina més o menys brillant de la que no val la pena dir ni una paraula. Si volia gastar-se els diners en llaunes era el seu problema, si les trobava boniques, lluents, llautades, cobrenques, daurades, tot plegat pertanyia al domini de la seva privacitat, i cap institució ni cap organisme públic no s'hi podia ficar.

El metge i la infermera no hi estaven gaire d'acord. En la seva opinió en Pep tenia un problema greu, trastorn obsessiu llaunòfil, i s'havia de curar, i no tenia perquè no fer-ho perquè hi havia centres i persones preparades per aquesta mena de casos que el podien fer tornar una persona normal. De res no servia que en Pep expliqués que ja ho era de normal, que no tenia que canviar res per ser com els altres, a grans trets, i que si la gent no col·leccionava llaunes de conserves segurament feia altres coses més rares i més criticables. De res no servia, però al capdavall si ell no volia marxar amb el metge i la infermera voluntàriament no s'hi podia fer res, calia que hi hagués una ordre judicial pel mig per endur-se'l per la força.

Marxats el metge i la infermera el primer que feu en Pep fou entrar a la cuina. Tota la seva col·lecció de llaunes seguia allà, esperant a que ell l'observés. Així ho feu. N'hi havia llaunes rodones, quadrades, quadrades amb els cantons arrodonits, ovalades, el·lipsades, grans, petites, mitjanes. Tot mirant aquelles llaunes s'adonà que el seu treball no havia estat en va. Que d'alguna manera la seva vida tenia un sentit, perquè tenia una afició que l'ocupava. Potser hagués estat prenent drogues o fent el plaga pel barri, o qualsevol altra cosa de mal veure social. Només col·leccionava llaunes. No podia concebre que pogués fer algun mal a alguna persona amb tal activitat. I tanmateix el metge i la infermera l'havien provat de convèncer que es fiqués a un centre a on ves-a-saber quina gent es podia trobar i amb quins problemes.

De tant en tant en Pep ordenava les seves llaunes. Li agradava jugar a fer torretes, apilant-les les unes al damunt de les altres, algunes tenien embolcall i d'altres no. Quan decidia que una llauna havia d'anar sense embolcall per la seva bellesa especial o per tenir-hi un vincle emocional particular amb ella, aleshores les etiquetava. Una etiqueta petita hi bastava, copiava només la informació indispensable, la que definia el seu contingut de manera sintètica. Calamars en tomàquet, tonyina en oli. No calia posar-hi res més. Les caixes de les llaunes duien una quantitat considerable d'informació inútil, estèril, sense fonament. Des de la marca del productor fins a consells i taules nutricionals. En Pep ja sabia que menjar només de llaunes no era gaire sa. No l'importava, la llarga vida no l'importava, la salut abstracta tampoc. No tenia dolences greus, no tenia res de que preocupar-se. Potser algunes partícules insidioses que circulaven per la seva sang. Potser, però no pas ara.

S'entretenia fent muntanyes de les llaunes, iguals a les que hi havia al supermercat. Pensava sorneguerament que segurament l'encarregat de fer aquestes piles al supermercat li devia disgustar de fer-les. Una tasca entretinguda i delicada, de mà ferma i pocs dubtes, alhora que repetitiva, una feina de tensió i responsabilitat en certa manera, si més no de tensió. Per en Pep era ben diferent, per a ell era una activitat del tot relaxant, per bé que dificultosa. En efecte, les llaunes tenien mides variades, i no era fàcil arribar a un equilibri satisfactori. Les havia de posar de tal manera que la suma dels seus desequilibris donés lloc a un equilibri. L'equació era extremament complicada. Al final aconseguia una piràmide més o menys reeixida que s'aguantava miraculosament.

En Pep de tant es llençava a la percaça de noves adquisicions. La seva col·lecció no podia reduir-se a l'oferta dels supermercats del seu barri, de les illes adjacents a la seva. Necessitava exemplars de col·leccionista, veritables peces de mèrit. Somiava amb posseir la llauna més cara, de caviar iranià potser, o d'angules de l'Ebre. No les tenia perquè no les podia comprar, ni sabia ben bé a on aconseguir-les. En Pep era ignorant sobre les coses del món. Però marxava cap al mercat i allà trobava llaunes d'allò més exòtic. Confit d'ànec, patés de mil aromes, salses de tota mena. L'univers de les llaunes era infinit des de la seva perspectiva mortal i finita. I eventualment feia una nova adquisició, que no pensava consumir, i que passava a engrandir una mica el que era el seu nucli de delicadeses i llaunes extraordinàries.

Somiava sovint amb llaunes. Per adormir-se les feia servir. S'imaginava en un món on tot estigués enllaunat, res de plàstics abjectes ni de papers d'embolicar, ni de productes ficats a una bossa de qualsevol manera. En els seus somnis tot eren llaunes, eren vives i li parlaven, li explicaven històries interessants. De com un vaixell de moltes tones sortia d'un port del mar del nord amb la bodega plena de recipients de metall i una màquina segelladora i com tornava amb els recipients plens i a punt per enviar als supermercats un mes o dos després. Li semblava fascinador que la llauna hagués viatjat molt al nord de l'atlàntic per tal d'aconseguir el seu contingut, en mig de fredors i boires, de neus i glaçades inhumanes. I finalment per amuntegar-se e la prestatgeria per tal de ser consumida.

Les persones que les agafaven despreocupadament no tenien cap interès per saber d'on havia sortit aquella llauna. En Pep es desesperava, eren els verins de la llaunofilia. En fi, que el que per a ell era un acte religiós per a algú altre era un acte intranscendent i quotidià. No hi podia fer res, només resignar-se. No tothom divinitzava les llaunes. Ho havia d'acceptar.

De fet en Pep no sempre etiquetava les llaunes. Li agradava posar un cert grau de sorpresa a la seva vida, quelcom d'impredictible, una aleatorietat. Treia el cartró de la llauna i no posava cap etiqueta. A l'armari de la cuina sempre en tenia d'algunes sense etiquetar. Era quan les obria que esbrinava quin era el seu contingut. Així podia deixar marge a la imaginació, al desig, a l'esperança, a la convicció, a l'atzar i a la suposició, que acabava per confirmar-se o negar-se en el moment mateix de la materialització de l'acte d'obrir la llauna. Era una manera de convertir la seva afició en quelcom especial i diferent.

Així doncs quan volia esmorzar anava a parar a les llaunes sense etiquetar. No volia decidir per si mateix el que volia menjar. Li semblava ridícul pensar que la seva ment o el seu estómac sabés d'entrada el que li esqueia en cada moment. Preferia no saber-ho i no haver-ho de determinar. Seria una elecció distreta i sense cap informació rellevant la que triaria per ell. Així ho feia. Podien sortir sardines, tonyina, musclos, escopinyes, calamars, pop, qualsevol cosa. El que no volia quan recorria a les llaunes sense etiquetar era fer-se una idea preconcebuda del que aniria a menjar. Volia que fos la fortuna o el fatu el que el dugués a una menja o a una altra.

Les llaunes ja no cabien a la cuina. L'afició d'en Pep per col·leccionar-les havia crescut, comprava més de les que menjava, perquè li proporcionava plaer de fer-ho. I era obvi que en aquesta dinàmica de creixement del rebost per sobre de les seves necessitats alimentàries havia de produir problemes d'emmagatzematge en un moment o un altre. Així que instal·là primer al menjador més armaris, per tal de posar-hi les llaunes, i després encara més armaris, i seguidament armaris a la seva habitació, i finalment armaris per totes bandes, fins que va recórrer a posar armaris a la terrassa. Això va alertar els veïns.

I val a dir que els veïns eren tafaners de mena, i que varen avisar la policia d'immediat en pensar-se que podia ser perillós tenir un veí amb tantes llaunes a casa. Infeccions i malures de tota mena els amenaçaven en la seva imaginació. El metge i la infermera no trigaren en reaparèixer acompanyats d'una parella d'agents de policia, però sense ordre judicial. Provaren de convèncer en Pep que havia de desfer-se de totes aquelles llaunes, que no era normal que fes acopi d'aliments quan no hi havia ni guerra ni carestia, que no tenia cap sentit que es gastés el sou i que si li fascinaven les llaunes s'hauria de reduir a col·leccionar les més interessants, les que tinguessin un valor afegit, un interès, però que acumular llaunes de tonyina sense valor podia considerar-se com una alteració de l'estat mental, i que si no era en aquell moment perquè no tenien ordre judicial, seria en un altre, però que se l'endurien per tal de tractar-lo com calia abans o després.

En Pep no era gaire amic d'agents de la policia. La visita el trasbalsà, prengué consciència que potser havia fet un gra massa. Per altra banda desfer-se de totes les llaunes era per a ell un sacrifici molt dolorós. No volia fer-ho, no tenia esma de fer-ho, se sentia profundament traït. Perquè en el fons no feia res de dolent. Les llaunes de conserva no produeixen cap olor, són impenetrables per a mosques, paneroles i altres cuques infectes, i no es podreixen. No feia mal a ningú, ni en pensava fer. De totes maneres pensava que li cercarien les pessigolles, i que al capdavall el que li agradava era comprar les llaunes, no tenir-les, comprar-les i cercar-les, observar-les també, però totes tan iguals tenien en realitat poc interés.

Encetà una tasca de consideració, es decidí a comptar les llaunes. N'hi havia en armaris per totes bandes. Casa seva era un laberint en miniatura, amb passadissos estrets entre els que amb prou feines podia passar. Les comptà una per una, s'acomiadà de cada llauna amb un petit adéu, improvisà amb algunes que li semblaren especialment atraients un petit poema. Estigué tancat a casa seva durant tres setmanes. Finalment calgué emplenar una furgoneta mitjana vuit vegades per emportar-se una xifra que rondava el milió de llaunes i que foren donades obsequiosament a una onegé del barri.

Però en Pep deixà algunes llaunes. Es concentrà, comprengué, només les llaunes més exòtiques i més extraordinàries serien les que es quedarien a casa seva, no volia cridar l'atenció dels veïns, i al capdavall amuntegar vulgars llaunes de sardines no tenia gaire sentit. Seguiria amb la seva afició refinadament, concentrant-se en adquisicions particulars, en espècimens de gran valor, que guardaria com un tresor i que només ensenyaria a les seves amistats més properes i de més confiança.